Guia de comentari de text i gramàtica catalana per a la PAU

Consells inicials

Tips: Tot fa referència al text → quan justifiquis, indica sempre la línia exacta (l. x). La Pregunta 1 ha de ser sempre redactada, mai en esquema.

1. Anàlisi del text

1a) Tema i estructura

Tema: «El tema del qual tracta el text és...» (formulat en 1 frase breu, expressant la idea general).

Estructura narrativa:

• Plantejament: es presenten els personatges, el lloc, el temps i la història.
• Nus: es conten els fets que ocorren i tota la informació important del text.
• Desenllaç: posa fi al text i finalitza la història (tancament).

Resum breu de cada part: «La primera part (ll. 1-8) presenta...; la segona (ll. 9-20) narra...; la tercera (ll. 21-30) tanca...». Nota: Si el text no presenta les 3 parts clares, cal indicar-ho expressament.

1b) El resum (6-10 línies)

S'ha de redactar amb paraules pròpies, en 3a persona, sense aportar opinions personals i sense citar ni copiar frases literals del text. Ha de respondre a: qui, què, on, quan, per què i com acaba.

1c) Tipologia textual: text narratiu

Narra fets o una història amb personatges situats en un espai i un temps determinats. Cal justificar amb 2 trets lingüístics + citació + número de línia:

• Verbs en passat (p. ex., vaig anar, feia, havia vist).
• Personatges i accions temporals.

Exemple de justificació: «És narratiu perquè hi ha verbs en passat (“vaig sortir”, l. 3) i connectors temporals (“llavors”, l. 7).»

1d) Registre lingüístic

• Formal:
  • Culte / literari: gran riquesa expressiva, ús de figures retòriques.
  • Cientificotècnic: precisió, objectivitat, presència de tecnicismes.
  • Estàndard: normatiu, formal i neutre.
• Informal:
  • Col·loquial: espontani, ús de frases fetes, exclamacions i subjectivitat.
  • Vulgar: registre poc elaborat, ús de paraulotes i incorreccions morfosintàctiques.

Cal citar sempre 2 trets representatius acompanyats del número de línia.

1e) Veus del discurs

• Narrador: és la veu que parla (1a persona si és protagonista o testimoni; 3a persona si és un narrador extern).
• Personatges: altres veus que intervenen en el relat. Poden aparèixer en:
  • Estil directe: «…», “:”, guions de diàleg i verbs de dicció (p. ex., em va dir: «vine»).
  • Estil indirecte: oracions subordinades introduïdes per connectors (p. ex., va dir que vindria; canvia la persona gramatical i el temps verbal).
  • Monòleg interior: reproducció directa dels pensaments sense verbs de dicció.

1f) Modalització i impersonalització

• Modalització (discurs subjectiu): ús de la 1a persona, adjectius valoratius, verbs d’opinió o sentiment, oracions exclamatives i interrogatives, modalitzadors dubitatius (potser, segurament) i diminutius.
• Impersonalització (discurs objectiu): oracions impersonals (es diu, hi ha), ús de la 3a persona o formes no personals (infinitius), lèxic denotatiu i llenguatge tècnic.

2. Connectors textuals

• Temps: primer, després, llavors, aleshores, mentrestant, finalment.
• Addició: a més, també.
• Contrast / oposició: però, tanmateix.
• Causa: perquè, ja que.
• Conseqüència: per tant, així que.
• Conclusió: en definitiva.

3. Fonètica, accentuació i ortografia

Normes d'accentuació i dièresi

• Paraules agudes: tònica a l'última síl·laba. S'accentuen si acaben en vocal, vocal + -s, -en o -in.
• Paraules planes: tònica a la penúltima síl·laba. S'accentuen si no acaben en cap de les terminacions de les agudes.
• Paraules esdrúixoles: tònica a l'antepenúltima síl·laba. S'accentuen sempre.
• Dièresi: s'usa a gü i qü per fer sonar la u davant e/i. També sobre la ï/ü per marcar que no formen diftong (separen vocals). Regla d'estalvi: si la vocal ha de dur accent gràfic segons les normes generals, no porta dièresi.

Vocals obertes i tancades

• Accent greu (à, è, ò): vocal oberta (ex.: cafè, això).
• Accent agut (é, ó): vocal tancada (ex.: també, cançó).
• Enunciat d'examen: escriu la paraula, subratlla la vocal tònica i indica si és «oberta» o «tancada».

Apostrofació i contracció

• Elisió (apòstrof davant vocal o h + vocal):
  • el / la → l’ (ex.: l’home, l’hora).
  • de → d’ (ex.: d’aigua).
  • me, te, se, ne → m’, t’, s’, n’ (ex.: m’ha vist, n’hi ha).
  • Pronom feble el / la → l’ (ex.: l’he vist).
• Casos en què NO s'apostrofa: davant i/u àtones (ex.: la il·lusió, la unió, la idea, la història); davant l'hora una (ex.: la una); amb el pronom ho (ex.: ho entenc); o amb les conjuncions que i si.
• Contraccions: al, del, pel, als, dels, pels.

4. Sintaxi: pronoms febles

• Complement directe (CD) determinat: el, la, els, les.
• Complement directe (CD) indeterminat o partitiu: en.
• Complement directe (CD) neutre: ho.
• Complement indirecte (CI) singular: li.
• Complement indirecte (CI) plural: els.
• Complement circumstancial (CC) introduït per la preposició «de»: en.
• Complement circumstancial (CC) introduït per una altra preposició: hi.

5. Ortografia pràctica: distincions clau

• Per què (interrogatiu / relatiu) / perquè (causal o conjunció) / el perquè (substantiu, motiu).
• Sí (afirmació) / si (condicional o nota musical).
• Més (quantitatiu) / mes (període de l'any).
• És (verb ser) / es (pronom reflexiu).
• Em (pronom feble) / hem (forma del verb haver).
• A (preposició) / ha (forma del verb haver).
• Són (verb ser) / son (gana de dormir o possessiu).
• Té (verb tenir) / te (infusió o pronom feble).
• Dona / dóna: segons la normativa actual de l'IEC no porta accent diacrític (dona tant per a substantiu com per a verb), però tradicionalment es diferenciava dóna (donar) de dona (persona).