Gràcies per la propina

La sang del mes que ve QUIM MONZÓ

Es tracta d’un micro-conte en el qual ens situem de seguida en una situació literària coneguda, tot i que no ho serà pel títol, sinó per la primera frase.

Ha començat el seu joc literari que consisteix en agafar un episodi de tipus llegendari i modernitzar-lo. La seva intenció es posar de manifest una problemàtica respecte l’actualitat. Sobre la història bíblica, crea una versió que no sabem cap a on anirà. És un espècie de diàleg amb un fet mític per oferir-nos una versió que s’allunyarà del model i li donarà un nou i únic sentit. Quan Quim Monzó fa aquesta versió sempre ho transformarà en una actualització.

Els personatges actuen i pensen com ho farien en l’època, però els col·loca en la actual realitat de forma que ens sembla estrany com parlen i la seva manera de pensar. Les seves accions són extravagants i podria semblar que es tracta d’una paròdia. L’element irònic apareix i al final de la primera frase veiem una familiaritat cap a en Josep que serveix per introduir la història que es desenvoluparà. El fet de dir-
Li afable ja ens mostra que el seu fill, no serà seu. Aquesta familiarització i desacreditació vindrà augmentada ja que el fet que l’escena s’actualitzi restarà importància al personatge sublim que es va transformant en una persona “normal”.

La frase sembla que recuperi els to dels evangelis, però amb una hipèrbole o distància que fa que sembli un text més aviat èpic. El text sublim, està sent empobrint. Tot i així, apareix una cita del llibre real. Aquesta cita serà un factor important  a l’hora de veure el verdader joc de l’autor.

Els esdeveniments són clàssics. Tots els elements que apareixen podrien semblar paròdics ja que la dona utilitza termes molt quotidians per tal de descriure la situació en què es troba. Entrem en la ment de María i veiem que encara no hi ha cap variació de la ment original, però sí que veiem un canvi de mentalitat en la manera de parlar a l’Arcàngel. Situem a María, doncs, en l’actualitat i per tant, això implica que s’ha distanciat de la mitologia. María troba ridícul la manera de parlar de l’Arcàngel perquè ha deixat d’estar familiaritzada amb els termes que utilitza.

Si tothom ha entrat en complicitat amb el text, notem la resistència de María perquè no entén perquè allò que diu l’Arcàngel ho ha de fer. Ella no vol fer-ho i arriba al punt de percebre allò que li està dient com a ordre, com a amenaça. María s’hi nega. La cita deixa de ser la cita original. Utilitza les cometes per indicar que estem en l’actualitat perquè a la Bíblia no es diu mai que “no”. Es evident, que no té el fill ja que el següent mes li ve la regla.

A través de l’operació anacrònica d’actualització és com aconsegueix que la María digui que no. HI ha paròdia i l’element de denúncia al masclisme que és dins de la nostra cultura. Encara hi ha un problema perquè els lectors no femenins no es poden projectar en María. Seria un problema perquè no tindria funció literària. Però sí que en té. María no és només una dona, i esperem que els homes també es puguin projectar en María per tal de tenir una funció dins d’aquesta obra.   El resultat que hi trobem és la mena de discurs de poder i llenguatge. D’alguna forma ens diu que si t’apareix un personatge amb poder, s’acceptarà el que digui perquè ho veuràs com un premi. Monzó, posa en manifest el fet de dir que no. El que se suposa és que María ha de dir “gràcies”. L’element complex és que l’Arcàngel ja no t’impressiona i per tant, li pots dir que no. Al posar-nos en el personatge de María fa que ens plantegem que haguéssim dit en una situació com aquesta. És difícil saber-ho.