Guerres Carlines i Revolució Liberal a Espanya (1833-1843)

1. La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Enfrontaments entre isabelins, partidaris d'Isabel II i del liberalisme, i carlins, seguidors de Carles Maria Isidre i partidaris de l'Antic Règim. Dues opcions enfrontades:

• Carlisme: tradicionalista i antiliberal, amb suport de la noblesa rural, el clergat i la pagesia.
  • No volen l'expulsió de les terres.
  • Defensen els furs (sistema foral a Catalunya i al País Basc) i el sistema econòmic tradicional.
  • Defensen la monarquia absoluta i l'Església catòlica.
  • Lema: "Déu, pàtria i furs".
• Isabelins: aparell de la monarquia borbònica.
  • Maria Cristina s'apropa als liberals per defensar el tron de la seva filla Isabel II.
  • La noblesa vol mantenir les seves propietats, la burgesia vol fer reformes liberals i les classes populars volen millorar la seva situació.

El desenvolupament de la guerra

Guerra de 7 anys. Més tard continua amb la Segona Guerra Carlina (Guerra dels Matiners) i la Tercera.

• L'aixecament carlí comença a Catalunya i s'expandeix el 1835 aprofitant que l'exèrcit isabelí estava a Navarra i al País Basc lluitant contra l'exèrcit carlí de Zumalacàrregui.
• Ramón Cabrera reuneix un gran exèrcit carlí català (1838).
• A la resta d'Espanya, els carlins no controlen cap gran ciutat (capital carlina: Estella). Controlen l'àmbit rural amb una tàctica de guerrilles formada per bastants bandolers i delinqüents.
• La Santa Aliança no hi intervé per l'escàs suport.
• Al País Basc, Zumalacàrregui aconsegueix un gran exèrcit que, després de la seva mort (1835), és superat per les forces liberals del general Espartero.
• 1837: fracassa l'expedició de Carles a Madrid.
• 1839: Conveni de Bergara. S'acaba la guerra al País Basc a canvi de mantenir els furs i incloure les tropes carlines a l'exèrcit.
• 1840: finalitza la guerra a Catalunya.

2. La Revolució Liberal i els Progressistes (1833-1843)

1833-1843: demolició de l'Antic Règim després de la guerra carlina i la revolució liberal.

2.1 La reforma des de dalt: l'Estatut de 1834

Maria Cristina només pensava introduir petites reformes i pactar amb els carlins. Finalment, ha de fer reformes per aconseguir el suport dels liberals a la causa isabelina. Nomena el moderat Martínez de la Rosa com a primer ministre.

• 1834: Estatut Reial.
  • Carta atorgada: document en què el monarca organitza el país.
  • No reconeix ni la sobirania nacional ni la divisió de poders.
  • Dóna amplis poders al monarca i estableix unes Corts formades per dues cambres: una aristòcrata i l'altra elegida per un sufragi restringit.

Les reformes són totalment insuficients. Es consolida la divisió del liberalisme entre moderats i progressistes. Aquests últims lluiten per un sistema veritablement liberal, amb mobilitzacions al carrer.

2.2 Les revoltes del 1835 i l'arribada dels progressistes

1835: revoltes urbanes i aldarulls, especialment contra els qui donaven suport als carlins i les autoritats. Es demanen la reunió de les Corts, la llibertat de premsa, una nova llei electoral i l'extinció del clergat.

A Catalunya, aldarulls o bullangues: assassinats, crema de convents, destrucció de la fàbrica Bonaplata i formació d'una Junta que assumeix el govern del principat durant unes setmanes.

Com a conseqüència, la regent crida a formar govern el liberal progressista Mendizábal, que inicia un programa de reformes, com la desamortització.

1836: la noblesa i el clergat forcen la destitució de Mendizábal. Revolta dels sectors progressistes.

Després de l'aixecament progressista de La Granja, la regent torna a cridar els progressistes al poder i restableix la Constitució de Cadis.

2.3 Les reformes progressistes (1835-1837)

Desmantellen les institucions de l'Antic Règim i implanten un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària.

• Nova concepció jurídica del dret de propietat, sobretot en la propietat agrària: reforma agrària.
  • Dissolució del règim senyorial: els senyors perden les seves atribucions d'impartir justícia i conserven les propietats que els pagesos no poden acreditar.
  • Abolició del delme eclesiàstic.
  • Desvinculació: s'alliberen les terres dels patrimonis vinculats i els propietaris les poden vendre sense cap trava.
  • Desamortització: mitjà per aconseguir recursos per a l'Estat amb la venda de terres de l'Església i els ajuntaments. Dissolució dels ordres religiosos.

Mendizábal pretén aconseguir recursos per lluitar contra el carlisme, per reduir el dèficit i per implicar la base social amb el liberalisme.

A part de la reforma agrària, es duen a terme mesures per a liberalitzar l'economia: llibertat de comerç interior i de preus.

2.4 L'acció política: la Constitució del 1837

Nova Constitució: cert retrocés respecte al text de Cadis. Confereix a la corona el poder moderador.

• Manté el principi de sobirania nacional, uns amplis drets dels ciutadans, la divisió de poders i l'absència de confessionalitat catòlica de l'Estat.
• S'introdueix una segona cambra (Senat), es concedeixen més poders a la corona (vet de lleis, dissolució del Parlament i nomenament de ministres) i s'adopta un sistema electoral censatari i restringit (4%).
• S'aboleixen els privilegis gremials, llibertat d'indústria i comerç i eliminació de les proves de netedat de sang per accedir a l'Administració.
• Els alcaldes són elegits per la ciutat.

1837: es convoquen eleccions. Els moderats guanyen. Maria Cristina, abans de donar suport a un govern progressista, dimiteix i marxa a l'exili (1841).

2.5 La regència d'Espartero (1841-1843)

El general Espartero, de marcat caràcter autoritari, reprimeix amb duresa la Junta de vigilància contra els moderats de Barcelona, dissol la Milícia popular i declara l'estat de setge.

• 1842: proclama un aranzel lliurecanvista que afecta la indústria tèxtil catalana. Aixecament a Barcelona i bombardeig com a repressió.
• 1843: pronunciament a Reus contra Espartero i formació d'una Junta Suprema Provisional de la Província de Barcelona.

Els moderats conspiren contra Espartero amb els generals Narváez i O'Donnell. Espartero dimiteix, abandona la regència i s'exilia.

2.6 La crisi del progressisme: radicalisme popular

Continuen les revoltes a Catalunya. Després de la dimissió d'Espartero, es vol configurar un Estat a partir de les Juntes amb un govern basat en la Constitució de 1837.

Es forma un moviment popular i radical que s'evidencia en la insurrecció de Barcelona de la Jamància (1843). El general progressista Prim ordena bombardejar Barcelona.

Per no haver de nomenar un tercer regent, les Corts avancen la majoria d'edat d'Isabel II i la proclamen reina als 13 anys (1843). Govern als moderats.

3. L'articulació del liberalisme