Història del catalanisme: De la Renaixença a la Lliga
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Religión
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,52 KB
Orígens i consolidació del catalanisme (1833-1901)
8.1. Una nova cultura catalanista
El Decret de Nova Planta no havia impedit que la societat catalana mantingués la manera de viure pròpia (llengua col·loquial, costums, tradicions) i hi havia consciència del «particularisme».
La societat catalana del segle XIX no escrivia ni utilitzava el català en actes de prestigi (diglòssia). No s'ensenyava a les escoles i patia la no oficialitat.
La Renaixença fou un moviment cultural que pretenia la recuperació del català com a llengua de prestigi, en el marc del romanticisme tardà europeu i en la progressiva implantació del liberalisme a Espanya.
El tret de sortida de la Renaixença el donaren la publicació de l'Oda a la Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, i dels articles del poeta Joaquim Rubió i Ors (1841). Cal destacar el paper jugat per la reobertura de la Universitat de Barcelona (1842) i la restauració dels Jocs Florals (1859).
La revalorització dels senyals d'identitat es va estendre a la literatura, la història, el dret i el folklore. Aquest fenomen ajudaria a fer que reixís més tard la reivindicació política catalanista.
Paral·lelament, hi hagué un vessant catalanista que refusava l'elitisme i l'arcaisme del catalanisme culte. Els personatges clau foren Anselm Clavé, Abdó Terradas i Frederic Soler («Serafí Pitarra»), gent d'idees progressistes —molt actius en política— i defensors del català «que es parla».
Ambdós corrents no es van apropar fins a la dècada del 1870. La incorporació del català a les publicacions periodístiques fou un instrument important de difusió pública de la llengua.
8.2. Els inicis del catalanisme polític
Les primeres mostres de defensa popular del particularisme català foren les bullangues de 1835 a 1843 (reivindicadores de democratització i descentralització) i el carlisme (reivindicador dels vells furs i lleis tradicionals).
L'antecedent més clar del catalanisme polític fou el federalisme difós pels primers republicans, com Abdó Terradas. A partir de 1868, el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall i Josep Maria Vallès i Ribot, va demostrar la significativa implantació a Catalunya d'aquest ideari.
Valentí Almirall, forjat a les files federals (fou el portaveu del Pacte de Tortosa, una iniciativa del 1869 que reivindicava l'antiga Corona d'Aragó com a model confederal), va ser cabdal en la maduració d'un catalanisme polític.
L'any 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista, en un intent per aplegar els corrents progressista i conservador que s'anaven definint al si del catalanisme. Fou l'embrió del Centre Català de 1882, partit polític netament catalanista. Almirall va redactar el Memorial de Greuges, el primer manifest polític unitari del catalanisme, que es va lliurar al rei el març de 1885. La mort del monarca en va limitar l'eficàcia, però el manifest va aproximar la burgesia catalana a un projecte polític al marge dels partits dinàstics. El pensament polític d'Almirall es recollí a Lo Catalanisme (1886), però el seu projecte interclassista no va reixir.
Malgrat els esforços d'Almirall, va consolidar-se un catalanisme conservador, més tradicionalista.
Aquest corrent tenia un component eclesial molt gran («vigatanisme»), impregnat d'un carlisme residual. El defensaven personatges com el bisbe Josep Morgades, el canonge Jaume Collell i mossèn Cinto Verdaguer, a La Veu del Montserrat (1878-1902). El bisbe Josep Torras i Bages sentencià l'any 1892, a La tradició catalana, que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió.
La burgesia catalanista va abandonar el projecte polític del Centre Català i creà la Lliga de Catalunya el 1887, a l'entorn del diari La Renaixensa i de personatges com Àngel Guimerà o Josep Puig i Cadafalch. Una iniciativa triomfant fou la campanya de defensa del dret català (1889).
8.3. El catalanisme conservador
El 1891, Narcís Verdaguer va voler coordinar la Lliga de Catalunya amb els nuclis catalanistes dispersos pel territori, sorgint la Unió Catalanista, plataforma conservadora amb forta base rural.
El 1892, la primera assemblea de la Unió va donar llum verda a les Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana), document que plantejava l'autogovern amb el restabliment de les institucions catalanes d'arrels medievals. Aquestes Bases, però, són el punt de partida més efectiu del catalanisme polític modern. Des d'aleshores, el catalanisme fou el denominador comú per a la majoria de partits catalans.
8.4. La formació de la Lliga Regionalista
La desfeta del 98 i el fracàs del govern regeneracionista de Silvela (1899) van convèncer la burgesia barcelonina de la necessitat d'una autonomia política i administrativa com a alternativa a la ineficàcia d'un govern central a mans dels partits dinàstics.
Així es creà la Unió Regionalista, que presentà una candidatura conjunta (la «dels quatre presidents») amb una escissió de la Lliga de Catalunya, el Centre Nacional Català, guanyant les eleccions de 1901.
L'èxit va fer que es fusionessin a la Lliga Regionalista, partit que dominà la vida política catalana els següents 30 anys, en dura pugna amb els republicans. El diari La Veu de Catalunya fou el seu principal òrgan de difusió.
8.5. Nacionalismes i regionalismes a l'Estat
El nacionalisme basc va germinar com a reacció a la pèrdua dels furs (derrota carlina del 1876) i com a expressió d'un incipient moviment cultural basquista. El gran impulsor en fou Sabino Arana, antiliberal, ultracatòlic, tradicionalista i racista. Amb els anys es moderarà i apostarà per la via autonomista expressada en el projecte polític del Partit Nacionalista Basc (PNB), integrador de les aspiracions de la burgesia basca.
El galleguisme va topar amb l'escassa simpatia d'una burgesia feble que identificava tradició amb arcaisme. La feina d'alguns intel·lectuals (O Rexurdimento) va afavorir un incipient galleguisme polític a finals del segle XIX.
Els particularismes també es van expressar a València, Aragó i Andalusia (Blas Infante), i a través de capçaleres com La Veu de Catalunya.