Guerra Civil Espanyola: Causes i Conseqüències

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 20,02 KB

Les causes de la Guerra Civil

Hi ha molts historiadors que remunten els orígens de la Guerra Civil a la pèrdua colonial del 1898. D'altres opinen que va ser la dictadura de Primo de Rivera la que va dividir l'estat espanyol en dos bàndols.

El cert és que el triomf del Front Popular el febrer de 1936 conduí a l'amnistia general decretada per Azaña i es van tornar a impulsar les idees progressistes dels inicis de la República.

La tensió, però, va anar creixent. En els dos mesos següents hi va haver tirotejos i atemptats. Els falangistes disparaven indiscriminadament a les barriades obreres contra “els rojos”. Però les joventuts socialistes van respondre el foc amb el foc.

Els assassinats, el 12 de juliol, del tinent José del Castillo i del diputat de dretes Calvo Sotero van ser la gota que va fer vessar el got d'una conspiració que s'estava gestant des de l'exèrcit.

La conspiració

Els conspiradors principals eren: el general Sanjurjo, Goded, Queipo de Llano i el coronel Yagüe. Sanjurjo es trobava exiliat a Lisboa i dirigia tot el pla des de la creació de la UME (Unió Militar Espanyola). A l'Àfrica, el coronel Yagüe dirigia les forces de la Legió. Queipo de Llano era l'encarregat de controlar tot el sud peninsular des de Sevilla i al general Goded se li assignà el control de les Balears.

Tot amb el suport d'un partit polític: la Falange.

El cop d'estat

La revolta militar s'inicià a Melilla el 17 de juliol de 1936, i el dia 18 tot el protectorat del Marroc estava sota control dels sublevats. Així, l'exèrcit d'Àfrica, el més experimentat, passava a formar part del bàndol nacional. Franco, un cop segur que el cop havia triomfat, arribà al Marroc en l'avió “Dragon Rapide” arribant a la ciutat de Tetuan per comandar l'exèrcit d'Àfrica.

El dia 18 la notícia es va estendre i la rebel·lió començà a avançar per la península. Mola, des de Navarra, controlà la zona nord. Sanjurjo, des del seu exili portuguès, havia de comandar tota la revolta. Goded controlà les Balears i es dirigí a Barcelona per controlar-la. Els colpistes triomfaren també a part de Castella, a Saragossa i a Galícia. La zona d'Andalusia occidental quedà en mans de Queipo de Llano.

Tot i així, una part de l'exèrcit continuà fidel a la República i, amb l'ajut de la mobilització popular, van contenir la revolta. En un primer moment, podem dir que el cop va fracassar, perquè les principals ciutats d'Espanya restaven fidels a la República: Barcelona, València, Sant Sebastià, Múrcia, Toledo, Màlaga i, naturalment, Madrid.

El pla dels revoltats era convergir cap a Madrid i acabar ràpidament amb la República, però les coses no van sortir com esperaven. Morts Sanjurjo i Mola en estranys accidents d'aviació i afusellat el general Goded a Barcelona, Franco va ser nomenat “cap de la junta de generals” i “generalíssim dels exèrcits”.

La insurrecció a Catalunya

Els rebels sabien que Catalunya seria un lloc difícil de controlar i, per això, varen enviar un dels seus generals més prestigiosos: Goded. El pla consistia a controlar Barcelona i la Generalitat des de les casernes situades a la perifèria de la ciutat. A Barcelona, la matinada del diumenge 19 de juliol començà l'atac.

Encapçalat pel capità López Varela i altres membres de la UME, van fer sortir les tropes de les casernes, però els guàrdies d'assalt i els obrers armats vigilaven el que farien els militars. Els militars republicans, juntament amb la Guàrdia Civil, es van posar al costat de la legalitat republicana i van ajudar a sufocar la revolta sota les ordres del general Aranguren.

El general Goded arribà al migdia des de Mallorca per dirigir la sublimació, però la situació ja li era contrària. Es va tancar a Capitania, on les forces lleials a la Generalitat, després d'un assalt, el van fer presoner. Goded va fer una locució per ràdio per declarar que s'havia rendit al govern, a petició de Lluís Companys, per evitar morts inútils.

