Guerra Civil Espanyola i Catalunya: Causes, Desenvolupament i Conseqüències
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 10,52 KB
La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)
Causes i Inici de la Guerra
La victòria del Front Popular a les eleccions va generar un gran malestar en certs sectors. Un grup de militars de l'exèrcit, encapçalats pels generals Emilio Mola i José Sanjurjo, va preparar un alçament militar amb l'objectiu de derrocar el govern del Front Popular. El 17 de juliol del 1936, l'exèrcit es va rebel·lar al Marroc i, l'endemà, la insurrecció es va estendre a la Península. El govern va ser enderrocat per un cop d'Estat.
Intervenció Estrangera
El conflicte va coincidir amb l'auge dels totalitarismes (feixisme i estalinisme) i amb la política d'apaivagament de les democràcies davant Hitler. França i la Gran Bretanya van optar per una política de no-intervenció. Els republicans només van rebre l'ajut de l'URSS i de les Brigades Internacionals (voluntaris de tot el món). Itàlia i Alemanya van contribuir des del principi aportant armes, avions i soldats als sublevats.
Desenvolupament del Conflicte
Franco es va desplaçar fins al Marroc per dirigir l'exèrcit de l'Àfrica. Van creuar l'Estret i molt aviat van dominar l'Andalusia occidental i Extremadura, mentre el general Mola conqueria Sant Sebastià i Irun. Franco i Mola van fracassar en el seu primer intent d'ocupar Madrid (novembre del 1936).
Accions Militars
La campanya del nord (març-octubre del 1937): durant la qual els rebels van conquerir el País Basc, Santander i Astúries, una àrea industrial de gran valor estratègic. La República va respondre amb atacs a Madrid i Aragó que no van tenir èxit.
La batalla de Terol (desembre del 1937 - gener del 1938): La ciutat va ser ocupada per l'exèrcit de la República, però recuperada pels franquistes després. Van seguir avançant fins al Mediterrani.
La batalla de l'Ebre (juliol-novembre del 1938): Una ofensiva per tornar a unir Catalunya i València que va fracassar. Després d'una sagnant batalla de desgast, la retirada republicana va provocar la caiguda de Catalunya en mans franquistes (gener-febrer del 1939). Mesos més tard, Madrid es va rendir i la guerra va acabar (1 d'abril del 1939).
Evolució Política
Zona Republicana
L'aixecament del 17 de juliol de 1936 va provocar la dimissió del cap de govern Casares Quiroga. Martínez Barrio, el seu substitut, veient que no arribava a cap compromís amb el general Mola, també va dimitir. Va donar pas a José Giral, que va entregar armes a les milícies per aturar els sublevats. El setembre del 1936 va arribar a la presidència el socialista Francisco Largo Caballero, que va formar un govern de concentració i va crear un Exèrcit Popular, més disciplinat i eficaç. Largo va haver de dimitir pels Fets de Maig de 1937, quan va esclatar un enfrontament a Barcelona entre els qui volien tirar endavant una revolució (destacaven els anarquistes) i els qui consideraven prioritari guanyar la guerra (com els comunistes). El nou cap de govern, el socialista Juan Negrín, va defensar una política de resistència, esperant que l'esclat de la Segona Guerra Mundial obligués les democràcies a ajudar la República. Però la derrota republicana va arribar abans.
Zona Rebel
Els sublevats, o nacionals, van confiar la direcció de l'alçament a una junta militar. Havia de presidir-la el general Sanjurjo, però va morir en un accident el 20 de juliol. L'octubre de 1936, la junta va dipositar tot el poder en el general Francisco Franco, a qui es va nomenar cap de l'exèrcit i cap de l'Estat. Franco no va abandonar el seu poder fins a la seva mort (1975). El març de 1938, totes les forces polítiques que donaven suport a l'alçament van ser unificades en un partit únic encapçalat per Franco (Falange Española Tradicionalista y de las JONS). El febrer de 1938 es va formar el primer govern de l'Espanya franquista.
Conseqüències de la Guerra
- Víctimes mortals i exiliats: Hi va haver mig milió de morts i uns 450.000 exiliats, la majoria científics i intel·lectuals del país.
- Divisió social: El país es va dividir en dues posicions: els vencedors i els vençuts. Van ser freqüents les execucions arbitràries dels considerats enemics polítics (industrials, clergues) i persones d'ideologia conservadora (mestres, nacionalistes, sindicalistes).
- Crisi en l'economia: Pèrdua de collites, paralització de l'activitat industrial, col·lapse del comerç... Cal afegir els deutes que Franco va adquirir amb Alemanya i Itàlia per l'ajuda que va rebre.
- Instauració d'una dictadura: Es va imposar un règim autoritari (l'exèrcit tenia un paper clau en el manteniment de l'ordre), antidemocràtic (tots els partits polítics van ser prohibits), centralista (els estatuts d'autonomia van ser suprimits), confessional (la religió catòlica era oficial i s'estudiava a totes les escoles) i basat en el culte al líder (Franco).
