Història de l'art: l'afusellament del 3 de maig de Goya

Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades

Escrito el en catalán con un tamaño de 24,61 KB

 
1.CATALOGACIÓ Nom/títol:  El  tres  de  maig de  1808 Autor:  Francisco  de  Goya Lloc:  Museo del  Prado, Madrid  (Espanya) Època i  cronologia:  Estil  neoclàssic  - ROMàntic. 1814 Dimensions:  2'68 m  x 3'47 m. Tècnica:  oli  sobre  tela Tema:  històric  – al.Legòric 2.ESTIL O  MOVIMENT ARTÍSTIC 2.1.Introducció A l'Espanya  de  Goya  (principis  del  segle  XIX), als  ambients  artístics  espanyols  de  l'època predomina:-El  gust  per  les  formes  neoclàssiques  i  academicistes.-Un enfrontament  entre  les  idees  de  la  Il·lustració i  la  forta  influència  de  l’Església. Francisco de  Goya  va  provocar l'entrada  de  la  pintura  espanyola  a  l'Edat  Contemporània.  La  seva obra, difícil  de  classificar estilísticament, es  va  moure  entre  un classicisme  personal  i  un romanticisme  crític. Davant  la  dictomia  absolutisme  monàrquic-Il.Lustració, Goya  optà  sempre  per les  idees  progressistes  i  il·lustrades. 2.2.Evolució artística Distingim  4 etapes  artístiques, que  estan relacionades  amb  els  esdeveniments  polítics  i  personals que  van marcar la  seva  vida: a)PRIMERA ETAPA (fins  al  1792):  És  la  fase  de  formació  i  d'introducció a  la  cort.  Les  seves obres  són diversos  encàrrecs  de  temàtica  religiosa.  Treballa  com  un pintor  de  formació  neoclàssica, amb composicions  monumentals  i  moderades, però ja  amb una  tendència  molt  marcada  a  la pinzellada  solta  i  amb escàs  interès  per la  línia. Goya  es  va  formar a  Itàlia, on va  tenir com  a  model  la  pintura  del  Barroc  italià  tardà, tendència  que va  abandonar  per un academicisme  personal  que  no està  mancat  de  Realisme.  Això és  evident  en  els seus  cartons  per  a tapissos, de  tema  costumista  en general. La  primera  feina  oficial  que  va aconseguir  quan es  va  instal.Lar a  Madrid va  ser la  de  pintor  de  models  (cartons) per a  la  Real Fábrica  de  Tapices. En  aquestes  teles, que  després  havien  de  ser teixides  pels  artesans  tapissers, Goya  hi  reflecteix l'ambient  de  l'alta  societat  madrilenya  i  de  l'entorn del  rei. La  moda  de  l'època  és  el  majismo  , és  a  dir,  la  imitació  dels  vestits  i  dels  costums  populars  per part de  l'aristocràcia. Els  cartons  ens  dónen una  visió optimista  i  frívola  de  la  vida,  relacionada  amb el  gust  rococó, tot  i que  a  l'estil  de  Goya  és  ben patent  l'evolució  cap a  una  tècnica  més  ràpida, amb sensació d'esbós. En aquesta  primera  etapa  també  realitza  retrats  d'alguns  personatges  de  la  cort  i  del  món cultural  de la  capital.B)SEGONA ETAPA (1793-1808):  Aquesta  etapa  comença  amb una  greu malaltia  que  patí  el  pintor, i  que  el  deixà  sord.  Aquest  fet  va  canviar  el  seu caràcter,  que  es  va  fer  més  introspectiu. En  aquesta etapa  Goya  és  nomenat  pintor  del  rei  i, com  a  tal,  desenvolupa  una  intensa  tasca  de  retratista  de  la família  reial.  Les  seves  obres  més  conegudes  són “La  família  de  Carles  IV”  i  els  retrats  de  la duquessa  de  Alba  (les  Majas:  la  “Maja  desnuda”  i  la  “Maja  vestida”),  parangons  d’algunes  obres  de Velázquez,  el  gran  pintor Barroc  espanyol. Home  d’ideologia  il.Lustrada, Goya  reflecteix  en algunes  de  les  seves  obres  de  temàtica  religiosa una  visió crítica  de  l’Espanya  del  seu temps:-En les  obres  de  temàtica  religiosa  altera  els  termes  tradicionals  creant  atmosferes  inquietants  i oníriques. -En els  seus  famosos  gravats  (“Els  