Guia de Semàntica i Literatura Catalana de Postguerra

1. El significat del mot

Semàntica: Branca de la lingüística que estudia el significat dels mots d'una llengua. Signe lingüístic: Unitat bàsica de comunicació dins d'un grup.

• Significant (forma): Conjunt de fonemes que construeixen la paraula.
• Significat (concepte o idea): Allò que evoquem quan sentim la paraula.

Semes: Unitats mínimes de significació; components del sentit de la paraula.

2. La informació del diccionari

El diccionari està dividit en articles.

• Entrada: Encapçala l'article o una de les accepcions, en negreta.
• Accepció: Definició de cadascun dels significats, numerada en negreta.
• Abreviatura: Informació del mot (categoria gramatical, gènere...), en cursiva.
• Exemple: Mostra una utilització contextualitzada de les accepcions, en cursiva.

3. Denotació i connotació

Denotació: Ús dels mots en el seu primer sentit. Significat bàsic i objectiu. La cirera aporta molta fibra.

Connotació: Atribució de significats metafòrics o secundaris als mots que se sumen al primer. Significat subjectiu. El poeta Josep Carner associa les cireres als jocs infantils.

4. Sentit literal i figurat

Sentit literal: Significació d'un mot segons el seu sentit propi. Escòria = subproducte que s'obté en la reducció dels minerals.

Sentit figurat: Significació d'un mot que s'aparta del seu sentit propi. Escòria = la part més vil de la societat.

5. Metàfora i metonímia

Metàfora: S'identifica un concepte real amb un altre d'imaginari que, per algun motiu, s'hi assembla; hi trobem, per tant, una relació d'analogia. Es basa en una comparació sense nexe. N'hi ha dos tipus:

• Impura (identificativa): Terme real i imaginari.
• Pura: No apareix el terme real.

Metonímia: Designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda relació de contigüitat; es diferencia de la metàfora en el fet que ara hi ha alguna classe de proximitat lògica o de significat.

• Causa-efecte: Viu del seu treball.
• Continent-contingut: Se'n menjà tres plats.
• Instrument-usuari: El violí entra tard.
• Autor-obra: Tinc un Miró.
• Procedència-producte: Beurem un priorat.
• Material-objecte: Ell empunyà el ferro.

Sinèdoque: La part pel tot (hi havia tres boques per alimentar) o el tot per la part (Brasil no va guanyar el mundial).

6. Monosèmia i polisèmia

Monosèmia: A un sol significant li correspon un sol significat. Traumatologia, clicar, València...

Polisèmia: Un sol significant adquireix més d'un significat. Nou: fruit de la noguera, nou del xiprer, nou del coll.

Homonímia: Dos o més significants amb un significat diferent s'escriuen i es pronuncien igual. Nou (fruit), nou (9), nou (originat fa poc).

Diccionari: En la polisèmia hi ha una única entrada (nou); en l'homonímia hi ha més d'una entrada (nou1, nou2).

7. Hiperonímia i hiponímia

Hiperònim: Mot genèric que n'inclou d'específics. Fruita, animal, metall.

Hipònim: Mot específic en relació a un genèric. Poma, gat, alumini.

8. Sinonímia

Dos significants tenen el mateix significat. Poden ser:

• Totals: Intercanviables (dur/portar).
• Parcials: No intercanviables (trencar/partir).
• Geosinònims: Dialecte diferent (aplegar/arribar).

9. Antonímia

Dos significants que tenen significats oposats. Poden ser:

• Complementaris: L'un exclou l'altre (viu/mort).
• Per gradació: Hi ha un terme intermedi (gran/petit).
• Inversos: S'impliquen mútuament (comprar/vendre).
• Antònims gramaticals: S'afegeix un prefix negatiu (a-, anti-, des-, dis-, contra-, in-).

10. La derivació

Es formen mots nous afegint afixos o morfemes derivatius a un lexema o a un mot primitiu.

• Lexema: Part del mot que aporta el significat. Pot variar.
• Afixos/morfemes derivatius: Prefixos (davant del lexema, no canvien la categoria gramatical), infixos (entre lexema i sufix), sufixos (darrere del lexema).

Combinacions: 1. Prefix + lexema, 2. Lexema + infix + sufix, 3. Prefix + lexema + infix + sufix, 4. Lexema + sufix, 5. Prefix + lexema + sufix, 6. Prefix + prefix + sufix.

Derivats lexicalitzats: Han adquirit un significat propi. Bombeta, paperassa, biplaça.

11. Parasíntesi i composició

Parasíntesi: Es formen mots nous afegint simultàniament un prefix i un sufix a un lexema; sense un dels afixos el mot no existeix.

Composició: Es formen mots nous unint dos lexemes; adquireixen un significat unitari (llevataps).

• Locucions: Mots separats amb significat unitari i una entrada al diccionari (blat de moro).
• Guionet: S'usa si el segon element comença en r, s, x (penya-segat), primer element punt cardinal (nord-americà), primer element amb accent gràfic (pèl-roig), numerals (tres-cents, vint-i-dosè), o compostos repetitius (io-io, pengim-penjam).

Tipus de compostos: Nominals (passaport, pellroja, altaveu, aiguaneu, no-violència), adjectivals (cara-girat, agredolç, benparlat), verbals (capgirar, carvendre, menystenir).

