Guia d'Immunologia: Limfòcits, Complement i Resposta Immunitària
Biología4,15 KB
- Proporció més elevada de limfòcits T: timus i ganglis limfàtics.
- Citocina de supervivència dels limfòcits T i B immadurs en òrgans limfoides: IL-7.
- Interacció amb antígens en forma soluble i nativa: BCR.
- Antígens T-independents: polimèrics i repetitius.
- Marcadors dels limfòcits B madurs: CD19, MHC de classe II i Ig.
- Hipermutació somàtica: durant la proliferació cel·lular dels limfòcits B als centres germinals, amb participació dels limfòcits T.
- Kappa i lambda: regions variables V i J, amb dos dominis de tipus Ig.
- Cèl·lules dendrítiques foliculars: expressen receptors per a les Ig i factors del complement, i participen en la maduració de l'afinitat dels limfòcits B.
- Pèptids allotjats al solc de les molècules MHC: de classe I, proteïnes pròpies; de classe I, reconeguts pels limfòcits B.
- Perforines: produïdes per cèl·lules NK i limfòcits CD8.
- Timus: el microambient tímic afavoreix la diferenciació dels timòcits; els timòcits doble positius, en madurar, abandonen CD4 o CD8. Les cèl·lules de memòria es troben als centres germinals.
- Verí de serp: reacció d'hipersensibilitat retardada o de tipus IV.
- Sistema del complement: la IgM activa C1q per la via clàssica; C3a i C3b són fragments de C3; C4 i C2 són proenzims inactius. Totes les vies condueixen a la formació del complex d'atac a la membrana. C3b opsonitza els bacteris. La convertasa de C3 es pot formar en absència d'anticossos; la via clàssica depèn de l'antigen i del TCR.
- Centres germinals: proliferació de limfòcits B, hipermutació somàtica, maduració de l'afinitat i cèl·lules dendrítiques foliculars a la zona clara.
- Cadenes pesades mu als pre-B: cadenes lleugeres substitutives (VpreB i λ5).
- Limfòcits B immadurs: CD19 de membrana, IgM de membrana i selecció negativa.
- Th1: produeix IFN-γ.
- Th2: respon davant helmints, fongs i bacteris extracel·lulars.
- MHC de classe I: interacció amb CD8 i β2-microglobulina.
- ADCC (citotoxicitat cel·lular depenent d'anticossos): útil per destruir bacteris mitjançant neutròfils i cèl·lules NK; cal que l'anticòs tingui el domini Fc.
- Integrines: molècules d'adhesió formades per cadenes α i β; no són específiques d'antigen.
- Associació isotip–anticòs: la IgM predomina en la resposta primària i activa la via clàssica; la IgD reconeix antigènicament la superfície dels limfòcits B.
- Citocines: IL-4 indueix el canvi de classe cap a la formació d'IgE; el TNF-α és secretat pels macròfags; algunes citocines poden inhibir la funció dels macròfags.
- Síndrome de DiGeorge: origen nutricional; afecta la maduració dels limfòcits B i T, i provoca immunodeficiència.
- SIDA: inhibidors de la transcriptasa inversa i de les proteases. Els receptors de la cèl·lula hoste són CD4 i receptors de quimiocines; la gp41 canvia en unir-se als receptors de quimiocines.
- Hibridomes: permeten obtenir anticossos monoclonals; s'immunitza un animal amb l'antigen per obtenir anticossos reactius contra un antigen concret.
- ELISA: d'alta sensibilitat; els enzims (peroxidasa i fosfatasa alcalina) estan units a l'anticòs o a l'antigen i produeixen color.
- Immunofluorescència indirecta: s'utilitza un anticòs secundari i teixits congelats tallats amb criostat.
- Tuberculina: depèn de les cèl·lules Th1 i dels macròfags; la prova és positiva si hi ha induració cutània a les 48–72 h.
- Deficiència de C3: afecta la lisi bacteriana, l'opsonització dels bacteris i la producció d'anafilotoxines.