La Guerra Civil Espanyola: Conflit entre Feixisme i Democràcia

La guerra civil 1936-39:

Fet més rellevant i tràgic de la història d'Espanya del segle XX. Convergeixen molts dels problemes que s'arrossegaven des del segle XIX. La insurrecció del 36 va ser bàsicament el resultat de l'oposició dels sectors conservadors a la democratització política i el reformisme social de la 2a República. Pretenien aturar el procés que els desbancaria de la seva posició social i els interessos econòmics. També resultat de tensions europees per la difícil situació econòmica dels anys 30 i el creixement del feixisme. Els militars que s'alçaren planejaven un cop ràpid i efectiu, no havien previst la llarga guerra civil. Les autoritats i els partits republicans tampoc comptaven amb això. El fracàs de la insurrecció militar divideix el país i desencadena una guerra en la qual tant els insurrectes com el poder legítim republicà reben ajudes exteriors. La guerra civil adopta aleshores una dimensió internacional i el conflicte espanyol és considerat com el primer gran enfrontament entre el feixisme i la democràcia.

Del cop d'estat a la guerra:

L'ambient d'enfrontament social i polític del Front Popular dona als colpistes excusa per promoure una insurrecció militar per impedir la consolidació del triomf electoral de les esquerres a les eleccions de 36. El 17 de juliol de 1936, a Melilla, el coronel Yagüe, cap de la legió, s'aixeca contra la república i l'alçament nacional. Franco ja havia assegurat el triomf a Canàries i des del Marroc es dirigeix a la península davant l'exèrcit africà. En 2 dies, s'apoderen de Pamplona, Sevilla, Castella la Vella i part d'Aragó. El 19 de juliol, Casares Quiroga és substituït (cap de govern) per José Giral, qui dissol l'exèrcit i lliura armes a les milícies sindicals i dels partits del Front Popular. Una part de l'exèrcit es manté fidel al govern i es pot sufocar el cop militar. El triomf es dóna a l'interior, a Galícia, Andalusia del Guadalquivir, zones agràries, Sevilla i Saragossa. El fracàs es dóna a les zones industrials del país basc, Catalunya, Madrid, València, Astúries i Santander, així com a part de Castella, Extremadura i Andalusia.

Fracàs a Catalunya:

El general Goded estava encarregat de la insurrecció a Catalunya. Pocs catalans opten per la insurrecció, els partits com la Falange Espanyola, Renovación Española o els carlins tenen poca implantació. La Lliga Catalana no participa. Goded es rendeix.

Consolidació dels bàndols:

Els insurrectes estaven dirigits per militars i tenien el suport de les classes altes i sectors conservadors com monàrquics de dretes, catòlics i falangistes, així com els opositors de les reformes de la república. Tenien el suport del feixisme italià i el nazisme alemany. Es definien com a nacionals i catòlics, i volien imposar una dictadura que restablís l'ordre i aturés la revolució social. Els monàrquics i la CEDA volien el retorn d'Alfons XIII, els falangistes un règim feixista i els carlins una monarquia tradicionalista. Els republicans estaven constituïts per les classes populars, obrers, petita burgesia i pagesia. La majoria estaven afiliats a organitzacions socialistes, comunistes i anarcosindicalistes, coneguts com a 'rojos'. També s'unien les classes mitjanes i la burgesia il·lustrada, així com intel·lectuals i artistes.

Internacionalització:

La guerra era vista com una confrontació entre forces democràtiques i règims feixistes en expansió. Es considerava Espanya com un microcosmos on es produïa l'enfrontament armat que molts temien que succeís a escala mundial. Els governs feixistes van ser els primers a mostrar simpatia pels rebels i a enviar ajuda militar, igual que el règim filofeixista de Portugal. El catolicisme tradicional i el papat també van donar suport a Franco. Els partits obrers, l'opinió democràtica i progressista estaven a favor de la República. L'URSS va ajudar, mentre que França i el Regne Unit no, ja que tenien por que s'estengués el conflicte. Es va demanar ajuda a França, però el Regne Unit, que defensava una política de contenció davant dels nazis, va dir que si ajudaven, no donarien suport a França. Es va crear el comitè de no-intervenció a l'agost de 1936 a Londres, amb la participació de 27 països. Aquest va ser clau per la derrota.