L'escalfament de la revolta a Barcelona va causar la desmoralització dels sublevats a tota Catalunya.

L'actuació dels obrers i dels sindicats frenà els militars. Apareixia un nou poder a Catalunya: el dels obrers armats. Comença un clima de violència a Barcelona i a Catalunya en general. S'inicien els assassinats, la crema de convents i altres actes vandàlics que perjudicarien el govern de la Generalitat i la pròpia República.

La revolució

La designació del poder

Controlats els revoltats, començava un canvi en l'escenari polític a Catalunya. Per frenar els revoltats, els obrers havien pres les armes i comença la revolució dels carrers. La gent s'apoderà de 30.000 fusells, metralladores i abundant munició, sense control de ningú. A partir d'aquest moment, l'administració pública quedà col·lapsada. Els guàrdies d'assalt i els guàrdies civils no podien fer front a les masses armades. L'exèrcit havia desaparegut pràcticament de Catalunya.

El govern de la República, amb un decret de Santiago Casares Quiroga, dissol totes les unitats de l'exèrcit que havien participat en la revolta. La mesura era molt perniciosa per a Catalunya, perquè en el costat revoltat no es va produir.

Les milícies

El 20 de juliol de 1936, el president Companys es reuní amb els seus consellers per valorar la situació. No es podia aturar la revolució ni el desordre. Companys convocà aleshores els dirigents confederals amb la intenció de guanyar temps. Els oferí el poder i una fórmula de col·laboració: creà el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. La CNT-FAI acceptà la proposta de crear la milícia antifeixista. La majoria dels dirigents anarquistes s'adonaren que no podien prendre el poder.

El comitè estava integrat per: 3 representants de la CNT, 2 de la FAI, 3 d'ERC, 3 d'UGT, 1 d'ACR, 1 d'Unió de Rabassaires, 1 del PSUC, 1 del POUM.

Els grups antifeixistes van enviar voluntaris al front d'Aragó. Les principals columnes van sortir de Barcelona. Podem dir que les columnes s'emportaven el bo i el pitjor de la revolució. Des de l'idealista que es volia jugar la vida als fronts, l'aventurer o el criminal. Molts eren sortits de la presó i protagonitzaren accions violentes i sagnants que van deixar un mal record al seu pas.

D'altra banda, forces expedicionàries catalanes van intentar conquerir l'illa de Mallorca. De Barcelona va sortir una expedició, però fou derrotada i hagué de reembarcar a Barcelona. El govern de la República no havia ajudat aquesta expedició perquè la considerava una maniobra dels anarquistes. Un cop més, la desunió entre els republicans els hi passava factura.

Mussolini, que estava interessat en les Balears, recolzà la seva defensa pensant en futures expansions territorials.

La política econòmica: les col·lectivitzacions

A partir del 20 de juliol, els obrers van tornar a la feina com de costum. Van veure com molts dels amos havien estat assassinats o simplement havien fugit. Comitès d'empreses ompliren el buit i s'encarregaren d'organitzar el treball.

Més que una apropiació, va ser una substitució pel poder obrer. Els obrers, que ja tenien el poder polític i militar, ara també tenien l'econòmic.

Les empreses van quedar dividides en cinc grups:

  • Empreses de propietat privada en les quals hi havia un comitè obrer de control.
  • Empreses col·lectivitzades dirigides pels mateixos obrers.
  • Empreses socialitzades, dirigides per un sindicat.
  • Empreses municipalitzades.
  • Cooperatives.

Per posar ordre, la Generalitat de Catalunya va aprovar la creació del Consell d'Economia de Catalunya i, poc després, el decret de col·lectivitzacions, que les estructurava i regulava, n'establia les condicions i creava interventors de la Generalitat que havien d'actuar en cada centre col·lectivitzat. El novembre de 1936 es crea una caixa de crèdit industrial i comercial per finançar aquestes empreses. També va existir una col·lectivització agrària, aproximadament unes 400 sortides de les finques expropiades.

