La Guerra Freda: Coexistència, Distensió i Conflictes

Coexistència Pacífica

Els primers signes de canvi dels dirigents de les grans potències van arribar quan a l'URSS, després de la mort d'Stalin el 1953, al Congrés del PCUS del 1956, Nikita Khruixov, el nou secretari general del partit, va denunciar públicament els errors i els crims de l'estalinisme i va iniciar la desestalinització. El Congrés va aprovar unes noves directrius en la política exterior, que proposaven la coexistència pacífica entre els blocs, la no-explotació i la possibilitat d'accedir al socialisme per la via democràtica. També es va aprovar la dissolució del Kominform, ja que els occidentals la consideraven una organització amenaçadora.

Als EUA, el 1956, va ser reelegit el president republicà Eisenhower, que va introduir petites reformes i va allunyar del govern els anticomunistes més radicals. El 1960, va ser escollit un president demòcrata, John F. Kennedy. El seu programa de govern, la Nova Frontera, va significar un canvi dels objectius de l'administració. Va tenir molta importància en la política interior i en l'exterior per la coexistència pacífica. Els EUA van perseguir la implantació comunista i feien servir mètodes contra tots aquells que fossin sospitosos de tenir idees progressistes: denúncies anònimes, marginació laboral i social, pressions per delatar, etc.

La Distensió Internacional

L'any 1956, Nikita Khruixov va anunciar els principis de la coexistència pacífica, una nova orientació dels blocs basada en el respecte, la no-agressió i la no-ingerència en els afers interns. A partir d'aquí es va iniciar un diàleg i un equilibri estratègic. Les administracions dels dos governs van iniciar unes relacions més fluides i un contacte permanent (telèfon vermell). El 1968 es va signar un tractat que prohibia dur a terme proves nuclears. El 1972, Moscou i Washington van signar els acords SALT, que limitaven l'augment de les armes nuclears. Durant aquest temps, van haver-hi moments de tensió, com el mur de Berlín o la crisi dels míssils a Cuba.

Torna la Tensió

Al final dels anys 70 van tornar a haver-hi tensions. D'una banda, es va constatar un augment de l'oposició a la presència nord-americana al món i, d'altra banda, l'URSS va refermar la política de suport als moviments revolucionaris. Els soviètics van intervenir a l'Afganistan, on el 1973 s'havia proclamat una república. L'any 1978 es va posar al capdavant un govern comunista i els soviètics li van donar suport el 1979. Com a resposta, el president nord-americà Jimmy Carter va imposar un conjunt de sancions contra l'URSS.

Al començament dels 80, el republicà Ronald Reagan va ser el president dels EUA i va portar la tensió entre els dos blocs a causa de l'inici d'una política agressiva d'intervencions militars, amb l'objectiu de tenir un control estratègic del món. Va decretar el boicot econòmic a Nicaragua i va donar suport a la dictadura d'El Salvador i Hondures. A més, per iniciativa nord-americana, hi va haver un rellançament de la cursa nuclear, amb un pla de defensa anomenat Guerra de les Galàxies (1983), que pretenia fabricar armes. Aquesta cursa d'armaments va acabar d'arruïnar la feble economia soviètica i va accelerar els canvis que van haver-hi a l'URSS.

Revoltes a Hongria i Txecoslovàquia

L'octubre del 1956, a Hongria, es va originar un moviment sindicalista que reivindicava la millora de les condicions de vida, la retirada de les tropes soviètiques, etc. El primer ministre comunista, Imre Nagy, va formar un govern amb la participació dels liberals i socialdemòcrates. Una de les mesures del nou gabinet va ser declarar la neutralitat d'Hongria i deixar el Pacte de Varsòvia. Una bona part dels dirigents comunistes van condemnar la política de Nagy, i el secretari general del partit va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques. Tots els països comunistes van estar d'acord a intervenir militarment a Hongria.

El novembre de 1956 van envair el país 200.000 soldats russos. Els enfrontaments més violents van ser a Budapest; milers d'hongaresos van ser empresonats, i Nagy va ser deportat i, el 1958, executat.

El 1968, Txecoslovàquia va iniciar un procés d'obertura i democratització, que va ser anomenat Primavera de Praga. Es proposava establir la llibertat d'expressió i una certa democratització, però no posava en qüestió ni el socialisme ni el Pacte de Varsòvia. El nou govern va posar en llibertat els presos polítics, va abolir la censura de la premsa, entre altres coses. Aquests canvis van desfermar un gran entusiasme polític i cultural en la població. L'oposició i les crítiques de l'URSS van provocar una ràpida intervenció de les tropes del Tractat de Varsòvia, que van ocupar Praga el 1968.

Les Dissidències al Bloc Occidental

A l'Europa occidental, el lideratge dels EUA i el clima d'enfrontaments amb el bloc de l'Est eren qüestionats, i alguns països van optar per fer una política més independent i de conciliació.

Alemanya va orientar la seva política exterior en l'establiment de converses amb l'URSS i Polònia. El 1970, Alemanya, l'URSS i Polònia van signar un tractat on Alemanya reconeixia les fronteres establertes després de la Segona Guerra Mundial i en va confirmar la inviolabilitat. El 1973 van ser admeses a l'ONU les dues Alemanyes.

El 1950 van començar els enfrontaments entre França i els EUA, ja que França es va negar a sotmetre la seva flota a les directives de l'OTAN. El general De Gaulle va retirar França de l'estructura militar integrada de l'OTAN.

El 1948 es va crear el Consell d'Europa. La signatura del Tractat de Roma, el 1957, va comportar la creació de la Comunitat Econòmica Europea, fonamental en el procés d'unitat europea.

La intervenció dels EUA al Vietnam era vista com una agressió injustificable. La política americana a l'Amèrica Llatina es caracteritzava per la defensa dels interessos dels grups econòmics multinacionals. Els EUA, que es presentaven com a defensors de la llibertat i la democràcia, no havien dubtat a oferir suport als règims dictatorials llatinoamericans o a dur a terme intervencions militars.