Els guerrers de Riace: Art grec protoclàssic

Els guerrers de Riace

Datació i context històric

Tot i que la seva datació no és encara definitiva, és molt probable que els guerrers de Riace siguin de la primera meitat del segle V aC, del període protoclàssic (transició de l'arcaic al primer classicisme), malgrat que presenten característiques estilístiques que podrien ser del primer classicisme. Durant aquesta època, Grècia patí les guerres mèdiques, on s'enfrontava l'Imperi persa contra diverses ciutats-estat gregues dirigides pels atenesos i els espartans. Els grecs van aconseguir refusar els perses a Marató (490 aC) i, més endavant, els van derrotar definitivament a les batalles de Salamina (480 aC) i Platea (479 aC).

Descobriment i ubicació

Els Guerrers de Riace foren trobats l'any 1972 a les aigües del mar Jònic, a uns 300 metres de la costa de Riace, aproximadament a 8 metres de profunditat. Possiblement, els estaven portant en un vaixell de Grècia cap a Roma que va naufragar o, possiblement, van ser llençades a l'aigua per alleugerir el pes de la nau. Actualment, són al Museu de Reggio Calabria, a Riace.

L'art grec protoclàssic

Característiques principals

Antropocentrisme: Una de les característiques a destacar de l'art grec és l'antropocentrisme, on l'home és considerat la principal font d'inspiració. En aquestes dues escultures es pot veure clarament que els autors o l'autor tenien un grandiós coneixement del cos humà, de la forma dels músculs, de les articulacions, etc.

Bellesa: Pel que fa a l'art grec, la bellesa destaca com un dels seus trets principals. Els artistes grecs consideraven que la bellesa era la suma d'ordre, de mesura, de proporció, d'equilibri, d'harmonia i de raó. Raó que, en els Bronzes de Riace, es percep en les seves proporcions anatòmiques, en les actituds i en els moviments plenament equilibrats. Cal tenir en compte, però, que són obres del període protoclàssic i que, per tant, l'art encara és en un procés de desenvolupament i no ha arribat al punt de més esplendor artística, que s'hi arribaria en el primer classicisme o clàssic sublim de la mà de Policlet i Fídies.

Marbre i bronze: Els materials per excel·lència de l'art grec són el marbre i el bronze. El marbre té molt poca força tensora (es trenca fàcilment), la qual cosa fa que les escultures haguessin de tenir moviments centrípets. Això provocà la necessitat de trobar un material més resistent: el bronze (aliatge de coure i estany). Aquest metall, contràriament al marbre, té més força tensora i permetia moviments centrífugs. A més, també permetia fer escultures d'una grandària considerable. Tot i això, el marbre no es va deixar d'utilitzar, de manera que ambdós materials conviuen en el mateix moment.

Tècnica: La tècnica utilitzada en les escultures de bronze és la denominada mètode de la cera perduda. Aquest mètode consistia en:

• Fer una escultura de fang i recobrir-la amb una capa de cera d'abella.
• Posteriorment, es tornava a recobrir de fang.
• L'artista feia sortir la cera fosa i, més tard, omplia el buit deixat per la cera amb bronze.
• Un cop refredada i solidificada la figura de bronze, només calia treure el motlle de fang i polir-la.

Per acabar, hem de recordar que totes les escultures, ja fossin en marbre o en bronze, eren policromades. Els cosmètics eren els encarregats de mantenir lluent la pintura dels marbres. La policromia, en els bronzes, s'aconseguia amb incrustacions d'ivori, pedres precioses, pasta de vidre i aliatges amb or, plata i coure. Es conserven molt pocs originals d'escultures d'aquesta època en bronze; a part dels Guerrers de Riace, actualment, es conserven l'Auriga de Delfos i el Zeus del Cap Artemision.

Contrapposto

Per tal d'aconseguir un moviment elegant i equilibrat, trenquen definitivament amb la simetria i la rigidesa de les escultures del període anterior. El contrapposto és la contraposició entre una part tensa i una de distesa del cos. La cama esquerra està avançada i flexionada, mentre que l'altra està recta i en tensió ja que suporta tot el pes de la figura. Els malucs queden lleugerament inclinats cap a un costat i, per tal de compensar i equilibrar el pes de la figura, les espatlles estan lleugerament inclinades cap a l'altre costat. Fins al moment en què es van trobar les escultures a Riace, aquest tret es considerava una característica de l'estàtua de Policlet, artista posterior, representant màxim, juntament amb Fídies, del primer classicisme.

Iconografia, significat i funció

Iconografia

Els Guerrers de Riace, ambdós dempeus, representen dos homes madurs, barbuts, completament nus i d'expressió ferotge. Mesuren una mica més de 2 metres i pesen 400 kg. Les figures suporten el cos a la cama dreta, mentre que l'esquerra està lleugerament avançada i flexionada. Tenen els braços esquerres doblegats pels colzes i encara conserven restes del lligat d'un escut, mentre que els braços drets cauen al llarg del cos amb naturalitat i tenen la mà tancada amb el gest d'agafar una llança o espasa que no es conserva. El cap del Guerrer A du el cabell cenyit amb una cinta ampla i el Guerrer B presenta un cap llis, fent pensar que, originalment, portava un casc. Presenten un gran naturalisme i exquisida perfecció anatòmica, apreciable en la musculatura, les venes i els tendons dels braços, de les mans i dels peus. Després de la neteja de l'acumulació de restes marines es va poder veure que algunes parts de les estàtues estaven fetes amb materials diferents al bronze. Els llavis són de coure per donar-los un color més rosat, les dents del guerrer A i les celles d'ambdues estàtues són de plata, els ulls estaven fets d'ivori i calcari per a les còrnies i pasta vítria i potser àmbar per a l'iris i les pupil·les.

Significat

Hi ha moltes interpretacions pel que fa al seu significat. Hi ha qui diu que simplement són estàtues de l'època grega, mentre que altres historiadors d'art defensen la teoria que els guerrers de Riace eren dos herois anomenats Àiax; un es deia Aiax Telamó i l'altre Aiax Oïleu, tots dos eren molt ferotges, amb mal geni i pocs escrúpols. Telamó també era conegut pel seu sobrenom del Gran, i fou qui recuperà el cadàver d'Aquil·les. Oïleu, cap dels locris, combaté moltes vegades al costat del primer i es va fer famós pel brutal sacrilegi que va cometre quan violà la sacerdotessa Cassandra.

Funció

No se sap ben bé quina és la funció d'aquestes estàtues. La seva composició fa pensar que estaven col·locades d'esquena a una paret per tal de ser vistes frontalment, possiblement, davant d'un temple o en un lloc públic de la ciutat, per tal de «guardar-ne» l'entrada. De tota manera, el modelat de la part posterior de les estàtues és impecable. D'altra banda, els grecs eren considerats escultors d'espais, ja que volien aconseguir el plaer estètic de manera que pot ser que l'única funció que tinguessin fos la d'aconseguir aquest plaer, aconseguir que l'espectador en gaudís.