caprichos”) fa  una  crítica  ferotge  contra  la  superstició i  el fanatisme  religiosos. C)TERCERA ETAPA (1808-1819):  La  guerra  popular  contra  la  invasió  napoleònica  va  sacsejar  la consciència  de  Goya,  que  durant  el  conflicte  realitza  els  dibuixos  preparatoris  per  a  la  sèrie  de gravats  “Els  desastres  de  la  guerra”,  amb visions  d'una  crueltat  impressionant. Un cop  acabada  aquesta  sèrie  de  gravats, Goya  va  pintar dos  grans  llenços  de  tema  bèl.Lic:  “La càrrega  dels  mamelucs”  o “El  dos  de  maig de  1808”   i  “Els  afusellaments  de  la Moncloa”  o “El tres  de  maig de  1808” .  Aquests  dos  quadres  de  denúncia  són una  dura  crítica  contra  la  injustícia  i la  perversitat  dels  invasors  francesos. El  tractament  del  tema  és  completament  innovador:  no es  representa  la  noblesa  defensant  la  nació sinó la  lluita  del  poble  i, sobretot, la  irracionalitat  i  l'extrema  crueltat  de  la  guerra.  Aquests  quadres són l'antítesi  dels  quadres  bèl.Lics  que  pintava  Jacques-Louis  David   per enaltir Napoleó. D)QUARTA ETAPA (1820-1828):  El  passat  liberal  i  l'amistat  amb  els  afrancesats  convertiren  Goya en un individu sospitós. Malalt,  vell  i  perseguit  es  refugià  en una  modesta  casa  a  la  vora  del  riu Manzanares  (Madrid),  anomenada  “Quinta  del  Sordó”. Allà  pintà  per  a  si  mateix les  parets  de  dues  habitacions  amb unes  pintures  que  els  historiadors  de l'art  anomenen  “Pintures  negres”  perquè  els  colors  que  predominen  són tonalitats  a  base  de  negres de  fum, blanc  i  terra. Els  temes  que  mostren deixen oberta  qualsevol  interpretació, ja  que  Goya  no va  deixar  cap escrit  que  ajudi  a  entendre-les. Són pintures  que  semblen estar  a  mig  camí  entre  les al.Lucinacions  i  els  malsons.  La  tècnica  pictòrica  anticipa  l'expressionisme  contemporani  (les pinzellades  són llargues  i  semblen  distribuïdes  amb ràbia, i  la  pasta  pictòrica  és  gruixuda). Als  darrers  anys  de  la  seva  vida, ja  desterrat  a  França,  pinta  algunes  obres  com  “La lletera  de Bordeus”, quadre  que, per la  seva  tècnica  de  taques  de  color, es  pot  considerar un antecedent  clar de  l'Impressionisme. Finalment, cal  destacar la  seva  aportació a  una  nova  tècnica  de  gravat:  la  litografia,  molt  utilitzada en pintors  posteriors  com  Toulouse-Lautrec. 2.3.La tècnica  pictòrica  de  Goya L’obra  de  Goya  enllaça  amb  la  tradició  rococó i  amb la  pintura  veneciana. Predomina  el  color  sobre la  forma,  amb  una  paleta  molt  clara  i  lluminosa  en els  cartons  per a  tapissos, que  es  carrega  de tonalitats  càlides  als  quadres  patriòtics  i  a  molts  retrats, i  que  es  va  enfosquint  progressivament  al final  de  la  seva  vida  fins  a  culminar en les  anomenades  “Pintures  negres”,  en que  predomina l’absència  de  color:  el  negre.Una  evolució  semblant  es  pot  observar en  la  tècnica  d’aplicació de  la  pasta  pictòrica:  la  tècnica  de Goya  es  fa  cada  cop més  ràpida,  amb  pinzellades  soltes  i  textura  molt  gruixuda.  La  realitat  perd el seu caràcter miniaturista:  al  llenç  ja  no es  tracta  d’imitar la  realitat,  sinó d’expressar-la  amb  taques de  color,  amb pinzellades  juxtaposades. És  el  principi  que  aplicaran  més  tard d’una  manera sistemàtica  i  teoritzada  els  impressionistes, dels  quals  Goya  es  pot  considerar  un precursor. Quant  a  la  concepció del  quadre, Goya  evoluciona  des  d’una  temàtica  i  un tractament  més  o menys convencionals  (temes  costumistes, retrats,  pintura  d’encàrrec)  fins  arribar  a  una  concepció expressionista  en què  el  sentiment  domina  l’obra  i  deforma  la  realitat. L’artista  no es  limita  a  copiar o idealitzar la  realitat  visible  sinó que  ens  vol  transmetre  la  seva  visió  del  món  mitjançant  una composició  deformada  i  uns  colors  que  tenen una  finalitat  més  expressiva  que  no pas  real. És  el món interior de  l’artista  el  que  veiem  a  través  de  les  seves  imatges. Com a  gravador, Goya  és  un artista  formidable.  