La zona republicana

La Generalitat i el poder

En els primers moments de la guerra es van cometre actes violents, crema de convents i assassinats. Mentre uns lluitaven contra el feixisme, altres incontrolats, sortits de les presons, es dedicaren a matar i destruir. Les darreres investigacions assenyalen que a Catalunya van ser assassinats 1.541 sacerdots i 896 persones d'ordes religioses. D'altres 6.000 van morir violentament, molts eren de *dretes*. També varen assassinar 3 bisbes.

Tot i que la Generalitat intentà evitar la matança, només va poder salvar alguns bisbes i el cardenal de Barcelona, Vidal i Barraquer. També va facilitar la fugida de Catalunya lliurant passaports i protegint milers de persones. Va ser la pàgina negra de la guerra a Catalunya, fomentant l'odi entre els catalans d'una i altra ideologia. A més, els catòlics catalans s'abocaren al franquisme.

El govern de la Generalitat va salvar alguns edificis religiosos com la catedral, el monestir de Pedralbes o el de Montserrat, però fou incapaç de salvar els monjos que hi vivien. Fins i tot alguns consellers de la Generalitat van fugir per evitar ser assassinats.

Mentrestant, Barcelona era bombardejada per via naval i aèria. El total de morts per aquests atacs va ser de 5.000. Això, sumat als morts dels fets de maig i els 30.000 morts al front, deixa un balanç esgarrifós per a la població de Catalunya.

La Generalitat intentà restablir l'ordre públic, assumí competències que no estaven previstes a l'Estatut, fet que creà tensions amb el govern central.

Però el problema més greu era la divisió interna en el bàndol republicà. Per una banda, els anarquistes de la CNT i la FAI i el POUM, que volien la revolució per guanyar la guerra; d'altra banda, ERC, que intentava evitar els abusos. Els comunistes propers a les idees del PCE i d'Stalin, mitjançant el PSUC, eren partidaris de donar suport a la Generalitat i d'atacar el POUM, que consideraven trotskista.

Els fets de maig de 1937

Aquestes posicions polítiques enfrontades arriben al punt més greu en els anomenats fets de maig de 1937. Per una banda, comunistes i Generalitat; per una altra, anarquistes i POUM: una guerra dins la guerra. La lluita originà 280 morts. Les conseqüències polítiques van ser més greus: els anarquistes van perdre poder, el POUM pràcticament va desaparèixer i arribà l'hegemonia del PCE i el PSUC. Els fets van succeir de la forma següent:

El 2 de maig, el conseller de Seguretat de la Generalitat, Artemi Aiguader, ordenà l'ocupació de l'edifici de la Telefònica, en mans de la CNT, i els anarquistes s'hi van resistir. Barcelona s'omplí de barricades i el govern central envià 5.000 guàrdies d'assalt per restablir l'ordre.

Les conseqüències d'aquests fets a nivell nacional van ser importants. Pressionat pels comunistes, el president Azaña va fer dimitir Largo Caballero i imposaren Joan Negrín. Amb Negrín al poder, la influència *soviètica* va créixer, es va detenir el dirigent del POUM Andreu Nin, assassinat a Madrid per agents comunistes de la URSS.

A Catalunya es restablí l'ordre, se suspenen els assassinats i es formà un nou govern integrat per ERC i PSUC.

El govern de la República es traslladà a Barcelona. Tot això, juntament amb la població civil bombardejada, sense aliments i amb molts refugiats d'altres llocs d'Espanya, van crear un panorama de desencís a Catalunya.

L'Espanya franquista

De la insurrecció al nou estat

Anomenada també zona nacional, hi va haver sempre un ordre rígid establert per la disciplina militar i l'estat de guerra. Els generals revoltats estaven sota la presidència del més antic, Cabanelles.

Però calia unificar el comandament i, reunits a l'aeròdrom de Salamanca, van escollir el general Franco *generalísimo de los ejércitos y jefe del Estado Español*.

-Qui sostenia el bàndol franquista?

Socialment, els grans terratinents i els grans i mitjans empresaris, part de les classes mitjanes i la majoria de la població catòlica.

Políticament, hi havia diverses faccions que aviat van quedar sota el comandament únic de Franco. Els monàrquics que volien reinstaurar Alfons XIII, el partit “Renovación Española” i les restes de la CEDA. Igualment, els falangistes, que tenien un pes molt important.

Franco acabà ben aviat amb aquesta diversitat, fundant un partit únic, a imatge del nacionalsocialisme de Hitler o el partit feixista de Mussolini. Promulgà el decret d'unificació el 19 d'abril de 1937 que unia la FET i les JONS, format per falangistes i carlins, dels quals Franco s'autoproclamà líder.

Franco marcà com a prioritat guanyar la guerra, amb el suport de l'exèrcit. Tots aquells que no estaven d'acord amb la seva acumulació de poder van ser eliminats, executats o desterrats. Franco tenia ja tot el poder, dictava lleis i establia censura de premsa, adoptant el títol de “*caudillo*”, a l'igual que Mussolini s'havia proclamat *duce* o Hitler, *führer*.

Els catalans franquistes

A Catalunya també hi havia partidaris del franquisme: molts empresaris i sectors de les classes mitjanes. Molts van fugir a la zona nacional, a l'estranger o s'amagaven. Cambó manifestà el seu suport al cop d'estat. Alguns empresaris li van donar suport econòmic, com Ferran Valls i Taberner, i alguns intel·lectuals, com Josep M. de Sagarra.

La mort de molts religiosos va fer que l'Església beneís el bàndol franquista i justifiqués la lluita dels militars. Només dos bisbes s'hi oposaren, al·legant que l'Església no havia de prendre partit per cap bàndol: van ser Múgica, de Vitòria, i l'arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer.

La guerra

La internacionalització del conflicte

Els règims totalitaris europeus van donar suport al bàndol franquista. Els tres estats feixistes (Itàlia, Alemanya i Portugal) recolzaren Franco. Alemanya envià més de 110.000 tones de material bèl·lic i, sobretot, aviació, l'anomenada Legió Còndor, perquè Hitler aprofitava per fer entrenaments de cara a la Segona Guerra Mundial. Oliveira Salazar, dictador portuguès, facilità l'entrada de soldats i subministraments des de Lisboa. A més, Franco comptava amb els regulars (soldats marroquins mercenaris que sumaven més de 100.000 homes i que eren molt fidels a Franco). No hem d'oblidar tampoc la Legió.

Els governs democràtics d'Europa no es van decidir a intervenir en el conflicte. Tant França com la Gran Bretanya no desitjaven enfrontar-se amb els estats feixistes.

La URSS els feia desconfiar pel seu caire revolucionari i, així, el setembre de 1936 s'establí a Londres el Comitè de No-Intervenció; l'excusa era que si no enviaven armament, la guerra s'acabaria aviat. La zona republicana va rebre l'ajut de voluntaris antifeixistes que van formar les anomenades “Brigades Internacionals”, on hi van participar més de 50.000 voluntaris.

Les operacions militars

Cada historiador proposa intervals diferents. Per tant, és millor parlar d'intencions més que de fases.

En un primer moment, l'objectiu essencial era conquerir Madrid. L'exèrcit del nord, comandat per Mola, i el del sud, liderat per Franco, es van plantar davant de Madrid. Tot i el brutal atac, l'aferrissada defensa de la ciutat va fer recular els atacants.

Després d'aquest intent fallit, se'n produí un de nou, des de la carretera de la Corunya, pel riu Jarama i el front de Guadalajara, el febrer de 1937. Es produí la batalla del Jarama, però aquest cop tampoc ho van aconseguir. Així les coses, Franco decidí ocupar Màlaga i, gràcies a les aviacions alemanya i italiana, amb el suport de la flota, va bloquejar els ports i controlà el sud de la península. Al nord, la resistència va ser més forta, sobretot a Bilbao i Astúries. Tancada la frontera francesa i sense l'arribada d'armes, Mola ocupà Irun i Sant Sebastià. Més tard, l'exèrcit de Galícia assetjava la ciutat d'Oviedo. *L'any* 1937 es caracteritza per l'atac al País Basc i la destrucció de Guernica per l'aviació. Sense força militar, els republicans van perdre Bilbao, Santander i també Oviedo.

