La Gran Depressió: Causes, Expansió i Polítiques (1929-1930s)

La Gran Depressió: Causes i Impacte

El Crack del 29 a Wall Street

L'any 1929 era el tercer any de creixement indefinit de les accions a Wall Street. Les empreses, al contrari, no pujaven de manera que a l'octubre, la majoria de les crisis arriben a la tardor. El 21 d’octubre de 1929 la borsa es va ensorrar. Milions d'ordres de venda, però no hi ha compradors. Tots volen vendre. D'un dia a l'altre, milions de persones s'arruïnen.

S'enfonsa el sector financer. Els bancs no poden cobrar tots els crèdits que havien donat. La gent va al banc i retira els diners del compte. Els banquers no tenien diners. Si no tenien diners, no hi havia préstecs. Les empreses necessiten préstecs per a estoc i la producció. La crisi del crèdit porta a la del consum: sense diners, no hi ha compres.

La societat industrial tanca la barraca. Es redueix la producció i augmenta l'atur. Moltes persones es queden sense feina i el consum disminueix.

La crisi també afecta els obrers industrials i els camperols. Hi ha misèria entre el camperolat. A milions de camperols se'ls retiren les possessions. Comença la gran immigració cap a Califòrnia.

Expansió Mundial de la Crisi del 29

Del 1922 al 1929, el creixement industrial dels EUA i les seves inversions o préstecs a l'exterior havien estat el motor de la prosperitat mundial. Tres van ser les vies que van facilitar aquesta extensió de la crisi:

1. El descens dels preus als EUA va repercutir arreu del món i va posar serioses dificultats a les empreses europees o japoneses, que tenien uns preus força superiors als americans (per exemple, al Canadà i Amèrica Llatina).
2. El retrocés de la demanda americana, que va frenar pràcticament totes les importacions. Les importacions als EUA van caure dràsticament.
3. La banca americana, per tal de resoldre les seves dificultats, va repatriar els seus capitals invertits a Europa o a Amèrica Llatina. El Credit-Anstalt d’Àustria va ser el primer a fer fallida, a causa dels seus lligams amb la banca alemanya i anglesa. Aquesta crisi va arribar primer a les economies germàniques (Alemanya i Àustria).

Polítiques per Afrontar la Crisi

Hi ha dues polítiques principals per afrontar la crisi:

a) New Deal (inspirat en John Maynard Keynes).

El New Deal es va iniciar cap al 1933, amb l'ascens del demòcrata Roosevelt. Va ser el primer gran projecte econòmic per resoldre la crisi i anunciava moltes de les mesures que més endavant defensaria Keynes en la seva teoria econòmica.

1. L'administració americana va iniciar una política de facilitar crèdit públic per tal de rellançar les inversions.
2. També es va endegar un pla agrícola encaminat a retornar als agricultors un nivell de vida acceptable gràcies a una política que pujava els preus agraris. Per tal d'aconseguir-ho, es va intentar reequilibrar l'oferta i la demanda, tot afavorint la reducció d'estocs agrícoles.
3. La política industrial va ser també nova i es va encaminar a establir una col·laboració entre l'estat i l'empresa privada a fi i efecte de frenar el descens dels preus i dels beneficis.
4. Les obres públiques eren programes en què es donava feina als aturats, proporcionant-los ingressos mínims. Amb això, es va donar feina a 2 milions i mig de treballadors.
5. NIRA: Agència que afavoria la concentració empresarial i a la qual l'estat comprava materials per a les obres públiques.

b) Monetarista.

Anglaterra va seguir una política monetarista: va abandonar el patró or, va devaluar la moneda, va augmentar el proteccionisme. Després d'uns anys en què va reduir la seva despesa (cosa que va agreujar la crisi, amb la gran vaga del 1926), Anglaterra va mantenir la política deflacionista, però va iniciar una política tímida de creació de llocs de treball.