Funcions textuals i sociolingüística: lèxic, sintaxi i variació

Funcions textuals

Narratius

Lèxic:

• Diversitat de verbs d'acció.
• Diversitat de temps verbals, amb predomini del pretèrit perfet i de l'imperfet.

Sintaxi:

• Varietat d'estructures (simples i complexes).
• Ús de la coordinació i la subordinació.
• Connectors cronològics (després, més tard, mentre...).

Descriptius

Lèxic:

• Abundància de substantius, adjectius i adverbis de lloc.
• