Guerra Civil espanyola: Front d'Aragó, batalla de l'Ebre i final de la guerra

3a Fase: El Front d’Aragó i l’Avançada a la Mediterrània

En aquesta fase, les tropes franquistes es llancen sobre Aragó amb l’objectiu de dividir en dos el territori republicà. Les principals batalles van ser dues:

1. La Batalla de Terol

   Pretenia aïllar Aragó dels avançaments insurgents. Els republicans aconsegueixen fer-se amb Terol, però dos mesos després són cruelment derrotats per les tropes insurgents. A partir d’aquesta victòria, els insurgents inicien la campanya d’Aragó i arriben al Mediterrani per Catalunya i València. D’aquesta manera, el territori republicà va quedar dividit en dos: Madrid i Catalunya. En aquests moments, les tropes republicanes es van reorganitzar i van preparar una ofensiva final sobre el riu Ebre.

2. La Batalla de l’Ebre

   Els republicans, liderats pel coronel Modesto i el comandament comunista Lister, van atacar la línia del riu Ebre amb l’objectiu d’aturar l’ofensiva insurgent i tornar a reconstruir territori republicà.

   Als tres mesos es va produir la contraofensiva franquista que va obligar els republicans a retrocedir, mentre els insurgents ocupen el sud de Tarragona fins arribar a la desembocadura del riu. Després de quatre mesos de combat, els insurgents es van fer amb la victòria.

   En aquests mesos, comença l’ofensiva final contra Catalunya: el 26/1/39 Franco arriba a Barcelona sense resistència i Catalunya es rendeix el 10/2/39.

4a Fase: El Final de la Guerra

Durant els últims mesos de combat, els dirigents republicans, juntament amb milers de persones, van marxar a l’exili. El president Negrín intenta liderar l'última resistència republicana a Alacant, però el 4/3/39 el cap de l’exèrcit de Madrid, Casado, fa un cop d’estat i negocia la rendició amb Franco. Franco només acceptava la rendició sense condicions i, un cop Casado traeix la República, és deportat a Marsella, fet que provoca la caiguda de Madrid el 28/3/39.

1a Fase: Primer Objectiu: Madrid i la Guerra de Columnes

Les tropes del Marroc liderades per Franco s’estableixen a Jerez de la Frontera i Sevilla, que estava controlada per Queipo de Llano.

Des de Sevilla s’ocupen els territoris de Huelva, Màlaga i Granada. Franco assumeix el comandament de l’exèrcit del sud a l’agost del 36. Les tropes marroquines, comandades pel general Yagüe, es fan amb Badajoz i Franco pren Càceres i Toledo alliberant l’Alcàzar.

Les tropes del nord de la Península, comandades per Mola, es van dirigir a Aragó i Madrid, mentre que la resistència republicana no podia parar l’avançament insurgent. Largo Caballero intenta militaritzar les milícies.

La Batalla de Madrid

Franco arriba a les portes de Madrid, on el seu objectiu era prendre la capital i acabar la guerra de seguida, però llavors es va produir la Batalla de Madrid.

Els militars insurgents, comandats pel general Varela, arriben a la ciutat universitària i l’entrada a la capital era imminent. Milers de madrilenys, en resposta a l’amenaça militar, fortifiquen els accessos a Madrid i van fer trinxeres. Finalment, les tropes insurgents van exercir pressió sobre les ofensives militars. Les milícies estaven liderades pel general Vicente Rojo, que van rebre ajuda de les brigades internacionals. Un cop fracassa l’intent d’entrar a la capital del país, Franco pretén aïllar Madrid tallant les carreteres d’accés i es van produir els enfrontaments següents:

• La Batalla del Jarama, on les brigades republicanes derroten els insurgents que estan recolzats pel cos de tropes voluntàries de Mussolini.
• La Batalla de Guadalajara. Els voluntaris de Mussolini van avançar posicions fins la localitat de Guadalajara, però també van ser derrotats per les brigades internacionals.