Guia completa del teatre: de l'obra al públic

Obra de Teatre: De la Pàgina a l'Escenari

Producció

L'autor escriu el text, format per diàlegs, monòlegs i acotacions. Objectiu: crear el text.

Pla de direcció

El director tria l'obra i l'adapta a la mentalitat de l'època i la seva pròpia visió del text. Objectiu: triar l'obra i adaptar-la a la seva visió teatral.

Pla interpretatiu

Els actors representen els personatges mitjançant l'expressió verbal i no verbal, vestuari, maquillatge i perruqueria. Objectiu: representar els personatges.

Pla tècnic

El director escènic crea el marc d'interpretació i de l'acció. Estableix la situació física. L'escenografia inclou l'espai teatral, la distribució, els decorats, l'attrezzo (mobles), la música i la il·luminació. Objectiu: crear un marc i un espai versemblants.

Públic

El públic és el receptor de l'obra. Participa implicant-se, crea un espai de comunicació i aprova o rebutja l'obra.

Gènere dramàtic

Obres literàries pensades per ser representades davant d'un públic a través de personatges que guien l'acció amb diàlegs. Tres elements bàsics: autor, actors i públic.

Diàleg

Intercanvis verbals entre personatges que guien l'acció des de l'inici fins al desenllaç.

Acotacions

Instruccions de l'autor per a la posada en escena. Informació sobre l'escenografia i la interpretació.

Estructures externa i interna

Estructura externa (forma del text)

• Acte: cada part en què es divideix el text d'acord amb l'estructura de l'argument.
• Escena: parts en què es divideix un acte. Diverses situacions en què s'estructuren els actes i solen estar relacionades amb entrades i sortides de personatges.

Estructura interna (curs de l'acció)

• Plantejament: presentació de tots els elements que fan possible la comprensió del conflicte.
• Nus: desenvolupament i intensificació del conflicte. Puja la tensió dramàtica fins al clímax (moment de màxima tensió) i dóna lloc al desenllaç.

Tensió dramàtica

Element clau de la configuració i desenvolupament de l'obra. Té com a finalitat captar l'atenció del públic i mantenir l'interès de l'espectador fins al desenllaç.

• Moments excitants: donen un nou impuls a l'argument.
• Moments retardants: endarrereixen el desenllaç per crear més tensió.

El diàleg permet explicar un fet recent o bé un fet passat que fa entendre la situació present i el perfil dels personatges.

Acció

Es basa en la relació causa-efecte i avança a partir dels dos components del text teatral (diàleg i acotacions).

• Conflicte: element essencial que fa moure l'acció i vertebra el desenvolupament de l'obra. Formen part del conflicte formes humanes i no humanes que entren en litigi i es contraposen a la voluntat dels protagonistes. El conflicte pot prendre diverses formes: tràgic, còmic...

Personatges

Representen un tipus humà amb un conjunt d'atributs. Es caracteritza per: allò que diu, allò que fa (gestos), els comentaris d'altres, i com resol conflictes.

• Protagonista: principal, vertebra l'obra.
• Antagonista: s'oposa al protagonista i entra en conflicte amb ell.
• Col·laboradors: ajuden un dels primers a complir els seus propòsits.
• Decoratius: fan versemblant l'espai.

Diàleg

Intercanvi verbal entre dos o més personatges en estil directe per reproduir una conversa tal com és. A vegades indirecte quan explica el que ha sentit o el que pensa.

Funcions: fa avançar el curs de l'acció, posa de manifest el caràcter dels personatges, reflecteix actituds, comportaments i accions, descriu estats d'ànim i maneres de pensar, anticipa o fa retrospeccions que ajuden a entendre l'argument.

Monòleg

Discurs d'un personatge que no està destinat a cap interlocutor i no espera cap resposta.

• Tècnic: explica fets o esdeveniments passats que no poden ser representats en directe, però ajuden a entendre el curs de l'obra.
• Líric: expressa emocions, confidencies, sentiments.
• Reflexió: explica pensaments, reflexions, dubtes sobre temes de l'obra.
• A part: paraules dites al públic en veu baixa. Intervenció molt breu que busca complicitat amb el públic.

Funcions: fer de consciència del personatge, predir esdeveniments futurs, fer de narrador, expressar la veu de tota la comunitat.

En una conversa, de vegades, no hi ha comunicació lògica entre el que un diu i l'altre respon perquè cadascú parla per ell mateix. Aquí el diàleg i el monòleg encreuen les seves funcions.

Característiques lingüístiques

Llengua parlada, vehicle de comunicació en el text teatral, i les característiques que presenta han d'adaptar-se al conjunt de l'obra.

Característiques del discurs oral: gran varietat d'entonació amb un ús freqüent d'exclamacions i interrogacions. Elisions de sons. Frases curtes, inacabades, amb alteració dels elements de la frase. Lèxic viu, amb recursos expressius, frases fetes, comparacions, diminutius.

• Posa de manifest les característiques d'un grup, sigui geogràfic o social.
• Reflecteix característiques d'un individu que el diferencien.
• S'adequa al tipus i to de l'obra (còmic: registre informal; tràgic: formal).

Història del teatre

Edat antiga

Neix de les cultures antigues (Grècia i Roma), que van portar al teatre a la perfecció: tragèdia i comèdia.

• Tragèdia: gènere teatral més antic. La força del destí empeny els protagonistes a la fatalitat. Final tràgic perquè els éssers humans no poden fugir del destí marcat. Temàtica seriosa amb to greu i elevat. Exemple: Èdip rei, Sòfocles.
• Comèdia: neix a Grècia. Gran gènere clàssic amb finalitat crítica i moralitzadora i desenllaç feliç. Fets i personatges extrets de la vida quotidiana amb un to d'humor. Busca la comicitat provocant embolics en la trama, exagerant i deformant personatges i fets. To humorístic i satíric amb llengua col·loquial. Exemple: Plaute.

Edat mitjana

De caràcter religiós amb misteris (fragments de la Bíblia) i miracles (vides de sants). Temes no religiosos que agraden i diverteixen els fidels. Apareixen les farses, un gènere satíric que té com a finalitat entretenir.

Edat moderna

Gran moment del teatre. Perd el caràcter religiós i avança en dues direccions:

• Teatre culte: al Renaixement recupera els models clàssics grecs i llatins i s'adreça a les aristocràcies.
• Teatre popular: s'adreça al poble i es representa en places públiques amb actors ambulants. Amb el temps es representen en teatres tancats i amb companyies fixes d'actors.

Segle XVII: època d'esplendor on apareixen actors de gran qualitat: Shakespeare a Anglaterra; Molière a França i Calderón a Espanya.

Edat contemporània (segles XIX i XX)

Experimenta grans canvis en l'escenografia. La invenció de la llum elèctrica obre moltes possibilitats a l'ambientació de l'escena i, gràcies a la tècnica, experimenta abundants transformacions. El vestuari, els decorats i el maquillatge evolucionen molt.

• Segle XIX: es desenvolupen l'esperit romàntic, subjectiu, i el retrat realista, objectiu.
• Segle XX: posa de manifest el desig d'innovació i experimentació. Obre nous camins en incloure, dalt de l'escenari, text, música, dansa. Expressa la lluita contra la injustícia i la desigualtat, també la soledat i desorientació de l'individu que no es pot realitzar perquè el món en què viu és absurd i caòtic. Es busca, però no es troba, sentit a l'existència.