12. Manlleus

El català ha prestat mots a altres llengües (allioli, ensaïmada...). Els manlleus són paraules o expressions que s'agafen d'una altra llengua:

• Germanismes (de l'alemany): guerra, blau, ric.
• Arabismes (de l'àrab): magatzem, alcohol, duana.
• Hel·lenismes (del grec): evangeli, botiga, calaix.
• Occitanismes (de l'occità): flauta, balada, rima.
• Gal·licismes (del francès): dama, biberó, peluix.
• Castellanismes (del castellà): amo, boda, taquilla.
• Italianismes (de l'italià): sonet, batut, escopeta.
• Americanismes (llengües ameríndies): tomàquet, piragua, cacauet.
• Anglicismes (de l'anglès): club, càmping, folklore...

13. Neologismes

Són paraules noves que han aparegut en una llengua (creades per mitjà de procediments de la mateixa llengua o agafades d'altres idiomes).

• Neologismes de forma: A partir de mots ja existents. Derivació (marxador), composició (cercatalents), sigla lexicalitzada (ovni), escurçament (súper).
• Neologismes de significat: Significat nou a un mot ja existent (canal).
• Manlleus o préstecs lingüístics: S'agafa una paraula d'un altre idioma. Sense adaptació (bypass, voyeur) o amb adaptació (esprai).
• Xenismes: Manlleus difícilment traduïbles, són tradicionals.
• Calcs lingüístics: Traducció d'un mot o expressió d'una altra llengua (gratacel de skyscraper).

14. Les abreviacions

Són el resultat de l'escurçament de mots.

• Sigles: (IVA, SIDA) lletres inicials lexicalitzades.
• Acrònim: (radar, Benelux) amb alguna lletra de més.
• Abreviatures: (cap. capítol, pàg. pàgina).
• Símbols: (N. nord, g gram).

Literatura: De la postguerra a l'actualitat

1. Característiques de l'etapa contemporània

La humanitat assoleix un gran progrés en tots els camps, però no una pau i prosperitat global. Fets principals: Segona Guerra Mundial, Guerra Freda, revolució del coneixement, societat de consum i globalització.

1.1 Catalunya

Aquesta etapa es divideix en dos períodes:

1. Període de repressió (1939-1975): El català queda prohibit en els àmbits públics sota la dictadura.
2. Període de democràcia (1975-actualitat): Retorn a la normalitat cultural. Restabliment de l'autogovern a Catalunya (1979), el País Valencià (1982) i les Illes Balears (1983).

2. Períodes i moviments literaris

2.1 Literatura de postguerra (1939-1959)

Fins al 1946 la literatura en català està prohibida. A partir de 1947 es permet publicar sota censura per a un públic minoritari. Es basa en:

• Autors reconeguts: Carles Riba, Joan Oliver, J.V. Foix.
• Nous escriptors: Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu.
• Literatura d'exili: Testimoni dels esdeveniments viscuts fora del país.

2.2 Literatura contemporània (1959-actualitat)

Corrents dels anys 60:

• Existencialisme: L'home és el que fa. Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol.
• Literatura de l'absurd: La realitat és inintel·ligible. Joan Brossa.
• Realisme compromès: Denúncia social. Pere Quart, Vicent Andrés Estellés.

Corrents dels anys 70 en endavant:

• Experimentalistes: Nous models literaris. Quim Monzó.
• Realisme màgic: L'insòlit en la quotidianitat. Jesús Moncada, Pere Calders.
• Postmodernisme: Relativisme i escepticisme. Quim Monzó.

3. Poesia de postguerra

Gènere més cultivat durant el període. Tres tendències:

1. Simbolista: Anar més enllà del significat. Carles Riba, Salvador Espriu.
2. Recerca experimental: Poesia visual. Joan Brossa, J.V. Foix.
3. De testimoni: Sentiment profund i vivències. Vicent Andrés Estellés.

3.1 Salvador Espriu (1913-1985)

Crea el Mite de Sinera. Obra com a projecte global. Temes: mort, llibertat i el destí de Catalunya. Obres: Cementeri de Sinera (1946), La pell de brau (1960).

3.2 Joan Oliver / Pere Quart (1899-1986)

Crítica contra el poder i el conformisme. Ús de la ironia, el sarcasme i el llenguatge col·loquial. Obres: Bestiari (1938), Saló de tardor (1947).

4. Poesia contemporània

El poeta perd la funció de guia social i el gènere esdevé minoritari.

4.1 Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Reflexió sobre la realitat quotidiana i social amb llenguatge col·loquial. Obres: Llibre de meravelles (1971), Horacianes (1974).

4.2 Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Evoluciona del realisme compromès (La fàbrica) cap a una poesia d'interiorització i vitalisme davant la malaltia. Obres: L'àmbit de tots els àmbits (1981).

4.3 Gabriel Ferrater (1922-1972)

Poesia de l'experiència, caràcter narratiu i to conversacional. Tema central: les relacions humanes. Obra: Les dones i els dies (1968).

5. Narrativa de postguerra i contemporània

5.1 Llorenç Villalonga (1897-1980)

Novel·la psicològica centrada en la decadència de l'aristocràcia mallorquina. Obra: Bearn o la sala de les nines (1961).

5.2 Mercè Rodoreda (1908-1983)

Dues línies: la recreació del fantàstic i l'anàlisi psicològica (solitud, frustració). Obres: La plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974).

5.3 Pere Calders (1912-1994)

Elements fantàstics en la realitat quotidiana. Ús magistral de la ironia i l'humor. Obra: Cròniques de la veritat oculta (1955).

5.4 Manuel de Pedrolo (1919-1990)

Autor prolífic que va tocar tots els gèneres (ciència-ficció, novel·la negra). Temes: incomunicació i repressió. Obra: Mecanoscrit del segon origen (1974).

5.5 Quim Monzó (1952)

Narrativa urbana, postmoderna i irònica sobre les relacions de parella i les convencions socials. Obres: El perquè de tot plegat (1993), La magnitud de la tragèdia (1989).