Guia de l'Ètica de Kant: Imperatius i Deures

1. L'imperatiu hipotètic i la felicitat

En aquesta frase, l'autor parla de l'imperatiu hipotètic i, en concret, fa referència a com aquest té un objectiu: la felicitat. Per tant, es converteix en una eina per arribar-hi. Aquest tipus d'imperatiu és el que utilitzen les ètiques materialistes, les quals tenen un objectiu i l'imperatiu és l'eina per assolir-lo.

Tal com afirma l'autor en el text: «(...) l'imperatiu que es refereix a l'elecció de les mitjanes, és a dir, el precepte de la sagacitat, és hipotètic: l'acció (...) altre propòsit». L'acció ètica serà aquella que ens portarà a l'objectiu, allunyant-se així de la visió kantiana, segons la qual l'acció ètica ha de ser una acció pel deure, és a dir, independent de la conseqüència i de tota inclinació personal.

L'ètica kantiana es basa en la raó pràctica: és la raó la que guia l'acció i ens portarà a actuar seguint la bona voluntat que, alhora, ens farà actuar seguint l'imperatiu categòric. Així, l'acció no està motivada per un objectiu ni un interès personal. Kant afirma que la bona voluntat «és l'única que és bona en si mateixa». El filòsof considera que la bona voluntat ens portarà a accions bones, accions que es fan pel deure i que, per tant, seguiran l'imperatiu categòric.

Les formulacions de l'imperatiu categòric

Arribats a aquest punt, cal fer referència a les dues formulacions que l'autor presenta d'aquest imperatiu:

• Primera formulació: «Actua de manera que la teva acció pugui esdevenir llei universal». Kant apunta que una acció ètica és una acció desinteressada que pugui posar en marxa qualsevol persona en qualsevol situació.
• Segona formulació: «Tracta els éssers humans com a fi i mai com a mitjà».

En el cas d'un home que menteix per aconseguir un préstec, l'acció no supera l'imperatiu categòric, ja que és una acció interessada, no universalitzable i utilitza l'altre com a mitjà.

2. La prohibició de l'autolesió

En aquesta cita, l'autor fa referència a la impossibilitat de tractar-nos a nosaltres mateixos com a mitjà: «jo no puc disposar pas de l'home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo». En el text, Kant nega la possibilitat de fer-se mal i se centra en una pràctica concreta: el suïcidi. Es posiciona contrari a aquesta pràctica, ja que qui es vol suïcidar per evitar el dolor s'utilitza per aconseguir un propòsit interessat.

Kant matisa que sí que podrem decidir mutilar una part del nostre cos o posar-nos en risc sempre que aquesta acció es faci amb l'objectiu de preservar la nostra vida. Estem davant d'una ètica formal, basada en el deure, desinteressada i que no mou l'individu per un objectiu concret.

3. Deures estrictes i deures amplis

L'afirmació distingeix entre dos tipus d'accions que s'oposen al deure: les que van en contra del deure estricte (o rigorós) i les que s'oposen al deure ampli (o meritori).

• Deures estrictes (perfectes): No admeten cap excepció i s'han de complir sempre. Mentir o incomplir promeses vulnera un deure estricte.
• Deures amplis (imperfectes): Tot i ser moralment obligatoris, deixen un marge de llibertat sobre com i quan complir-los (ex: ajudar els altres).

Oposar-se a qualsevol dels dos implica allunyar-se de l'exigència fonamental de l'ètica de Kant: actuar sempre d'acord amb el deure.

4. La dignitat com a fi en si mateix

L'afirmació sosté que qui transgredeix els drets dels altres els utilitza com a simples mitjans. Kant defensa que l'ètica ha de ser universal i autònoma. Quan algú utilitza una altra persona només per aconseguir un objectiu propi, està negant la seva dignitat com a ésser racional. Només quan actuem desinteressadament i respectant els altres com a fins estem actuant moralment.

5. La contradicció en la voluntat

Kant estableix una distinció clau: no n'hi ha prou que una màxima sigui pensable com a universal, sinó que també ha de poder ser volguda per una voluntat racional. Existeixen dos tipus de contradiccions:

1. Contradicció en la concepció: La màxima no pot ni pensar-se com a llei universal (ex: mentida).
2. Contradicció en la voluntat: La màxima podria existir, però cap ésser racional voldria que fos llei (ex: no ajudar mai els altres).

6. Comparativa: Kant vs. John Stuart Mill

La comparació entre Immanuel Kant i John Stuart Mill mostra dues maneres diferents d'entendre l'ètica:

• Ètica: Kant defensa el deontologisme (el deure i la intenció), mentre que Mill proposa l'utilitarisme (les conseqüències i la felicitat).
• Llibertat: Per a Kant és un postulat de la moral (llibertat positiva); per a Mill és la llibertat negativa (no interferència).
• Felicitat: Kant la considera subjectiva i no fonament de la moral; Mill la situa com el criteri central de la utilitat.