Guia de la Capella Sixtina: història, volta i Judici Final

Fitxa tècnica de l'obra

• 1.1. Obra: El Judici Final i la volta de la Capella Sixtina
• 1.2. Autor: Miquel Àngel (Michelangelo Buonarroti)
• 1.3. Cronologia: 1508-1512 (volta) i 1534-1541 (Judici Final)
• 1.4. Estil: Renaixement (Cinquecento)
• 1.5. Tècnica: Pintura al fresc
• 1.6. Dimensions: Mur de 13,7 x 39 m (volta de la capella) i mur de 17 x 13,3 m (Judici Final)
• 1.7. Tipologia: Cromàtic / mural
• 1.9. Localització: Capella Sixtina, Ciutat del Vaticà

El Renaixement: context històric i conceptual

El Renaixement és el terme que s'aplica a l'època artística (i per extensió cultural) que dona començament a l'edat moderna. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1568 (amb una primera edició el 1550), tot i que fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació historicoartística. Això no obstant, Vasari ja havia formulat una idea determinant: el nou naixement de l'art antic grec i romà, el qual pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista.

De fet, el Renaixement trenca conscientment amb la tradició artística de l'edat mitjana, a la qual qualifica amb menyspreu d'«estil de bàrbars» o «dels gots». Amb aquesta mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa. El Renaixement comprèn els segles XV i XVI: el primer correspon al Quattrocento i el segon al Cinquecento.

Al segle XV, Itàlia no era un estat unificat. Les rivalitats polítiques havien fragmentat la península Itàlica, on es rivalitzava pel poder econòmic, comercial i artístic. Estava formada per una sèrie d'estats, com ara Venècia, Florència, Milà, els Estats Pontificis i Nàpols. La pressió exterior va impedir que es desenvolupés la unió dels regnes; no obstant això, sí que es va produir l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'aquests supòsits, van ser les ciutats les que es van convertir en centres de renovació artística: ciutats riques on la prosperitat econòmica es reflectia gràcies al comerç, a les noves rutes i a l'auge cultural.

Va sorgir una nova classe burgesa refinada i afincada en palaus de gustos exquisits. Famílies de governants com els Mèdici a Florència van ser el prototip de mecenes de les arts. A Itàlia, la convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia. Fora d'Itàlia, l'antiguitat clàssica va suposar un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement va dependre constantment dels impulsos italians transmesos per artistes formats allà.

Trets generals del Renaixement

• La tornada a l'antiguitat: Ressorgeixen les formes arquitectòniques antigues, l'ordre clàssic, la utilització de motius plàstics grecoromans, la incorporació de temes mitològics i històrics i l'adopció d'elements simbòlics clàssics. L'objectiu no és la còpia servil, sinó la comprensió de les lleis que sustentaven l'art clàssic.
• Ressorgiment d'una nova relació amb la natura: Unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es converteix en l'eina principal per a fonamentar racionalment l'ideal de bellesa.
• L'antropocentrisme: El Renaixement fa de l'home la mesura de totes les coses. Com a art essencialment intel·lectual, pressuposa en l'artista una formació científica que l'allibera dels gremis medievals i l'eleva al més alt rang social. Els orígens es remunten al segle XIV amb l'humanisme, el qual va promoure l'estudi de les lletres i els monuments clàssics.

L'art del Renaixement i el Cinquecento

L'art del Renaixement s'emmarca en el context històric de l'humanisme, la Reforma Protestant i la Contrareforma catòlica. Les seves característiques fonamentals són:

• Redescoberta del món clàssic grecoromà i recuperació dels ordres arquitectònics.
• La figura humana com a centre absolut d'atenció.
• Cerca de la bellesa ideal, l'harmonia i la perfecció tècnica.
• L'art concebut com una activitat intel·lectual amb la figura del geni.

