La Guerra del Francès a Catalunya: De l'Ocupació a l'Annexió

La Guerra del Francès a Catalunya

Precedents: la Guerra Gran

Carles IV, rei d'Espanya entre 1788 i 1808, va nomenar primer ministre Godoy el 1792, un plebeu, deixant fora els vells ministres il·lustrats. Posteriorment, va declarar la guerra a França per por a les idees revolucionàries, contràries al poder absolutista. La guerra va afectar Catalunya, ja que a mitjans de 1794, les tropes franceses van envair part del territori. El 1795, Carles IV va reconèixer el predomini francès i va acceptar la subordinació d'Espanya a França, evidenciant la crisi del model absolutista.

La invasió francesa de la Península

El 1796, la política espanyola, dirigida per Godoy, va signar el Tractat de Sant Ildefons amb Napoleó Bonaparte per evitar l'enfrontament i pactar una aliança contra Anglaterra. El 1807, Godoy va permetre el pas de tropes franceses per envair Portugal, aliada d'Anglaterra. Napoleó volia dominar tota la Península Ibèrica. El 18 de març de 1808 va sorgir el Motí d'Aranjuez, una revolta popular contra Godoy i Carles IV, dirigida per la noblesa i el clergat. Godoy era mal vist per la noblesa i l'església per ser plebeu, i pels sectors reformistes i il·lustrats que havia desplaçat del govern. El príncep hereu Ferran l'odiava com a possible competidor. El motí va forçar la dimissió de Godoy i l'abdicació de Carles IV a favor del seu fill Ferran. Carles IV va demanar ajuda a Napoleó per recuperar el tron. Napoleó, aprofitant la debilitat de la monarquia, va envair Espanya, annexionant-la a l'Imperi Francès. Va fer abdicar Ferran VII i Carles IV, i va nomenar rei el seu germà Josep, qui va establir una constitució que reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei i els impostos.

La resistència contra l'invasor

El 2 de maig de 1808, el poble de Madrid es va alçar contra l'invasor. Tot i la dura repressió, van aconseguir que gran part de la població espanyola s'aixequés, frenant l'avanç francès. La població es va organitzar en moviments populars, formant Juntes d'Armament i Defensa. Més tard, es van constituir juntes provincials, com la Junta Superior de Catalunya, per coordinar l'acció contra els francesos. Van aconseguir victòries al Bruc i Bailén, fent que els francesos es repleguessin més enllà de l'Ebre. Napoleó va tornar amb més soldats i va controlar gran part del territori. La resistència popular va adoptar dues formes: els setges i les guerrilles (burgesos, pagesos o capellans) que lluitaven en grups. Això va mantenir un sentiment antifrancès.

Catalunya de l'ocupació a l'annexió

Entre 1809 i 1811, Catalunya va caure en mans franceses. El 1812, Napoleó va ordenar l'annexió de Catalunya a l'Imperi, volent organitzar el país segons el model francès, amb reformes i millores. Els reformistes catalans volien el liberalisme. La resistència popular i la guerrilla van frustrar la majoria d'intents. Des de mitjans de 1812, la guerra va començar a desfavorir els francesos, ja que Napoleó va haver de desplaçar tropes per lluitar a Rússia. Els espanyols, ajudats pels britànics, van expulsar els francesos. Napoleó va pactar la fi del conflicte el 1814.

Les actituds davant l'ocupació

La invasió francesa i la fallida del model polític, social i econòmic van generar diferents postures. Els afrancesats acceptaven i col·laboraven amb els francesos, creient en la reforma del nou règim i defensant l'annexió. Al final de la guerra, es van exiliar. La resistència antifrancesa tenia dues posicions: el clergat i la noblesa volien la tornada de la monarquia absolutista de Ferran VII, defensant la tradició i la religió catòlica; els il·lustrats també volien el retorn de Ferran VII, però modernitzant el país. Els sectors liberals volien transformar la monarquia en un sistema liberal-parlamentari amb una constitució que proclamés la sobirania nacional i la divisió de poders, imposant un model social i econòmic capitalista. La majoria de la població volia el retorn de la monarquia, defensant el poder de l'Església, però amb actituds revolucionàries.

El procés de formació de les Corts

Les juntes principals van formar una Junta Suprema Central per coordinar les accions bèl·liques i dirigir el país, reunint-se a Aranjuez el 25 de setembre. La junta va reconèixer Ferran VII com a rei legítim i va assumir l'autoritat màxima de l'Estat. El 1810, la junta es va traslladar a Cadis, l'única ciutat que resistia el setge francès. La Junta Central va convocar Corts el 1809, amb sufragi universal masculí. La Junta Superior de Catalunya va enviar una vintena de diputats, destacant Antoni de Capmany, defensor de la modernització de l'Estat. Les Corts es van obrir el setembre de 1810 i van aprovar el principi de Sobirania Nacional.

La Constitució de 1812

Promulgada el 19 de març de 1812, la Constitució defineix l'esperit liberal. Conté una àmplia declaració de drets del ciutadà: llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, llibertat civil, dret de propietat, etc. La nació es defineix com el conjunt de ciutadans. L'Estat s'estructura com una monarquia limitada amb divisió de poders: legislatiu (Corts), executiu (monarca) i judicial (tribunals). S'estableixen els principis bàsics d'un estat de dret.

L'obra de Cadis

La Constitució pretenia regular el poder i reordenar la societat: sufragi universal masculí i indirecte, igualtat de ciutadans i garantia de drets. Les Corts van aprovar lleis i decrets: llibertat de treball, anulació dels gremis, abolició de la Inquisició, etc. L'obra legislativa de Cadis es va elaborar en un país en guerra, ocupat per les tropes napoleòniques. Van aprofitar l'ocasió revolucionària per crear un marc legislatiu avançat. La seva incidència pràctica va ser limitada per la situació bèl·lica. La tornada de Ferran VII va frustrar l'experiència liberal i va conduir al retorn de l'absolutisme. El Tractat de Valençay, signat per Napoleó i Ferran VII, va significar la retirada francesa i el retorn de Ferran VII com a monarca legítim. Això va plantejar el problema d'integrar el monarca en el nou model polític. Va sorgir un enfrontament entre absolutistes i liberals.