Història del català: segles XVI, XVII i XVIII

Els segles XVI i XVII

Durant els segles XVI i XVII, Catalunya, Aragó, el Regne de València i Mallorca perdien sobirania, pes econòmic i relleu cultural en benefici de Castella, potència hegemònica de la Federació Hispànica que pressionava per imposar la seva política d'unificació institucional, cultural, religiosa i centralista. Això va provocar un fort impacte de la llengua i cultura castellanes en les capes més altes de la població.

El conflicte lingüístic

Es produeix l'irrupció de l'espanyol o castellà (llengua forana) en algunes poblacions i àmbits d'ús. Les causes de la substitució van ser:

• Monolingüisme castellà de les autoritats polítiques (virrei i cort) o religioses (bisbes i inquisidors). Aquests esdevingueren importants focus de castellanització:
  1. S'enviaven virreis, militars i funcionaris castellans que es convertien en protectors i impulsors de la cultura en castellà.
  2. Els emperadors tenien el dret d'anomenar les màximes institucions religioses: a Catalunya, bisbes castellans i catalans; a Mallorca i València, majoritàriament castellans.
  3. La Inquisició acabà amb gran part dels intel·lectuals i editors catalans i valencians.
• Bilingüisme en l'alta noblesa i aristocràcia: Mantenien bones relacions amb la cort virregnal, amb la qual compartien poder, interessos i classe social per conveniència.
• Escriptors cortesans: Per la necessitat de publicar llibres, buscaven l'ajuda econòmica de la cort, que subvencionava edicions en castellà (com les de Joan de Timoneda). També per imitació i admiració per l'excel·lent literatura castellana del moment en el Segle d'Or (autors com Joan Ferrandis d'Herèdia, Guillem de Castro o Joan Boscà).

El procés de substitució del català-valencià pel castellà-espanyol s'havia encetat només a les capes més cultes. El 98% de la població conservava el català, que encara mantenia l'oficialitat a tot el domini lingüístic, excepte a la Catalunya Nord (on el francès era l'oficial) i l'Alguer (on s'introduïa l'espanyol).

Debilitat de la consciència d'unitat

La fragmentació del domini lingüístic (Aragó, Catalunya, Catalunya Nord, València, Mallorca, la Franja i l'Alguer) amb administracions diferents i sense cap vincle d'unió ni institució compartida —un cop desaparegudes la Corona d'Aragó i la Cancelleria Reial— va debilitar la consciència nacional. El distanciament entre països catalanoparlants contribuí a la dialectització de la llengua i augmentà el sentiment nacionalitari del Principat de Catalunya, el Regne de València i Mallorca.

Com a conseqüència, es generalitzaren denominacions particularistes de la llengua (valencià, mallorquí) que esdevingueren noms polítics. També s'utilitzà el terme llengua llemosina (nom d'un dialecte de l'occità) com a nom unitari. En cap cas aquests noms particulars eren secessionistes, ja que no es posava en dubte que es tractava de tres branques d'una mateixa llengua originària: la catalana. Un exemple és Vicent Antist (1577) a "Vida e historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer", on afirma que Sant Vicent predicava en català, ja que València fou poblada per gent catalana.

El segle XVIII: El canvi dinàstic

El segle XVIII s'inicia amb un canvi dinàstic derivat de la Guerra de Successió al tron hispànic, substituint el federalisme pel centralisme borbònic. Les conseqüències foren l'uniformisme cultural i lingüístic, amb l'eliminació de nacions, llengües i cultures no castellanes. A la Catalunya Nord, es consolidà el predomini del francès sobre el català en l'àmbit públic.

La imposició de la llengua

• Directa: Prohibició d'utilitzar el català-valencià en àmbits públics a partir dels decrets que suprimien les nostres lleis i les substituïen per les de Castella.
• Indirecta: Restringint l'accés dels catalanoparlants als llocs de decisió i al coneixement de la llengua, història i cultura pròpies, imposant la castellanització en els plans d'estudis.

La persecució política del català pels Borbons va agreujar el conflicte lingüístic. L'espanyol va desplaçar la nostra llengua en tots els àmbits d'ús polítics, excepte en els col·loquials i la literatura popular. Tot i això, la immensa majoria s'expressava en la seva llengua pròpia, l'única que coneixia. El català va anar perdent l'oficialitat (excepte a Andorra) i fou substituït per l'italià a l'Alguer, el francès a la Catalunya Nord i l'espanyol a Aragó, Catalunya, València i Balears.

La consciència d'unitat continuà debilitant-se per la fragmentació, el distanciament i la pèrdua absoluta d'autogovern. Els territoris foren reduïts a meres províncies dels nous estats absolutistes, sense poder polític autònom ni relació cultural entre ells. Malgrat les denominacions particulars (català, valencià, mallorquí), es constatava que compartien una sola llengua i origen. Els vascos i navarresos foren els únics que mantingueren lleis pròpies; nosaltres ens enfrontàrem als "guanyadors".

Els bàndols en conflicte

• Carles d'Habsburg (Arxiduc d'Àustria): Defensava una monarquia parlamentària, federalista i pactista. Comptava amb el suport d'Anglaterra, Holanda, Àustria, Portugal i la Corona d'Aragó (baixa església, noblesa i el poble, coneguts com a Maulets).
• Felip V de Borbó (Duc d'Anjou): Defensava una monarquia absolutista, centralista i autoritària. Comptava amb el suport de França i la Corona de Castella (alta noblesa i església, coneguts com a Botiflers).