Les grans potències europees i les causes de la Primera Guerra Mundial

1. Les grans potències europees

1.1. Les potències democràtiques

La Gran Bretanya

Era una monarquia liberal forjada a l’era victoriana, regnat de Victòria I (1837-1901). Gran Bretanya fou el país més poderós, el més desenvolupat i pròsper. El sistema polític es basava en dos grans partits al poder: els *tories* (conservadors) i els *whigs* (liberals). Els *whigs* van ser incapaços d’assumir la representació de nous sectors de votants i van cedir terreny al Partit Laborista. El sistema liberal anglès es va basar en les lleis de reforma successives (Reform Acts), que van ampliar el sistema electoral i el van fer cada vegada més participatiu. Va ser ampliat fins a englobar gairebé el sufragi universal masculí.

França

Derrota francesa davant de Prússia (1870). La Tercera República Francesa tenia dues cambres legislatives (l’assemblea i el senat). Es va impulsar la democratització política: es van restaurar les llibertats públiques, s’instaurà el sufragi universal, es va decretar l’elecció dels alcaldes i es van legalitzar els sindicats obrers. Procés de laïcització de l’Estat i disminució de la influència social de l’Església; s’instaurà l’escola obligatòria, laica i gratuïta. Es van consolidar dos grans partits republicans. L’afer internacional que va provocar una divisió més gran de l’opinió pública, les relacions amb Alemanya, molt conflictives arran del contenciós d’Alsàcia i Lorena, territoris que van passar a Alemanya. Defensava la necessitat d’arribar a acords amb els alemanys, uns altres mantenien que la reconciliació era impossible.

1.2. El Segon Reich alemany

Alemanya va iniciar la construcció del nou Estat germànic. L’Alemanya del Segon Reich, forjat sota l’empremta del canceller Bismarck i del kàiser Guillem I, que va organitzar un govern amb mà de ferro propens a imposar la raó d’Estat. El Reich era federal, el seu règim polític es basava en un fort component autoritari i no va ser veritablement democràtic: el govern no era responsable de totes les seves accions davant el parlament i tampoc no tenia un sistema de sufragi igual. Hi havia dues cambres: la Bundesrat, i el Reichstag. El kàiser podia nomenar els ministres, i no eren responsables davant la cambra, sinó només davant l’emperador. Les forces polítiques dominants eren les conservadores, mentre que les progressistes intentaven fer-se camí. El pangermanisme va assolir protagonisme i l’any 1891 es va fundar la Lliga Pangermanista. El nou kàiser, Guillem II, va accedir al poder el 1888, es va desenvolupar la marina i es va crear una gran flota de guerra.

1.3. Els vells imperis

La Rússia dels Romanov

L’imperi rus era autocràtic. De la persistència del règim senyorial i de la fèrria hegemonia política dels senyors agraris. Alexandre II havia decretat l’alliberament dels serfs. La industrialització fou tardana i limitada a unes regions determinades. El darrer tsar, Nicolau II havia cedit el tron. La seva política interna es va basar en una autocràcia absoluta. La revolució del 1905 va haver d’acceptar una reforma agrària i la creació d’una duma o assemblea representativa.

L’imperi Austrohongarès

L’emperador Francesc Josep, regnava una situació evident d’estancament polític: mancat d’institucions democràtiques, el poder de l’emperador era absolut, domini de l’aristocràcia territorial. Imperi dual dominat per la minoria alemanya i tenia un alt grau d’autonomia. Lluites reivindicatives de les diverses nacionalitats.

La descomposició de l’Imperi Otomà

L’Imperi Turc Otomà era un règim autocràtic. Els moviments nacionalistes havien aconseguit desmembrar el territori.

2. Les causes de la guerra

2.1. La formació de les aliances internacionals

Al començament del segle XX hi havia aliances que van conduir a la Primera Guerra Mundial del canceller Bismarck. Bismarck va promoure uns sistemes d’aliances internacionals, el predomini en la política continental europea. Pretenia aïllar França per evitar una possible revenja per la pèrdua de les regions d’Alsàcia i Lorena. Bismarck va negociar primer la Lliga dels tres emperadors. Doble aliança (ratificació d’un acord amb Rússia). El 1882 es va signar la Triple aliança, Àustria-Hongria-Itàlia. L’imperi Rus amenaçat per l’aïllament va retornar la seva política cap a l’aliança amb França. Gran Bretanya i França van superar les rivalitats colonials i van arribar a un acord, va rebre el nom d’Entesa cordial, uns pactes. França quedava desbaratada mentre que Gran Bretanya concertava aliança amb els enemics més poderosos d’Alemanya: França i Rússia. Triple Aliança, Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. Triple Entesa, Gran Bretanya, França i Rússia.

2.2. Els enfrontaments colonials

La primera crisi marroquina (1905). El govern alemany va oferir suport al soldà del Marroc perquè pogués resistir les pressions dels francesos, que volien establir un protectorat. El mateix kàiser Guillem II va arribar a desembarcar a Tànger, enmig d’una multitud que l’aclamava. Per tal de resoldre el conflicte es va convocar la Conferència d’Algesires (1906) amb l’establiment d’un protectorat francoespanyol al Marroc. Alemanya no es va resignar a restar-ne exclosa i el 1911 va protagonitzar una segona crisi marroquina. D’una insurrecció del Marroc, el govern de Berlín va enviar vaixells de guerra al port d’Agadir amb el pretext de protegir els súbdits alemanys. Gran Bretanya es va posar incondicionalment al costat de França i finalment ampliar la seva colònia.

2.3. Les crisis balcàniques

La Primera Guerra Mundial es trobava als Balcans. L’imperi Austrohongarès i l’imperi Rus intentaven incrementar la seva influència a la regió. El primer s’oposava a la voluntat sèrbia d’unificar tots els eslaus del sud, això significava perdre territoris del seu imperi, el segon aspirava a augmentar el paper internacional convertint-se en protector dels eslaus. A causa de les aliances les potències europees es podien trobar implicades en un hipotètic conflicte balcànic. Van esclatar tres crisis successives als Balcans. Àustria-Hongria es va annexar Bòsnia i Hercegovina. Aquest fet que va provocar la ira de Rússia, temorosa de l’expansió austríaca, originà les guerres balcàniques:

• La primera guerra balcànica. L’imperi Rus va donar suport a la creació d’una Lliga Balcànica, que agrupava Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro, per atacar Turquia i obligar-la a abandonar els darrers territoris europeus i a reconèixer la independència d’Albània.
• La segona guerra balcànica va enfrontar els serbis amb els búlgars. La Pau de Bucarest va confirmar Bulgària com la gran perdedora i Sèrbia com la gran beneficiària de la zona.

2.4. La rivalitat entre les grans potències

Tant les tensions per controlar els territoris colonials, com les crisis successives als Balcans, van estimular els enfrontaments entre les diverses nacions europees. La rivalitat francoalemanya es va revifar i es va considerar un presagi amenaçador. Alemanya i Gran Bretanya s’afanyaven a construir vaixells de guerra. La desconfiança entre anglesos i alemanys va reforçar l’aliança francobritànica. França dona suport a Rússia als Balcans.