La Primera Guerra Carlina i el Bienni Progressista: una lluita pel poder a Espanya
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,29 KB
La Primera Guerra Carlina (1833-1839)
A la mort de Ferran VII el 1833, es va iniciar la Primera Guerra Carlina. Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i els isabelins, defensors dels drets al tron de la seva filla Isabel. Aquest enfrontament va ser degut a la promulgació de la Pragmàtica Sanció (1830) per part de Maria Cristina, mare d'Isabel, que modificava la llei i convertia Isabel en hereva. Els carlins, en canvi, defensaven la llei sàlica, que impedia l'accés de les dones al tron.
El 1833, els insurrectes van proclamar rei Carles Maria Isidre, defensors de l'absolutisme i la societat tradicional. Aquesta guerra civil va enfrontar els defensors de l'Antic Règim i els partidaris d'un procés reformista de caràcter liberal.
- Carlins: Ideologia tradicionalista i antiliberal. Lema: "Déu, Pàtria i Furs".
- Liberals: En contra de l'absolutisme. Comptaven amb el suport de l'alta noblesa, funcionaris i un sector de la jerarquia eclesiàstica.
Francisco Martínez de la Rosa, un liberal moderat, va iniciar unes reformes limitades. El 1834 va proposar l'Estatut Reial, però aquestes reformes van ser insuficients. La guerra civil i la situació econòmica van provocar sublevacions que exigien més llibertats polítiques i sufragi, reclamant el poder pels progressistes. El 1836, una revolta va obligar la regent a acceptar la Constitució de 1812. Es va redactar una nova Constitució el 1837, més moderada, que incloïa la sobirania nacional, declaració de drets, divisió de poders i la no confessionalitat de l'Estat. Algunes lleis importants d'aquesta època van ser la Llei d'Impremta (1836), que va eliminar la censura prèvia, i la Llei Electoral (1837), que va establir el sufragi censatari.
Amb la fi de la guerra (1839), el govern de Pérez de Castro va limitar les reformes, provocant revoltes populars i la renúncia de Maria Cristina. Les Corts van triar com a regent el general Espartero, que va governar de manera dictatorial fins al 1843, rebent el rebuig general.
La Dècada Moderada (1844-1854)
El 1844, les eleccions van donar la majoria als moderats, formant un govern presidit per Ramón María Narváez. Isabel II va ser proclamada major d'edat i va assumir el tron. Amb el suport de la burgesia conservadora, el partit moderat va governar durant 10 anys amb mà dura. Es va anul·lar la Constitució de 1837 i es va redactar una nova el 1845, que recollia les idees del moderantisme. Es van realitzar reformes importants com la Llei Fiscal, el Codi Civil i Penal, i la Llei de Societats per Accions. Es va signar un concordat amb el Vaticà i es va crear la Guàrdia Civil el 1844. La corrupció i l'autoritarisme van provocar un aixecament liberal progressista el 1854.
El Bienni Progressista (1854-1856)
El 1854, es va iniciar un pronunciament militar liderat per Leopoldo O'Donnell, que no pretenia destronar Isabel II, sinó forçar reformes democràtiques. Isabel II va demanar a Espartero que formés govern, i es van adoptar mesures radicals com l'expulsió dels jesuïtes i una segona desamortització (1855). Es va iniciar l'elaboració d'una nova constitució, que finalment no es va implementar.