Als  seus  gravats  ens  transmet  una  visió crítica  de  la realitat  que  l’envolta,  en una  línia  ideològica  pròxima  als  il.Lustrats,  no exempta  d’ironia. 3.CONTEXT HISTÒRIC  I  CULTURAL L'inici  del  regnat  a  Espanya  de  Carles  IV  (1788-1808) va  coincidir amb  l'esclat  de  la  Revolució Francesa.  Temorosa  de  l'expansió de  les  idees  liberals, la  monarquia  espanyola  es  va  unir a  la coalició  internacional  contra  França  i  li  va  declarar  la  guerra. La  derrota  de  les  tropes  espanyoles  (1795) va  obligar  a  signar la  Pau i, seguidament,  Manuel  Godoy, el  ministre  més  influent  del  monarca,  va  donar un gir  radical  a  la  política  exterior  espanyola,  aliantse  amb Napoleó  Bonaparte  per enfrontar-se  a  la  Gran Bretanya, l'enemic  principal  de  França  i Espanya. Pel  Tractat  de  Fontainebleau  (1807) es  va  autoritzar  l'exèrcit  francès  a  travessar el  territori espanyol  per  envair Portugal, aliat  de  la  Gran Bretanya. El  descontentament  d'una  part  de  la  població amb  Godoy  i  amb l'entrada  de  l'exèrcit  francès  va provocar dos  fets:-L'abdicació de  Carles  IV, que  renuncià  a  la  Corona  per cedir-la  al  seu fill  Ferran  VII. Enmig de  les desavinences  familiars  de  la  monarquia  borbònica  espanyola,  Napoleó s'oferí  per actuar de mediador  i  va  pressionar  a  Carles  IV  i  a  Ferran  VII perquè  abdiquessin i  cedissin el  tron a  Josep Bonaparte,  germà  de  Napoleó. Josep I (1810-1813) va  iniciar una  labor  de  govern que  tendia  a  imposar  a  Espanya  els  principis liberals  de  la  Revolució  Francesa. El  seu projecte  va  trobar adeptes  entre  alguns  liberals  espanyols que  desitjaven acabar amb l'Antic  Règim  (afrancesats).-La  rebel.Lió  popular contra  l'ocupació francesa, que  va  començar  el  2 de  maig  de  1808 amb l'aixecament  dels  madrilenys  contra  les  tropes  napoleòniques.  Aquest  exemple  va  ser seguit  arreu del  país  i  es  va  iniciar  així  la  Guerra  del  Francès  (1808-1814). Per tal  de  coordinar  de  manera  efectiva  l'oposició antinapoleònica,  absolutistes  i  liberals  espanyols contraris  al  domini  francès  es  van unir formant  “juntes”  arreu  del  territori.  Les  juntes  són òrgans  de poder sorgits  per iniciativa  popular a  les  poblacions  de  l'estat, que  consideraven  il.Legítim  el  regnat de  Josep  I i  es  consideraven  les  autèntiques  detentores  del  poder sobirà  de  la  nació espanyola. Per coordinar  les  diferents  juntes  que  s'havien  creat  arreu d'Espanya  i  organitzar  un govern representatiu es  va  crear la  Junta  Suprema  Central,  que  al  1810 va  convocar  una  reuníó  de  corts  a Cadis, l'única  ciutat  no ocupada  pels  francesos. La  majoria  dels  diputats  que  hi  van assistir  eren liberals, i  només  una  minoria  era  absolutista.  Allí  van redactar una  Constitució,  aprovada  el  1812, (Constitució  de  Cadis, 1812)  que  reflectia  els  principis  bàsics  del  liberalisme  polític:  sobirania nacional, divisió  de  poders, sufragi  universal  masculí  i  una  declaració  àmplia  de  drets  i  llibertats. Aquesta  constitució, molt  avançada  per a  l'època,  marca  l'inici  del  constitucionalisme  liberal espanyol.  