L'herència de Wagner i el naixement del dodecafonisme

L’herència de Wagner i l’Escola de Viena

Wagner va exercir una gran influència en la música del segle XX, sobretot pel que fa al llenguatge harmònic utilitzat en les seves últimes obres.

El cromatisme va arribar al punt de confondre les tonalitats. Aquest tractament desintegrador de la tonalitat va evolucionar cap a una anarquia tonal, anomenada atonalitat, fet que va fer que molts compositors se sentissin incòmodes.

Així va néixer el dodecafonisme, inventat per Arnold Schönberg, que va ser el pas següent a les jerarquies tradicionals i es va convertir en el nou sistema de composició. Aquest nou mètode resultava estrany, enigmàtic i massa intel·lectual per al públic; per això, moltes de les obres d’aquest estil van ser estrenades en sales per a un públic molt reduït.

La música dodecafònica

El dodecafonisme és un sistema de composició basat en la igualtat d’importància dels 12 sons de l’escala cromàtica (les tecles blanques i negres del piano). Posa ordre en el sistema atonal:

• És un sistema no tonal organitzat que intenta regular el caos que seguia la dissolució de la tonalitat.
• Oferia moltes possibilitats per superar el sistema tonal tradicional.
• Aquest sistema de composició va acabar constituint una mena de «bíblia» de la música contemporània.

El sistema dodecafònic es basa en els aspectes següents:

• A l’escala cromàtica, l’ordre dels sons sempre és correlatiu; és a dir, tots els sons estan a la mateixa distància.
• Parteix dels dotze sons de l’escala cromàtica.
• Moviment retrògrad.
• Moviment retrògrad contrari.

Els inicis: Arnold Schönberg i l’Escola de Viena

Arnold Schönberg buscava una base racional al voltant de la qual poder organitzar una música atonal; és a dir, un sistema de composició que evités l’atracció de la nota tònica central i les relacions amb altres sons. Les primeres obres de Schönberg utilitzaven com a base harmonies complexes que desembocaven en un sistema atonal. La tècnica de composició dodecafònica, de forma general, va passar a anomenar-se serialisme (per l’ús de la sèrie).

Els autors principals són: Arnold Schönberg, Anton Webern i Alban Berg.

Característiques de la Segona Escola de Viena:

• El trencament de la coherència melòdica.
• El trencament de la tonalitat.
• El trencament del concepte rítmic vigent fins aleshores.