Mentrestant, els republicans havien recuperat Terol, però els franquistes la van tornar a recuperar després d'una batalla sagnant. Era el gener de 1938. Les successives batalles de Brunete, al centre peninsular, i Belchite, al front d'Aragó, van ser *intents* de defensa per part de la República. El març, l'exèrcit franquista iniciava una forta ofensiva i el 3 d'abril ocupava les primeres terres catalanes, caient Lleida el dia 4. Es derogava l'Estatut d'Autonomia. El 15 d'abril entraven a Vinaròs i la zona republicana quedava partida en dos.

La fi de la guerra

La Batalla de l'Ebre

L'exèrcit republicà es reorganitzà amb un total de 300.000 efectius. Quedava l'intent de cremar les darreres opcions i dur a terme una ofensiva ben preparada i sobtada, sota el comandament del general Vicente Rojo. A Catalunya havia arribat material bèl·lic i els republicans comptaven amb 250.000 homes. El 25 de juliol del 1938, l'exèrcit travessava l'Ebre per la zona de Gandesa. S'iniciava la batalla més dura de tota la guerra. Els republicans s'ho van jugar tot pel tot. Franco concentrà moltes forces i comptava amb la superioritat aèria. Van ser 4 mesos de durs enfrontaments fins que el *16* de novembre els franquistes entraven a Móra d'Ebre. Les tropes republicanes iniciaven la retirada.

El balanç de la batalla fou sagnant, i les xifres varien segons els historiadors, des de 40.000 a 100.000 morts. El resultat fou la desfeta de l'exèrcit republicà.

L'ocupació de Catalunya

Els alemanys rearmaren Franco, que en poc temps organitzà l'ofensiva contra Catalunya. Tenia una clara superioritat i la conquesta va ser molt ràpida.

Les Brigades Internacionals van marxar de Barcelona, atès que no tenien opcions de lluitar.

El 23 de desembre, Franco donava l'ordre de la darrera ofensiva amb 300.000 soldats i 500 avions. El 15 de gener queia Tarragona, el 26 Barcelona i el 4 de febrer, Girona. L'exèrcit republicà es retirava cap a la frontera, i els governs de la República, de Catalunya i del País Basc creuaven la frontera juntament amb milers d'exiliats, es calcula uns 350.000. El dia 9 de febrer, els franquistes arribaven a la frontera, i el 28, Azaña dimitia a París. Mentrestant, Negrín tornava a València per dirigir la resistència final.

El coronel Casado, quan defensava Madrid, pretengué una pau negociada. Franco es negà i sol·licità una rendició sense condicions.

Mentrestant, a Catalunya, Franco aplicà la llei que havia derogat l'Estatut i desencadenà una repressió que produí no només exiliats, sinó que, a més, moltes persones van passar a camps de concentració, foren jutjats a judicis sumaríssims i afusellats. Foren suprimits tots els partits polítics, organitzacions sindicals i eliminades les llibertats democràtiques. Qualsevol manifestació de nacionalisme català quedà prohibida i s'imposà un règim dictatorial.

La fi de la República

El govern de la República esperava, en un intent desesperat, que esclatés la Segona Guerra Mundial i els països democràtics l'ajudessin, però els governs europeus van reconèixer el govern de Burgos el 27 de febrer de 1939.

Tot això va portar al fet que el coronel Casado donés un cop d'estat i intentés negociar amb Franco. Aquest no va fer cas i els republicans es van rendir. El 28 de març, les tropes franquistes entraven a Madrid, i el dia 30 ho feien a Alacant, on estaven els darrers republicans que volien fugir per mar i no ho van aconseguir perquè el port estava bloquejat. L'1 d'abril s'acabava la guerra i Franco dictava un cèlebre comunicat que deia així:

“En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

Burgos, 1 de abril de 1939.”

Entradas relacionadas: