Història del Teatre Romà i la Ciutat d'Empòrion

• EL TEATRE ROMÀ

Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma es van començar a construir de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia; l'orchestra (cor) i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:

• Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia però eren capaços de fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.

• L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.

• Els romans feien l'escenari més ample.

• La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

Ambdós teatres eren a l'aire lliure. Tan sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.

• LES REPRESENTACIONS ESCÈNIQUES

Les representacions que tenien lloc en el teatre competien en desavantatge amb els jocs de circ i d'amfiteatre com a espectacle programat per a alguns dels festivals religiosos anuals. N'eren els més importants els Ludi Megalenses (Cíbele); els Ludi Apollinares (Apol.lo) , i els Ludi Romani (Júpiter).

A les representacions d'aquestes festivitats se n'hi afegien altres d'extraordinàries en ocasions com els triomfs militars o els funerals d'algun personatge notable. Els edils eren els encarregats a Roma d'organitzar els espectacles. Contractaven una companyia teatral (grex) i el seu director (dominus), que no solament dirigia sinó que també actuava, comprava la peça al poeta.

El número d'actores eren cinc o més. Els actors professionals estaven socialment mal considerats, almenys durant la República, de manera que no podien ser ciutadans com ho eren a Atenes, sinó esclaus o lliberts. En època de l'Imperi, en canvi, els actors famosos van convertir-se en estrelles fins a membres de l'alta societat, com l'emperador Neró, van caure en la temptació d'actuar.

No hi havia actrius, excepte en el mim, i els papers femenins els representaven homes, portant màscares (personae) i per la indumentària, segons el personatge, corresponia a uns estereotips. La vestimenta podia ser la túnica grega (pallium) en aquelles obres amb l'acció situada a Grècia, o la túnica i toga romanes en les obres de tema romà. Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia (coturnus), i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia.

El teatre llatí era gairebé sempre en vers i hi tenia un lloc important la música. Hi havia abundants escenes cantades (cantica) entre diversos personatges o en solitari amb acompanyament de flauta. Per això cada companyia incloïa cantors que cantaven mentre els actors feien en silenci els gestos adequats.

• ELS GÈNERES TEATRALS: El teatre literari llatí va néixer el 240 aC quan van ser representades una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però es va crear la tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.

• LA COMÈDIA LLATINA: La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós. Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols.

Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): modificaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega.

Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.

Una diferència important de la comèdia llatina és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.

• EMPÒRION:

Potser entre 580 i 560 aC, els grecs foceus van situar un petit establiment al costat de la desembocadura del riu Fluvià. Això fa pensar que Empòrion va tenir una funció principalment comercial, tenint en compte que el nom vol dir “mercat”.

Aquesta illa rep el nom de Paleàpolis (Ciutat Vella). Després, els foceus van fundar a la costa un nou nucli, anomenat Neàpolis. Aleshores s’inicià una veritable hel·lenització del territori circumdant.

Abans de l’arribada dels grecs foceus, el territori estava ocupat per la tribu dels indicetes (poble entre els Pirineus i Blanes). Els historiadors antics deien que era una ciutat doble, grega i ibèrica.

• EMPORIAE:

Al segle III aC canvia la situació del Mediterrani Occidental, Roma conquereix tota la península Itàlica i es converteix en una nova potència.

Una altra gran potència és Cartago, ciutat que domina el nord d’Àfrica, part sud de la península Ibèrica i les illes.

Empòrion esdevé aliada de Roma, en contra dels seus competidors comercials, i ofereix als romans una base d’operacions durant la segona guerra Púnica.

En efecte, Anníbal va prendre la ciutat ibèrica de Sagunt i després es llença amb un gran exèrcit cap a Itàlia, travessant els Pirineus i els Alps. El 218 aC, els romans desembarquen a Empòrion, que durant tota la guerra, va oferir un port segur per rebre reforços i subministraments.

Un cop derrocada Cartago, Roma controla el Mediterrani occidental i en els dos segles següents controla la península Ibèrica; és un període de gran prosperitat, ja que en surt econòmicament beneficiada i conserva l’autogovern polític.

Al costat d'Empòrion els romans instal·len un campament militar que esdevindrà com una nova ciutat al segle I aC; aquests dos nuclis urbans s’unifiquen sota el nom en plural, EMPORIAE. Paral·lelament, les muralles que separaven els dos nuclis urbans van ser enderrocades i un nou tram va unir les dues ciutats en una de sola.

La ciutat d’Empúries va ser projectada ex novo, seguint els canons urbanístics, amb una quadrícula de carrers (Cardo Maximus i Decumanus Maximus), amb una muralla i un fòrum. Tanmateix, un mur separa el recinte emmurallat en dues parts, això crea distorsió.

1. La Muralla es va alçar segons la doble tècnica: la part inferior feta amb grans blocs poligonals de pedra i el cos superior fet amb formigó.

2. El forum estava presidit pel temple, només es veu el podium, dedicat a la Tríada Capitolina. Darrere seu, el fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma d’U. En l’època d’August aquest va ser objecte d’una reforma total.

Al nord del forum es troben les termes públiques, com també la palestra i l’amfiteatre, tot i que aquests dos es troben extramurs. L’amfiteatre emporità era un edifici molt modest.

3. De l’àmplia extensió que ocupava la zona residencial se n’ha excavat una petita part. A banda, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. L’estui de l’evolució de les tres domus il·lustra l’enriquiment d’algues famílies: dues es van ampliar en diverses fases i una de les mansions romanes tenia peristil, jardí i banys privats.

4. A partir dels segle I aC, Empúries pateix una lenta decadència, com ja evidencia la humilitat dels nous edificis públics com l’amfiteatre i la palestra. Això ha pogut ser provocat per:

• La progressiva inutilització del port pels sediments aportats, que provoca els canvis de fluxos comercials.

• La importància creixent de ciutats properes com Tàrraco o Bàrcino.

• Amb el temps, tant la ciutat romana com la Neàpolis grega es van despoblar i el nom que es manté és “l’Empordà”