El Cinquecento representa tant la culminació com la crisi del Renaixement en la pintura. En aquest període destaquen les escoles romana i veneciana, les quals van competir per l'hegemonia artística:

• Leonardo da Vinci: Representa l'humanista polifacètic que uneix art, ciència i filosofia. Destaca la seva tècnica de l'sfumato (difuminar els contorns mitjançant una suau boirina), com s'aprecia a La Gioconda, L'últim sopar i La Mare de Déu de les Roques.
• Rafael: Sintetitza la gràcia, la delicadesa formal i l'harmonia espacial, assimilant l'sfumato en les seves conegudes Madonne i a L'Escola d'Atenes.
• Miquel Àngel: Fonamentalment escultor, prioritza el dibuix, el volum anatòmic i el dinamisme per damunt del colorit decoratiu. A la seva maduresa desborda dramatisme i tensió espiritual, apropant-se al manierisme.
• El Manierisme i l'Escola Veneciana: A finals del Cinquecento pren força el manierisme («a la manera» dels grans mestres), més subjectiu i tens. A Venècia destaca Ticià (amb obres com Dànae), pintor cortesà, solemne i mestre del color, juntament amb Tintoretto, Giorgione, Correggio i Parmigianino.

La volta de la Capella Sixtina i el Judici Final

El Judici Final

El Judici Universal o Judici Final és una de les obres culminants de Miquel Àngel. A la part superior, Crist jutge implacable alça el braç dret en gest condemnatori, acompanyat per la Verge Maria, resignada davant l'hora de la justícia divina. Al seu voltant es troben patriarques, profetes, apòstols i màrtirs. A la dreta de Crist se situen els benaurats que pugen al cel, mentre que a l'esquerra cauen els condemnats. Als llunets superiors, diversos àngels sostenen els instruments de la Passió.

A la zona inferior esquerra es representa la resurrecció dels morts convocats per les trompetes dels àngels amb el llibre del Judici; a la dreta, els condemnats són llançats a l'abisme, on els esperen Caront i Minos. Iniciat el 1535 i acabat el 1541, la nuesa de les figures va causar escàndol a la cúria papal, motiu pel qual una dècada més tard es va encarregar a Daniele da Volterra («il Braghettone») cobrir les figures amb vestimentes fingides.

Història i arquitectura de la Capella Sixtina

Construïda durant el pontificat de Sixt IV (1471-1484), d'on rep el nom, la capella va ser dissenyada per l'arquitecte Giovanni dei Dolci sobre l'antiga Capella Magna. Tenia una doble funció: religiosa (com a capella palatina) i defensiva. Té una planta rectangular de 40,93 m de llarg per 13,41 m d'ample (reproduint les proporcions del Temple de Salomó) i 20,70 m d'alçària, coberta per una volta de canó rebaixada amb llunets.

La decoració primitiva va anar a càrrec de mestres del Quattrocento com Sandro Botticelli, Pietro Perugino, Domenico Ghirlandaio, Luca Signorelli i Cosimo Rosselli. El sostre original mostrava un cel estrellat pintat per Pier Matteo d'Amelia.

La volta pintada per Miquel Àngel

L'any 1508, el papa Juli II va encarregar a Miquel Àngel una nova decoració per a la volta. L'artista hi va treballar pràcticament en solitari entre 1508 i 1512 en tres etapes de treball intens. El programa iconogràfic es va centrar en l'Antic Testament: nou escenes centrals del Gènesi (la Creació de la llum, la Creació dels astres i les plantes, la Separació de les aigües, la Creació d'Adam, la Creació d'Eva, el Pecat original i l'expulsió del Paradís, el Sacrifici de Noè, el Diluvi universal i l'Embriaguesa de Noè), acompanyades per profetes, sibil·les, els avantpassats de Crist i els famosos ignudi.

L'estil de Miquel Àngel i la «terribilità»

L'estil de Miquel Àngel va trencar els cànons clàssics d'harmonia i va anticipar el manierisme mitjançant una sèrie de trets innovadors:

• La «terribilità»: Força expressiva sublim, mirades penetrants, tensions musculars i postures vigoroses que transmeten energia continguda.
• Anatomia escultòrica: Figures monumentals d'un volum rotund i musculós, resultat dels seus profunds estudis anatòmics.
• Cromatisme vibrant: Després de la restauració integral portada a terme entre 1980 i 1994 (finançada pel Japó), es van recuperar els colors lluminosos, tornassolats i contrastats originals, ocults durant segles sota el sutge de les espelmes dels conclaves.
• Precisió del dibuix: Un traç net i definit que emfatitza el contorn de les figures com si fossin escultures esculpides en pintura.