Hilemorfisme Aristòtil

1. La Crítica de l’idealisme

1.1 El Rebuig de la teoria de les idees

Aristòtil va criticar amb diferents arguments la Teoria de les idees de Plató, que li semblava insostenible. Pensava que L’intent platònic d’entendre la realitat per mitjà d’essències transcendents, Eternes i immutables creava dificultats més grans que aquelles que suposadament Intentava resoldre. En dividir Plató la realitat en dos mons(sensible i L’intel·ligible), en lloc d’aclarir les coses havia doblat el problema. Si Realment les essències es troben en un espai separat i independent de les Coses, caldrà explicar amb detall en què consisteixen aquest dos àmbits i Mostrar com es relacionen entre ells.

1.2 La Realitat es troba al món sensible

Allò que proposa la metafísica d’Aristòtil és una Teoria completament de l’idealisme de Plató. Per Aristòtil, l’única realitat Que existeix és la que podem trobar en els individus particulars del món Sensible. La realitat autèntica i veritable està integrada pels objectes que Ens envolten i que podem veure i tocar. La metafísica d’Aristòtil és una Proposta realista.

2. El Problema de l’ésser

2.1 Substància i accidents

Una de les primeres distincions que planteja Aristòtil és la diferència entre substància i accidents. Aristòtil defineix la substància com allò que existeix en si Mateix i no en un altre. Allò real és aquesta taula que puc tocar i damunt la Qual em recolzo, aquest paper que estic llegint o el meu gos que ara està Lladrant. Aristòtil considera substàncies tots aquests individus, perquè Existeixen en i per si mateixos.

En la terminologia d’Aristòtil, els accidents són els atributs o les Modificacions de la substància. Així, per exemple, si dic que el meu gos és Petit i de color blanc, aquesta grandària i aquest color també són reals, però No existeixen en si mateixos, sinó que només es presenten com a propietaris del Meu gos.

La diferència entre substància i accident rau en el Fet que els accidents no existeixen per si mateixos, sinó que existeixen Gràcies a uns altres. El color blanc no te existència pròpia, sinó que sempre Ens apareix com una qualitat d’algun objecte o individu que sigui una Substància.

2.2 Les Categories

Aristòtil va anomenar categories cadascuna d’aquestes dimensions de l’ésser, que també Corresponen amb un nombre igual de dimensions del pensar i de dir. La més Important és la categoria de substància, que està present tant quan emprem el Verb ésser per referir-nos a allò que existeix en si mateix com quan diem “L’Antoní és un ésser humà”. Però també hi ha altres categories, que segons Ell, són la qualitat, la quantitat, el lloc, el temps, la relació, la situació, La condició, l’acció i la passió.

2.3 Matèria I forma

Per entendre què és el que Aristòtil entén com a Essència cal aclarir la distinció entre la matèria i la forma.
La matèria és allò de què és feta alguna Cosa, mentre que la forma és la Manera com aquesta matèria està organitzada per tal de fer d’aquest individu Precisament allò que és. La teoria aristotèlica segons la qual totes les Substàncies estan compostes per matèria i forma en diem hilemorfisme.

Per exemple, una taula és una substància que existeix Per si mateixa i que està composta, com tot el que existeix, per matèria i Forma. La matèria de la taula és la fusta de què és feta. La forma és L’estructura que té, la configuració concreta que el fuster ha organitzat Encaixant les peces de fusta d’una manera específica i singular. Més tard es Veurà que la forma és justament allò que fa que una taula sigui precisament una Taula i no cap altra cosa diferent. En això consisteix l’essència, en allò que Fa que alguna cosa sigui allò que és i no cap altra cosa diferent. Per Aristòtil, l’essència consisteix en la forma.

2.4 Les Quatre causes

Aristòtil anomena causa Material la matèria, allò de què és fet un individu. La causa formal és la forma, és a dir, L’estructura que té l’individu i que el fa ser allò que és. La causa eficient és l’agent, que Correspon a allò que ha creat o produït a l’individu en qüestió. La causa final seria el propòsit que té o La funció a què està destinat.

2.5 Una Filosofia teleològica

El mot grec que serveix per referir-se a un objectiu o Meta és telos. Per això solem dir que la filosofia aristotèlica és teleològica, perquè insisteix en la Importància d’aclarir quina és la finalitat o l’objectiu que cada cosa mira D’assolir.

