Gh
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Inglés
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,17 KB
1.LA LITERATURA DE LA POSTGUERRA Els canvis pol´tics tenien com a objectius la unificació lingüística i la substitució de les llengües minoritàries de l’Estat pel castellà. Es van abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l’ús públic i oficial del català, i l’ensenyament en aques idioma. Fins al 1941 no va començar a articular-se una primera resistència cultural, defensiva i testimonial, des de revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Amb la revista Poesia(1944-1945), obra individual de Josep Palau, grups van editar-ne les seues: Ariel(1946-1948), va liderar la reaparició de la cultura literaria catalana. L’artística i rupturista Dau al Set(1948-1951)i, a València, Esclat(1948). A Mallorca, Francesc de Borja Moll va impulsar des del 1954 la Biblioteca Raixa i el volum miscel·lani Cap d’Any, amb articles i cròniques sobre la vida cultural dels països de parla catalana. Amb la derrota, el 1945, de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, es va instaurar un nou ordre polític internacional. La dictadura franquista va haver de retrocedir en l’intent de liquidació de la llengua, i es va permetre la represa legal i pública de l’activitat editorial en català. La historiografía ha fixat l’any 1951 per tancar la postguerra amb l’estabilització del franquisme. Gràcies als moviments de protesta interior i a la signatura dels acords amb els Estats Units el 1953, es va fer posible una liberalització, circumstància que va permetre que publicacions i grups vera la llum pública. Van sorgir col·leccions i autors, Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, escriptors de l’exili, Pere Calders, Joan Sales. Els llibres que Josep Pla va publicar amb regularitat van contribuir a recuperar un públic lector en català. Salvador Espriu es va afermar com a màxim representant de la jove poesía, amb Pere Quart, i van aparéixer Estellés. Els primers anys de la postguerra, a València i a Mallorca la repressió contra la llengua i la cultura catalanes no va ser tan virulenta com a Catalunya. En aquells territoris el procés de recuperació lingüística i cultural havia tingut poca incidencia social. Els escriptors valencians no es van haver d’exiliar. Hi va haver una continuïtat en el plantejament ideològic del valencianisme: bilingüisme, reducció del valencià als versos i ales manifestacions populars, desconnexió amb països de parla catalana i sucursalisme polític. Van aparéixer dues editorials: Torre, 1944, dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert, i Lletres Valencianes, 1945, dirigida per Ricard Sanmartin. 1949, es va obrir un front quan la societa Lo Rat-Penat, sota la presidencia de González Martí, va renovar-ne la junta. El canvi va permetre que Carles Salvador potenciara la secció de literatura i filología, intengrada per Enric Soler i Josep Giner, i els més joves, Enric Valor i Francesc Ferrer. 1950, Manuel Sanchis va publicar en Torre la seua Gramàtica valenciana i 1951 Carles Salvador publicava una altra per als seus cursos. La producción literaria de la generació de la postguerra es va decantar pels versos. Casp practicava una poesía de textura intel·lectualista, el model de la qual era Josep Maria, de temática católica i desconnectada de l’experiència concreta. Entre els anys cinquanta i seixanta l’editorial Sicània va començar a publicar llibres en prosa d’escriptors de generacions anteriors, Beatriu Civera i Maria Ibars. Maria Beneyto, va publicar La dona forta, novel·la notable per la técnica i pel tractament de la condició de la dona.