Habitació vermella

Habitació vermella. Henri Matisse, 1908.

Documentació general:

Museu de l’Ermitage, Sant Petersburg.Oli sobre tela.Estil fauvisme.Costumista/ interior.180,5 x 221 cm

Context històric i cultural:

Cronologia: Inicis Segle XX.L’època de les primeres avantguardes coincideix amb un període molt convuls de la història: la rivalitat colonial entre les potències europees, la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, el naixement del feixisme i del nazisme. Un món en crisi que revitalitza l’art i que porta l’artista a la recerca d’elements nous i provocadors, reaccionant contra les injustícies socials que l’envolten. L’art contemporani expressa les vivències interiors de l’artista, un artista sovint rebutjat, que busca uns altres individus per fundar un moviment que expressi les seves inquietuds. Neixen així les avantguardes del Segle XX, que poc tenen en comú amb els estils globalitzadors del passat. La pintura pren el protagonisme de la innovació.

Anàlisi formal:

elements plàstics  Estil: fauvistaRepresenta un menjador burgés on una dona para la taula, col·locant un fruiter a una taula vermella, on ja hi havia dos ampolles, fruites i flors.

A l’esquerra trobem una cadira i per la finestra es veuen els arbres en flor a un paisatge verd. Lluny trobem una casa rosa.

Combina els temes representatius pels fauvistes: figura humana, interior d’una habitació, bodegons i paisatge.

EL COLOR :Els elements que formen la pintura es subordinen al color pur i intens.No hi ha cap tipus de font de llum, la lluminositat ve donada pel color, no hi ha cap rastre d’ombres.El color més destacat és el vermell en diferents tonalitats en tots els elements que componen l'interior de l'habitació, en concret en les tovalles i la paret del fons.

També destaca el color blau, dels dibuixos decoratius del mur, de les tovalles, de la roba de la  dona i del cel.L'elecció d'aquests dos colors no és aleatòria, sinó que respon al coneixement de la teoria del color de Chevreul per l'artista, segons la qual les tonalitats complementàries com el vermell i el blau, permeten ressaltar molt més l'efecte òptic de contrast.

En aquesta obra, Matisse, gairebé no hi fa servir ombres, i per tant, davant l'absència de llum, és el contrast el que defineix la profunditat i el volum dels objectes representats.

Els colors càlids com el vermell i els ocres tenen un efecte d'apropament en l'ull humà, mentre que els freds com el blau i el verd d'allunyament.

El dibuix té més importància.Es basa en una línia corba, sinuosa i gruixuda, descompon la forma i el minva de Naturalisme. Dóna dinamisme a l’obra.

Els contorns dels arbres i el de la dona són simplificats perquè estiguin més d’acord amb les flors dibuixades en el paper de la paret i en les tovalles.Matisse utilitza la finestra per donar una major profunditat al quadre.

Interpretació: contingut i significat :

La importància de l'obra no rau tant en allò que representa, sinó en la manera com ho representa. La seva intenció final no era reflectir fidelment una realitat concreta, sinó que aspirava a transformar-la.

El significat d'aquesta obra és que a través del color, l'artista apel·la a la part emotiva de l'espectador. Aquest esteticisme queda plasmat en imatges de felicitat i refusa les angoixes del món contemporani.És un art que no defensa cap bandera ideològica, només aporta una nova tècnica pictòrica.

Funció:

La funció és estètica, Matisse va afirmar que l'objectiu dels seus quadres era proporcionar plaer i alegria de viure.

Ell deia: “Somnio amb un art equilibrat, pur i afable, on el tema no sigui inquietant ni torbador, que serveixi com a calmant cerebral.”

Models i influències:El color, sotmès a la llum durant l’impressionisme, ara s’allibera.

La gosadia cromàtica de la seva obra, el considera l’artista principal del moviment fauvista. Alhora, va servir de referent a molts altres artistes, com ara Vlaminck o Dufi.

Va assimilar plantejaments del Simbolisme i, sobretot, del Postimpressionisme. Del primer va incorporar el concepte de la no imitació, après del simbolista G. Moreau, no va fer còpies dels mestres del passat, sinó exercicis en què havia de retenir l’essencial del llenguatge plàstic i expressar-ho posteriorment en l’elaboració de les seves pròpies experiències pictòriques.

Dels postimpressionistes va recollir la tècnica divisionista, en la qual era fonamental l’ús del color pur al costat del complementari. Així mateix, també cal esmentar a Gauguin i Van Gogh, que van utilitzar el color de manera simbòlica i expressiva amb la finalitat de provocar efectes suggestius en l’espectador.