3. El Problema del canvi

3.1 La Realitat de les transformacions que ens envolten

Parmènides pensava que el canvi era només una Aparença, perquè la veritable realitat, que és l’Ésser, no pot canviar ni Alterar-se mai. D’altres, com Heràclit, consideraven que el canvi no era cap Il·lusió, perquè l’essència mateixa de la realitat consistia en la Transformació contínua de tot. Plató va recollir les idees d’aquests dos autors En afirmar que el canvi només es produeix al món sensible, mentre que les idees Del món intel·ligible són permanents i inalterables.

Aristòtil considera que el canvi no és només una Aparença, sinó que es tracta de quelcom molt real. El punt de vista empíric i Realista d’Aristòtil el porta a acceptar que les transformacions que es Produeixen al nostre voltant no poden ser només il·lusions. El canvi és quelcom Que tothom pot percebre i que resulta necessari explicar des d’un punt de vist Filósòfic.

3.2 L’ésser En potència i l’ésser en acte

Un ésser en Potència encara no ha assolit el desenvolupament ple de tot allò que pot Acabar esdevenint, però té la possibilitat de canviar i modificar-se per Esdevenir-ho en el futur. Un ésser en Acte és aquell que ja ha assolit la plenitud de tot el que pot arribar a Ser. El canvi es produeix precisament quan un ésser que només estava en Potència passa a transformar-se en un ésser en acte.

3.3 L’esdevenir segons Aristòtil

Aristòtil distingeix dues formes diferents de canvi. El canvi substancial es produeix Quan els individus sorgeixen o desapareixen. Tots els processos de generació o De corrupció són mostres de canvi substancial, com per exemple, quan els éssers Vius neixen o moren.

El canvi Accidental, al seu torn, succeeix quan l’únic que es transforma són els Accidents. Aquest canvi accidental pot consistir, segons Aristòtil, en una Modificació de les qualitats, en un canvi de la grandària o en un desplaçament D’un lloc a un altre.

4.La Cosmologia

4.1 Un Univers ordenat

Els astrònoms grecs de l’Antiguitat van elaborar Models cosmològics per mirar d’explicar tots aquests fenòmens. Entre aquests Models hi ha el proposat per Eudoxi, un deixeble de Plató que va estudiar a L’acadèmia juntament amb Aristòtil. Això explica que el model de l’univers Aristotèlic estigui basat en el d’Eudoxi, tot i que Aristòtil també va incloure En la seva proposta cosmològica algunes idees pròpies.

Aristòtil creia que el cosmos, que era etern i sempre Havia existit, estava contingut en un espai tancat i finit. El model cosmològic Aristotèlic era geocèntric, perquè afirmava que la Terra estava situada al Centre de l’univers. Al voltant de la terra hi giraven, tot seguint òrbites Circulars i perfectes, tots els astres.

Per explicar el moviment del Sol, la Lluna i els Planetes, Aristòtil va suposar que cadascun estava encastat en una esfera Transparent que girava al voltant de la Terra. Aristòtil pensava que els estels Estaven situats en una esfera última, la més gran de totes. Creia que es Tractava d’éssers divins i immutables.

El model cosmològic d’Aristòtil considera que L’univers és geocèntric i heterogeni, etern en el temps i limitat en l’espai.

D’una banda hi ha el món sublunar, format per allò que queda per sota de la Lluna, que Inclou tot el que hi ha a la superfície terrestre. Es tracta d’un espai Imperfecte i canviant, en el qual totes les coses estan compostes d’una mescla Dels quatre elements d’Empèdocles.

Cadascun d’aquests elements tendeix a ocupar de manera Natural una posició determinada que és el seu lloc natural.

D’altre banda hi ha el món supralunar, format per tot allò que es troba situat per damunt De la Lluna. Aquest àmbit, al qual pertanyen el Sol, els estels i els planetes, és perfecte, etern, immutable i diví. Per aquesta raó els astres de l’esfera Supralunar no poden estar compostos pels quatre elements, que són imperfectes, Sinó que han de ser fets necessàriament d’un cinquè element, que ha de ser Diví, immortal i immutable, i que Aristòtil va anomenat èter.

4.2 El Motor immòbil i l’harmonia còsmica

En l’elaboració del seu model cosmològic, Aristòtil es Va veure obligat a explicar quin és l’origen dels moviments que es produeixen a L’univers. Aristòtil creia que cada esfera és moguda per l’esfera que es troba per Damunt seu.

L’única explicació que es pot donar és que existeixi Un primer motor que actuï com a origen de tot el moviment còsmic. Aquest primer Motor és activitat pura, que actua com un motor immòbil i mou tot allò que Existeix. Aristòtil identifica el motor immòbil amb Déu. Vol fer notar L’existència d’una força còsmica impersonal de caràcter diví, perfecte i etern, Que impulsa el que existeix i que és el principi del moviment universal.