Ajuda exterior:

Els insurrectes van rebre ajuda d'Alemanya i Itàlia en forma d'avions, tancs, artilleria, etc. Alemanya va enviar la Llegió Còndor i va fer servir la guerra civil com a camp de proves per a algunes armes noves. Posteriorment, van cobrar l'ajuda amb minerals i altres productes durant la Segona Guerra Mundial. Itàlia va enviar el Corpo Truppe Volontarie. També hi va haver voluntaris portuguesos, irlandesos i d'altres (feixistes i ultracatòlics). La República va haver de comprar armes i productes energètics. Largo Caballero va enviar a la URSS a l'octubre del 36 les reserves d'or del Banc d'Espanya per pagar armes. També van comptar amb voluntaris de les Brigades Internacionals i un moviment de solidaritat antifeixista amb 60.000 voluntaris d'arreu del món.

Revolució continguda

A la zona republicana, la situació era complexa. D'una banda, una part volia complir el desig de revolució social, però d'altra banda, calia tots els esforços per guanyar la guerra, ja que la derrota significava el final de tot canvi social.

Desencadenament de la revolució social:

Hi havia un clima revolucionari on es va crear una estructura de poder popular al voltant dels sindicats i els partits d'esquerres. Entre l'estiu i la tardor del 36, el poder de l'estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars. Van sorgir consells, comitès i juntes per organitzar. Cal destacar la Junta de Defensa de Madrid i el Consell Sobirà d'Astúries. El 20 de juliol, Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i va oferir formar el Comitè Central de Milícies Antifeixistes per agrupar forces. Es va ocupar d'organitzar columnes de voluntaris per al front d'Aragó i controlar l'ordre públic. D'altra banda, en els primers mesos de guerra, hi va haver repressió cap als 'facciosos', amb persecucions, assassinats, detencions i altres accions.

Col·lectivitzacions:

Un dels elements més significatius de la revolució social a partir de juliol del 36 va ser la col·lectivització d'una gran part de la propietat industrial i agrària, amb treballadors prenent el control de les indústries que havien fugit. Es va establir l'autogestió, com el Consell d'Economia de Catalunya i el Decret de Col·lectivitzacions.

Largo Caballero setembre 36 - maig 37.

Una part de la força política volia un poder estatal fort i un pacte antifeixista per concentrar esforços en guanyar la guerra, controlar l'autogestió i les milícies. El 5 de setembre de 1936, a Madrid, es va formar un govern amb republicans, socialistes i comunistes. Dos mesos després, es van unir els anarcosindicalistes. Es volia crear una gran aliança entre forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l'estat, la militarització de les milícies i la formació de l'exèrcit popular. Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas que incorporava el PSUC, l'ERC, la CNT ACR i el POUM.

Fets de maig del 37:

Un seguit de fracassos militars va revifar l'enfrontament entre les forces republicanes sobre com encarar la guerra. Un sector volia posar ordre a la rereguarda, organitzar un exèrcit potent, controlar les col·lectivitzacions, reforçar les classes mitjanes i reconstruir un estat fort. Anarquistes i POUM es negaven a integrar les seves milícies a l'exèrcit regular i insistien en aprofundir les transformacions revolucionàries. El 3 de maig de 1937, les tensions van esclatar a Barcelona quan les forces de la Generalitat van desallotjar els anarquistes de l'edifici de Telefònica, provocant una lluita entre diferents forces polítiques.

Negrín. Maig 37 - març 39.

Els fets de maig van fer perdre influència als anarquistes i enfortir les posicions dels comunistes, que ja gaudien d'un gran ascendent degut a l'ajuda de la URSS. D'acord amb la URSS, els comunistes espanyols van demanar la il·legalització del POUM. Largo no ho va voler, i els comunistes, socialistes propers a Indalecio Prieto i republicans d'esquerra ho van utilitzar per forçar una crisi de govern i exigir la dimissió. Manuel Azaña va encarregar a Juan Negrín un nou govern. El POUM va ser il·legalitzat i Andreu Nin assassinat per agents de la policia soviètica. Negrín va centralitzar la política i la militar per guanyar la guerra, militaritzant totes les milícies i fent canvis en l'estructura de govern.