Generes literaris a la Grècia antiga: èpica, lírica, elegia i prosa

Generes literaris

Els generes literaris van sorgir per primera vegada a Grècia. Es divideixen en:

Èpica

L'èpica, o epopeia, inicia la història de la literatura grega en el moment en què els grecs van adaptar l'alfabet i van fixar per escrit la llarga tradició oral que des de l'època micènica recitava els successos mítics dels herois. És un gènere poètic on es narra en tercera persona i en un estil majestuós els fets i els ideals del poble. S'inicia al segle VIII aC i és escrit en hexàmetre amb dos poemes: la Ilíada i l'Odissea d'Homer, que es complementaria amb l'èpica didàctica d'Hesíode d'Ascra, que a la Teogonia intenta sistematitzar tota la tradició anterior des de l'origen del món i dels déus, i a Treballs i dies, la visió moral sobre la condició humana inclosa en el mite.

L'èpica grega no finalitza amb Homer i Hesíode, sinó que hi ha la tradició epicà contemporània i posterior, el Cicle Troià, del qual formarien part els Nostoi o viatges de tornada a casa dels guerrers grecs després de destruir Troia, el Cicle Tebà, on esprova la història d'Èdip; la Batracomiomaquia o batalla dels granotes i els Himnes homèrics, poemes hexamètrics dedicats a divinitats falsament atribuïts a Homer. A l'època hel·lenística l'èpica es convertiria en una creació plenament literària i culta.

Lírica

La lírica reivindica la individualitat del poeta, que parla d'ell mateix i dona la pròpia visió del món; ja no canta les gestes heroiques. Expressa una persona, el jo del poeta, que parla en nom propi, a títol individual o col·lectiu. Hi ha una gran varietat de diversos amb què s'escriu la lírica. Parla de l'ara i aquí, sovint una circumstància concreta i va estretament lligada a la realitat social i política del moment.

La lírica era cantada amb acompanyament de danses, però sobretot amb l'acompanyament musical d'un instrument, la lira. Els subgèneres de la lírica són:

• Lírica melicomonòdica: un sol individu acompanyat de la lira, dirigida a cercles restringits com el simposi. Té varietat de dialectes: eolic, lesbi, jònic-àtic i estrofes alcaica d'Alceu o sàfica de Safo. Temes: amistat, amor, odi, erotisme, política i la reflexió sobre l'existència humana.
• Lírica melicocoral: era cantada per un cor o per un solista acompanyat del cor, amb acompanyament de música i danses. L'origen es troba en grans festes ciutadanes de caràcter religiós, reservat tant a actes públics com religiosos. Entre els subgèneres de la lírica coral hi ha la pea o himne ritual en honor d'Apol·lo, el ditirambe o himne dedicat a Dionís, els partenis o cants de donzelles, l'epinici o cant triomfal en honor d'algun heroi o guanyador dels grans jocs panhel·lènics, els cants fúnebres, l'himeneu o cant de comiat nupcial a partir de la invocació ritual del déu Himeneu que presideix el matrimoni, l'epitalami o cant de nocis que se solia cantar davant la cambra nupcial on se felicitava el nuvi o la núvia amb elogis o una crítica del matrimoni, l'hiporquema o cant interpretat per dansaires, i els escolis o cants aristocràtics de simposi o banquet. S'escriu en dialecte dòric. El cant coral té una estructura ternària en tres parts: proemi (introducció on el poeta invoca la divinitat i acostuma a fer referència al seu art), part central (on predomina el mite bàsic per instruir la comunitat en el passat i afirmar-ne els valors) i epíleg (remet a la festa o ocasió en què se celebra el cant).

Principals poetes: Alcmà de Sardes, Estesícor d'Himera, Ibic, Simònides, Baquílides de Ceos i Píndar, amb els seus epinicis o odes triomfals dedicades als vencedors dels panhel·lènics.

Elegia

L'elegia (cant del dol) constava d'una sèrie indefinida de dístics formats per un hexàmetre i un pentàmetre, que formen el dístic elegíac. El dialecte és el jònic. Els elegíacs més antics eren de temàtica guerrera o política, però també de filosofia i moral, i més tard de caràcter eròtic i sentimental.

Epigrama

L'epigrama recull totes les manifestacions de l'existència diària, associat a l'elegia perquè utilitza el dístic elegíac, i serveix per expressar un pensament amb el màxim de concisió i el mínim d'espai. En un principi, l'epigrama era una inscripció que, amb el pas del temps, es va literaturitzar. Entre molts epigramistes podem esmentar Anite de Tegea, Meleagre de Gadara o Antípatre de Tessalònica.

Iambe

El iambe era la cridada que, segons el mite, va fer riure la deessa Dèmeter quan buscava afligida la seva filla Persèfone, raptada per Hades. És un gènere que prové de rituals populars associats amb deus de la fecunditat com Dionís i Dèmeter, on tenien lloc els acudits obscens de grups enfrontats. Té un ritme viu, i és el més propi de la llengua parlada, apte per a la invectiva i l'atac personal o col·lectiu. El poeta anava acompanyat d'una flauta doble. La temàtica és molt diversa: bèl·lica, eròtica, simposíaca, política, filosòfica, moral, etc. Dialecte jònic. Poetes destacats: Arquíloc de Paros, Semònides d'Amorgos, Soló d'Atenes, Cal·linos d'Efes, Tirteu, Mimnermo de Colofó, Cal·limac de Cirene, Teòcrit de Siracusa.

Prosa

L'aparició de la prosa va suposar una novetat important: per primera vegada es deixava d'utilitzar la mètrica del vers. La prosa va esdevenir la forma més apta per comunicar les idees. Dins l'àmbit de la prosa s'establieixen dues categories. D'una banda, els gèneres didàctico-assagístics: la historiografia (descripció de llocs desconeguts que posteriorment es desenvoluparà com a geografia) i els logògrafs com Hecateu de Milet, Heròdot d'Halicarnàs, Tucídides, Xenofont d'Atenes, Plutarc de Queronea, Arrià i Dió Cassi, Polibi de Megalòpolis i Pausànias; els tractats científics (investigació en temes de medicina, astronomia, matemàtica, física o biologia, com Euclides i Estrabó); la filosofia (Sòcrates, Parmènides, Aristòtil); l'oratòria, l'epistolografia i la biografia. D'altra banda, els gèneres propiament narratius i de ficció: la novel·la (finalitat d'entretenir el lector, amb viatges fabulosos, novel·les romàntiques, novel·les còmiques i novel·les de retrobaments) i la faula (finalitat moralitzant, amb protagonistes animals). Cal dir que la filosofia i la faula no han utilitzat exclusivament la prosa, sinó també el vers.