La Guerra de Crimea i les seves conseqüències per a Itàlia i Grècia

La Guerra de Crimea (1853-1856) s'ha de veure des del punt de vista de les relacions internacionals. El 1856, Cavour va aconseguir que es parlés d'Itàlia a nivell internacional. La Guerra de Crimea serveix per internacionalitzar la causa italiana sota el lideratge piamontès. Després d'aquesta guerra, hi haurà un acostament entre França i el Regne del Piemont. No obstant això, primerament Cavour havia intentat per tots els mitjans guanyar-se el suport dels anglesos, però quan el ministre d'exteriors anglès va descobrir les ànsies bèl·liques de Cavour, qui intentava per tots els mitjans expulsar els austríacs de la Península Itàlica, va deixar de banda els interessos de Cavour. Això seria el que el va acostar als francesos. Cavour es va reunir amb Napoleó III a Plombières (juliol 1858). Els acords de Plombières van representar més una confluència d’interessos que no pas d’objectius. També hi va haver acords entre Lord Palmerston i Cavour per al control de mines de sofre de Sicília. Aquests pactes secrets i acords ens portaran directament a la II Guerra d’Independència el 24 d’abril de 1859. El 5 de juliol, Napoleó III demana l’armistici. Segons Paul Metter o Pierre Rouvin, hi ha tres raons:

1. Oposició interna
2. La dura resistència austríaca
3. Els factors internacionals

Itàlia havia de buscar una potència estrangera que els donés suport perquè tenien present el fracàs de 1848 del Piemont contra l'Imperi Austríac (molt avançat militarment). La van buscar a través d'un conflicte que va tenir lloc al Mar Negre (un altre episodi més de la Qüestió d'Orient). Es coneix amb el nom de la Guerra de Crimea, en la qual França i Anglaterra es van enfrontar als russos i, naturalment, el Piemont es va aliar amb França. A partir d'aquest moment, el Piemont comptava amb un aliat que era França i, a més, l'emperador Napoleó III estava disposat a ajudar els piamontesos en la unificació. Va jugar un paper important que Napoleó, en la seva joventut, havia estat un carbonari i tenia una certa simpatia. Però també tenien l'objectiu de debilitar Àustria per alçar-se en una espècie d'àrbitre internacional o continental i aspirava a adquirir algunes terres per a França (en especial Niça i Savoia).

Anglaterra va començar el seu “Esplèndid Aïllament”, que consisteix en què a partir d'aquest moment i fins a 1890 no va intervenir en els assumptes del Continent Europeu.

Otó I cada vegada es va fer més popular, però la Guerra de Crimea va significar un abans i un després perquè va representar l'esclat de la nació grega, que havia arribat a la seva maduresa. Era un element important el fet que durant l'etapa gloriosa que havia possibilitat la independència d'aquella actual Grècia va ser en realitat gràcies a la diplomàcia internacional i a la intervenció de potències europees filohel·lèniques, no per una intervenció militar directa de les forces militars gregues. La Guerra de Crimea, per una altra banda, representava l'oportunitat de lluitar al costat d'una important potència: Rússia, nació que els grecs consideraven popularment a través de la seva imatgeria col·lectiva com el senyalat i pronosticat per a l'alliberament dels territoris que històricament i culturalment eren hel·lènics però que els hi havien arrabassat els turcs-otomans. L'objectiu dels grecs era fer fora dels dominis que ells consideraven històricament grecs a l'Imperi Otomà, es va retornar a la Megali Idea, la Gran Idea. El fort desenvolupament de la Megali Idea apareix durant el clima d'eixamplament del territori grec. Per aquest desenvolupament de la Megali Idea va tenir una gran importància la Universitat d'Atenes. Tot i que Grècia volia entrar en la Guerra de Crimea al costat de Rússia, quan el tsar de Rússia se'n va assabentar es va mobilitzar en contra de Grècia perquè sabia que aquesta anava darrere dels mateixos territoris que cobejava l'Imperi Rus. Itàlia va enviar batallons a lluitar a la Guerra de Crimea per d'aquesta manera projectar la causa italiana a l'ordre internacional, per aconseguir així el necessari prestigi social. França i la Gran Bretanya van donar en canvi suport a l'Imperi Otomà, ja que a aquests països no els interessava que ni Rússia ni Grècia dominessin aquella regió estratègica. Això els trencaria els esquemes polítics que havien organitzat fins aleshores.

A l'interior de la societat grega, per la seva part, hi havia dos sectors respecte a la Guerra de Crimea: a) els que eren partidaris de la participació de Grècia; b) els que eren partidaris de la no intervenció en el conflicte.

Otó I es va convertir en un aferrissat defensor de la Megali Idea, raó per la qual va apostar fermament per Rússia. Per aquesta raó va donar el seu suport a les partides de guerrillers, cleftes. D'aquesta manera, també la nació podia rebaixar la tensió interna que ocasionaven aquests senyors de la guerra. A la Guerra de Crimea també van participar els estudiants que havien estat influenciats per les idees de Iohannis Kolettis de la Megali Idea de la nació grega.

Les potències occidentals, la Gran Bretanya i França, però, tenien altres plans. Per evitar la participació directa de Grècia, perillosa pels seus interessos pel control d'aquella àrea mediterrània més oriental, van bloquejar els ports grecs avortant així les seves operacions militars. Aquesta va ser una ingerència escandalosa i abusiva a la vida política grega que va durar fins a l'any 1857. Davant d'aquesta intervenció directa de les potències occidentals, a Grècia no li va restar un altre remei que realitzar un paper neutral. Davant de les possibles i sol·licitades compensacions territorials demanades tant per part de Grècia com d'Itàlia durant la realització dels pactes de París, cap dels dos països va veure l'aigua clara ni va resultar escoltat. A Grècia, Otó I va veure com la seva popularitat, amb el recolzament a la Guerra de Crimea, li va fer passar de ser força popular, a causa de defensar coratjosament la Megali Idea grega, a ser durament atacat i criticat per un ampli sector de l'elit intel·lectual. Aquesta tendència es va remarcar a partir del recolzament que va manifestar per la causa austríaca durant la Segona Guerra d'Independència Italiana l'any 1859, aliant-se amb Àustria contra la coalició franco-piamontesa. En aquell context, els intel·lectuals grecs eren força sensibles perquè tenien una relació força estreta amb els italians, de caire intel·lectual, cultural i polític que s'arrossegava des de feia anys. Hi havia una relació intel·lectual força intensa, un fort teixit que va establir una sèrie de relacions intel·lectuals entre grecs i italians.