Història d'Al-Andalus: Des de la Conquesta fins a Granada (711-1492)

La Conquesta Musulmana i l'Emirat de Còrdova (711-929)

Els musulmans van continuar la seva ràpida expansió, ocupant la Península Ibèrica gràcies a la crisi de la monarquia visigòtica. L’any 711, un exèrcit de berbers comandat per Tariq travessa l’estret de Gibraltar i va vèncer el darrer rei visigot, Roderic.

La conquesta va ser ràpida i incruenta, ja que bona part de la noblesa va pactar capitulacions (rendició) i va acceptar pagaments. En poc més de 3 anys, la major part de la Península era controlada pels musulmans; només les zones cantàbriques i pirinenca escapaven del domini musulmà.

L'Emirat Dependent (711-756)

Al-Andalus va ser governada per un emir que depenia del califat Omeia de Damasc. El centre de poder era a Còrdova. Aquesta dependència va acabar el 756 amb la revolta abbàssida, que va traslladar la capital de Damasc a Bagdad.

L'Emirat Independent (756-929)

'Abd al-Rahman I, membre dels Omeies, arriba a la península i es proclama emir a Còrdova. Aquest període es caracteritza per l’estabilitat i la consolidació del domini musulmà. No obstant això, hi va haver conflictes a finals del segle IX que van permetre l’expansió dels nuclis cristians al nord peninsular.

El Califat de Còrdova: Màxima Esplendor (929-1031)

Abd al-Rahman III es va proclamar el Califat de Còrdova (929), ja que es va sentir prou fort per optar a l’absoluta independència política i religiosa. El seu període va representar la màxima esplendor econòmica, política i cultural d’Al-Andalus.

Política Exterior i Consolidació del Califat

Els nous califes van desenvolupar una nova política amb resultats positius:

• Van posar fi a les lluites internes, controlant algunes famílies que exercien un fort domini territorial.
• Van intervenir al nord d’Àfrica per frenar l’expansió fatimita i dominar la ruta de l’or del Sudan.
• Van frenar l’avanç dels regnes cristians.
• Van consolidar el seu domini mediterrani mantenint bones relacions amb l’emperador germànic i els bizantins.

A finals del segle X, el primer ministre del califa Hisam II, Al-Mansur, va organitzar violentes campanyes de càstig contra els territoris cristians del nord. Amb la mort d’Al-Mansur, s’inicia una etapa d’enfrontaments civils i rivalitats pel poder polític que va finalitzar amb la desaparició del Califat de Còrdova l’any 1031.

Els Regnes de Taifes i les Invasions Nord-Africanes

Després de la mort d'Al-Mansur, s'inicia una etapa d'enfrontaments civils i rivalitats pel poder polític que va finalitzar amb la desaparició del Califat de Còrdova l'any 1031. Aquest fet va donar lloc a una fragmentació política en petits regnes anomenats Taifes.

Aquestes taifes van ser dirigides per aristocràcies locals de diferent procedència ètnica: berbers, andalusins i eslaus. La fragmentació del poder i les freqüents lluites van provocar una creixent feblesa dels regnes de Taifes, de tal manera que progressivament els va fer dependents dels regnes cristians del nord, als quals es van sotmetre en ocasions amb el pagament de tributs o pàries.

La Intervenció Almoràvit (1086)

La crítica situació d'algunes taifes davant l'avanç dels regnes cristians va provocar l'entrada a la península dels Almoràvits (1086). Aquests grups tribals berbers havien creat un imperi al nord d'Àfrica.

Els Almoràvits van derrotar Alfons VI, van eliminar les taifes, van unificar el territori andalusí i van detenir momentàniament l'avanç dels regnes cristians del nord. No obstant això, el rigorisme almoràvit va provocar dificultats entre les comunitats mossàrabs i jueves d'Al-Andalus, i el seu poder militar, polític i econòmic va decaure a mitjans del segle XII.

El Segon Període de Taifes i els Almohades

La desaparició del poder almoràvit va venir seguida d'un segon període de taifes que reproduïa els problemes de feblesa i enfrontaments. Al llarg d'aquest període es va introduir al sud de la Península un altre grup de berbers que havien creat un altre imperi al nord d'Àfrica: els Almohades.

Aquest grup va tornar a reunificar el territori andalusí i va obtenir importants victòries contra els cristians, com ara la derrota d'Alfons VIII de Castella el 1195. Els seus èxits militars no van poder tenir continuïtat amb el repoblament de noves terres conquerides per limitacions poblacionals.

La Caiguda i el Regne de Granada

Finalment, la derrota dels Almohades el 1212 a la batalla de les Navas de Tolosa va significar la desaparició del seu imperi i el retorn als regnes de Taifes, que únicament van sobreviure uns pocs anys davant l'expansió cristiana del segle XIII.

Granada serà l’única taifa supervivent a l’expansió cristiana gràcies al seu vassallatge als reis castellans i a l’ajuda dels benimerins, del nord d’Àfrica, al llarg del segle XIV. Al segle XV, el regne nassarita de Granada va patir conflictes a la frontera i al seu interior. Finalment, Castella va atacar-la fins que va patir la seva conquesta per part dels Reis Catòlics el 1492.