Catalunya de 1875 a 1936
Alfons XII i el Catalanisme
La Unió Catalanista va aplegar a Manresa delegats de més de 50 poblacions catalanes per tal de debatre les Bases de Manresa (document que reivindicava la defensa del català i unes Corts catalanes amb capacitat legislativa, va constituir el fonament del catalanisme).
El catalanisme (moviment polític que cercava el reconeixement de la personalitat catalana i l'autogovern) es va estendre després de la guerra de 1898 entre els industrials i comerciants (prosperats per les colònies). El proletariat català demanava a la burgesia millores laborals. L'atemptat de la bomba del Liceu va provocar 20 morts (1892) per part d'anarquistes radicalitzats.
Empenta Cultural i Modernisme
Al ressorgiment literari de la llengua i la cultura catalana durant la Renaixença, s'hi va afegir el desenvolupament de l'art modernista entre 1888 i 1906 (Antoni Gaudí -Sagrada Família-, Lluís Domènech i Montaner -Palau de la Música-, Josep Puig i Cadafalch -Casa Amatller-). La corba predomina sobre la recta, formes vegetals, figures femenines, inspiració medieval).
Alfons XIII i la Mancomunitat
El 1907, els obrers catalans van fundar la Solidaritat Obrera (futura CNT) per expressar les seves reivindicacions. Molts van prendre part en vagues, com la de la Canadenca, que va paralitzar el país el 1919. Defensors dels obrers, com l'advocat Francesc Layret i el sindicalista Salvador Seguí, van ser assassinats (anys del pistolerisme). Els grups catalanistes van tirar endavant la Solidaritat Catalana (1906), un moviment que en les eleccions va aconseguir trencar l'alternança dels partits del torn a Catalunya. Els catalanistes més conservadors (Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó) van crear la Lliga Regionalista, que va aconseguir que el govern autoritzés la integració dels serveis de les quatre diputacions catalanes en un organisme administratiu únic (Mancomunitat), presidida per Prat de la Riba. La Mancomunitat va encetar una política d'obres públiques, modernització agrícola, impuls de l'ensenyament i protecció de la llengua i la cultura catalanes.
República i Autonomia
El març de 1931, Francesc Macià i Lluís Companys van fundar un nou partit independentista i d'esquerres: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El 14 d'abril de 1931, Macià va proclamar la República Catalana dins d'una federació de pobles ibèrics. Els republicans de Madrid no ho van acceptar, però van prometre que les Corts constituents atorgarien l'autonomia a Catalunya. Es va redactar el projecte d'Estatut (2 d'agost de 1931), modificat i aprovat per les Corts espanyoles. Catalunya accedia a l'autogovern i es constituïa en regió autònoma dins l'Estat republicà. Les primeres eleccions autonòmiques (novembre de 1932) les va guanyar ERC i Francesc Macià va esdevenir president de la Generalitat. En morir, el va substituir Lluís Companys, que hauria de participar activament en els fets de 1934 i la Guerra Civil.
El 19 de Juliol a Catalunya
Les guarnicions militars catalanes es van revoltar, però van fracassar en la intenció de controlar els edificis del govern. El cap dels revoltats, Manuel Goded, va ser detingut. Com a resultat d'això, el poder va passar a mans dels obrers armats, anarquistes i comunistes, que van crear un Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Volien recuperar les capitals aragoneses i les illes d'Eivissa i Mallorca, i es van col·lectivitzar les fàbriques, els serveis públics i les terres. Mentre es desfermava la violència al carrer: moltes persones van ser assassinades (acusades de simpatitzar amb els rebels) i es va calar foc a les esglésies.
L'Esforç Bèl·lic Català
Catalunya va esdevenir l'arsenal de la República. La Generalitat va transformar les fàbriques per tal de produir armes, i molts obrers catalans es van implicar en els combats (Columna Durruti).
Derrota i Exili
La manca d'entesa política entre els catalans durant la Guerra va ser un dels factors que van fer inevitable la derrota final. Els fets de maig de 1937 (enfrontament per Barcelona de CNT i POUM d'una banda, i ERC i PSUC de l'altra) van tenir conseqüències. A causa d'això, Juan Negrín va expulsar els anarquistes del govern de la República i va il·legalitzar el POUM. Això va provocar la desmoralització de molts catalans, que es va agreujar amb l'arribada dels franquistes al Segre (març de 1938) i a causa del resultat de la batalla de l'Ebre.
L'exèrcit, els governs de la República i la Generalitat es van exiliar a França. 450.000 persones més també es van exiliar, entre soldats i civils, internats pel govern francès en camps de refugiats (situació dura). A Catalunya hi va haver la repressió sobre els que no van fugir, amb 4.000 afusellaments. El president Lluís Companys va ser detingut pels nazis a França i lliurat a les autoritats franquistes, que el van executar a Montjuïc (15 d'octubre de 1940).