Les  corts  de  Cadis  també  van  aprovar unes  lleis  destinades  a  abolir  l'Antic  Règim. La  situació  bèl.Lica, però,  va  dificultar  l'aplicació  de  les  lleis  aprovades  i  va  impedir la  construcció de  l'estat  liberal  a  Espanya. L'any  1814 Napoleó decidí  retirar  les  tropes  d'Espanya  davant  l'avenç  de  l'Imperi  Rus. Ferran  VII tornà  de  l'exili  (1813) i, amb  ell,  l'absolutisme  monàrquic  perquè  l'any  1814 abolí  la  Constitució de Cadis. 4.ASPECTES  FORMALS La  composició  mostra  dues  línies  diagonals  que  l'articulen  en 2 grups: -Primer grup:  muntanya  del  Príncipe  Pío  amb el  grup de  civils  que  ha  estat, és  o serà  executat  (a l’esquerra  del  quadre)-Segon grup:  l'escamot  de  soldats  situats  d’esquena  a  l’espectador (a  la  dreta  del  quadre, arrenglerats  en línia) Es  crea  així  un conjunt  de  gran força  i  dramatisme  per  l’escena  representada. L’estructura  compositiva  emmarca  els  personatges  dins  un triangle  invertit, format  pel  grup de soldats  en diagonal  i  el  grup d’afusellats  de  la  part  esquerra  del  quadre. Ens  mostra  una  composició  profunda, amb  la  combinació  de  la  perspectiva  geomètrica  i  l’aèria. La  llum, que  il.Lumina  els  personatges  de  l’esquerra  i  deixa  en  la  penombra  els  soldats  de  la  part dreta  reforça  la  diferenciació dels  dos  grups  i  és  un element  important  en  la  composició. La  figura  amb  els  braços  oberts  que  sembla  encarar-se  als  soldats  esdevé  el  focus  central  de  l’obra, al  voltant  del  qual,  es  distribueixen les  altres  figures.  Una  ratlla  de  l’horitzó alta  fa  que  l’espectador es  converteixi  en  un protagonista  més  i, alhora  potencia  el  Realisme  del  tema  representat. L’escena  està  representada  amb un gran Realisme  i  expressivitat  que  mostra  el  moment  de  la  mort  i, el  que  és  més  terrible, la  seva  ineludible  arribada.  S’introdueix  d’aquesta  forma  un element  visual temporal  de  l’acció. Aquesta  pintura  mostra  una  representació dinàmica  d’un moment  brutal:  els  cossos  es  dobleguen  i els  rostres  transmeten sentiments  extrems  que  l’espectador  pot  veure  de  forma  frontal. Goya  descriu l’expressivitat  dels  personatges  a  partir  d’escorços  violents  i  amb  una  sàvia  descripció de  les  actituds:  por, horror, resignació, heroisme,… Per contra  els  soldats  francesos  que  estan d’esquena  no mostren les  seves  fisonomies  i  semblen autòmats  sense  rostre, figures  no humanes  que  representen màquines  de  matar.  Aquesta  manca  de rostre  els  deshumanitza. En aquest  quadre  predomina  el  color sobre  el  dibuix  i  la  paleta  de  tons  foscos. Goya,  però, introdueix contrastos  lumínics  accentuats  per  la  taca  blanca  de  la  camisa  de  l’home  que  aixeca  els braços.  La  gamma  cromàtica  és  força  reduïda  (ocre, negre,  blanc,  groc  i  vermell)  i  les  pinzellades llargues  i  obertes  potencien  el  dramatisme  de  la  situació.5.INTERPRETACIÓ 5.1.Temàtica El  24 de  febrer de  1814, 6 anys  després  del  fet  representat,  Goya  escriu al  regent,  el  cardenal  Lluís de  Borbó, per oferir-se  a  “perpetuar  per mitjà  del  pinzell  les  més  notables  i  heroiques  accions  o escenes  de  la  nostra  gloriosa  insurrecció  contra  el  tirà  d’Europa”, referint-se  a  Napoleó.  “El  tres  de maig”  va  fer parella  amb “El  dos  de  maig”  conegut  també  com  “La  càrrega  dels  mamelucs”.  A aquests  dos  quadres, alguns  autors  en  volen afegir  dos  més  avui  desapareguts:  “Aixecament  dels patriotes  davant  el  Palau  Reial”  i  “La  defensa  del  parc  d’artilleria”. Aquest  quadre  és  una  representació  dels  fets  succeïts  a  Madrid  quan el  poble  es  va  rebel·lar  contra les  tropes  napoleòniques. El  moment  que  reflecteix  el  quadre  és  l’afusellament  de  les  persones  que havien  participat  en l’enfrontament  del  dia  anterior,  el  2 de  maig de  1808, entre  el  poble  de  Madrid i l’exèrcit  invasor. L’acció se  situa  a  la  muntanya  del  Príncipe  Pío de  Madrid  des  d’on és  visible,  presumiblement,  la caserna  del  Conde-Duque, l’arquitectura  de  la  qual  es  dibuixa  al  fons  de  la  composició. És  de  nit,  però una  llum  pàl.Lida  a  l'horitzó  presagia  que  està  a  punt  de  trencar l'alba. Tradicionalment  és  el  moment  del  dia  escaient  per a  una  execució.  A  la  llunyania, se  siluetegen  en penombra  les  cases  de  la  ciutat, entre  les  quals  despunta  la  fletxa  del  campanar  d'una  església, únic element  vertical  que  proporciona  equilibri  al  quadre. La  inclusió en  l’escena  d’una  dona  i  d’un frare  és  un tret  de  versemblança  en la  construcció de l’escena,  perquè  les  dones  s’havien  afegit  a  la  lluita  i  van ser també  víctimes  de  la  repressió,  i perquè  aquella  nit  va  ser afusellat  l’eclesiàstic  Francisco  Gallego  y Dávila. 5.2.Significat L’escena,  carregada  de  Realisme,  mostra  els  patriotes  com  a  gent  civil, del  poble,  i  és  un crit  davant de  la  irracionalitat  i  la  crueltat  de  la  guerra,  alhora  que  serveix de  denúncia  de  la  repressió  i  la violència. Goya  denuncia  la  irracionalitat  de  la  guerra  deshumanitzant  els  soldats  francesos, que  semblen autòmats  sense  rostre. Iconogràficament, alguns  autors  veuen un simbolisme  en  la  figura  de  l’home  que  aixeca  els  braços en creu,  que  es  relaciona  amb  la  crucifixió de  Jesús. Els  colors  grocs  i  blancs  podrien  representar  l’Església  (són els  símbols  heràldics  del  Papa), i  la llum,  la  figura  de  Déu o una  metàfora  de  l'assistència  divina  als  represaliats.  Altres  autors  dónen  a  la llum  un significat  diferent:  la  llum  és  utilitzada  pels  assassins  per matar  i  massacrar  els  rebels. Independentment  de  les  interpretacions  que  pugui  tenir,  és  inqüestionable  que  la  llum  enfoca  la camisa  blanca  convertint-la  en un focus  que  il.Lumina  la  part  central  del  quadre. Alguns  estudiosos  de  l'art  han remarcat  el  fet  que  aquesta  és  una  escena, els  protagonistes  de  la qual, conqueridors  i  conquerits, són anònims, d'una  banda  civils  innocents  del  poble,  de  l'altra,  no s'observa  cap  oficial  que  comandi  l'escamot  d'afusellament. 5.3.Funció No se  sap quina  va  ser la  funció dels  quadres  pintats  per Goya.  Algunes  hipòtesis  suggereixen que havien  de  servir com  a  decoració d’un arc  de  triomf aixecat  amb motiu del  retorn de  Ferran  VII al tron d’Espanya,  o bé  per commemorar  el  Dos  de  Maig. Segons  alguns  historiadors  de  l'art, el  quadre  simbolitza,  per part  de  Goya,  una  denúncia  de  la guerra, malgrat  que  l’encàrrec,  fet  pel  Consell  de  Regència,  tenia  la  finalitat  de  “perpetuar amb els pinzells  de  Goya  les  gestes  o les  escenes  més  notables  i  heroiques  de  la  gloriosa  insurrecció espanyola  contra  el  tirà  d’Europa”.  Aquest  quadre  forma  parella  amb “El  dos  de  maig”  o “La càrrega  dels  mamelucs”,  pintura  de  caràcter més  èpic. 6.VALORACIÓ Pintor i  gravador, Francisco  de  Goya  és  un dels  creadors  més  grans  de  tots  els  temps.  Va  aprendre l’ofici  a  Saragossa  i  viatjà  a  Itàlia,  on va  estudiar  els  mestres  italians  i  va  adquirir  l’estètica neoclàssica  i  el  gust  per les  figures  al.Legòriques  i  mitològiques. De  tornada  a  Espanya,  es  va traslladar a  Madrid  sota  la  tutela  del  pintor de  la  cort  Francisco Bayeu. Recomanat  per  Bayeu, va  ingressar  a  la  Real  Fábrica  de  Tapices, on va  realitzar 4 sèries  de  cartons seguint  els  paràmetres  classicistes  del  moment.  Es  va  introduir així  en els  cercles  aristocràtics  de Madrid i  va  esdevenir el  retratista  de  més  anomenada  a  la  cort. L’ambigua  posició  de  Goya  durant  la  Guerra  del  Francès  (1808-1814) va  fer  que, acabada  la  guerra, perdés  els  seus  privilegis. L’any  1824, decebut  per la  situació  política  a  Espanya, governada aleshores  per Ferran  VII, es  va  exiliar  a  França,  on restà  fins  a  la  seva  mort. Goya  s’acosta  a  l’esperit  de  denúncia  de  la  guerra  i  de  l’invasor francès  que  ja  havia  tractat  en la sèrie  de  gravats  “Els  desastres  de  la  guerra”  (1810-1812). Per a  la  seva  representació,  el  pintor Aragónès  recull  l’herència  de  la  cruesa  dels  martiris  de  sants  pròpia  de  la  tradició  barroca,  fent  un ús dramàtic  del  clarobscur  de  la  pintura  espanyola  i  italiana  del  segle  XVII.  Alhora  converteix la imatge  heroica  característica  del  Neoclassicisme  (“El  jurament  dels  Horacis”  de  David)  en icona ROMàntica  dels  qui  lluiten  per la  llibertat. En aquest  sentit  gran part  de  l'obra  de  Goya  és  dedicada  a  denunciar  des  d'una  lucidesa  i  una consciència  política  irreprotxable  els  mecanismes  que  mouen la  societat:  l'Església, els  diners, la rapacitat  i  la  cobdícia. Des  del  punt  de  vista  compositiu i  temàtic,  aquest  quadre  va  influir sobre  “L’afusellament de Maximilià”, de  Manet  i  “La matança de  Corea” de  Picassó, artista  que  també  denuncià  els horrors  de  la  guerra  en moltes  altres  obres, la  més  famosa  de  les  quals  és  “Gernika”. La  figura  de  Goya  suposa  un trencament  profund amb la  tradició, tot  i  que  assimila  els  encerts  de pintors  anteriors:  els  venecians,  Velázquez, Rembrandt  i  la  tècnica  del  gravat  de  Dürer. Però tant  en els  temes  com  en  la  tècnica,  Goya  és  un innovador que  obre  camins, més  que  no pas  un punt d'arribada  de  corrents  anteriors. Goya  no va  tenir  deixebles  directes. Els  anys  posteriors  a  la  seva  mort  la  seva  pintura  no va  ser apreciada  ni  imitada.  Seran els  artistes  ROMàntics  francesos, especialment  Delacroix, els reivindicadors  de  l'obra  de  Goya  com  una  fita  clau de  l'art  occidental. Més  tard  tots  els  ismes  dels  segles  XIX-XX  tenen  un punt  de  partida  en  Goya.  L'Impressionisme utilitza  la  tècnica  de  taques  de  color  mentre  que  l'Expressionisme  li  Déu la  concepció de  la  pintura com  a  forma  d'expressió dels  sentiments  mitjançant  el  color  i  no pas  com  a  representació  o còpia  de la  realitat. No és  exagerat  veure  un paral.Lelisme  entre  la  reacció  dels  pintors  expressionistes  davant la  I Guerra  Mundial  i  la  reacció de  Goya  davant  la  Guerra  del  Francès. També  Goya  (i  abans  El  Bosch)  s'avança  al  Surrealisme  en el  tractament  del  món  dels  somnis  (que els  surrealistes  teoritzen  a  partir  dels  descobriments  de  la  psicoanàlisi). Igualment  el  Fauvisme, que allibera  el  color  de  la  seva  dependència  de  la  realitat, pot  considerar Goya  com  el  seu precursor. Fins  i  tot  el  cinema, especialment  l'Expressionisme  alemany  i  soviètic  reflecteix el  tractament dramàtic  de  la  imatge. No és  exagerat,  doncs, afirmar  que  Goya  inicia  el  camí  de  l'art  contemporani.

Entradas relacionadas: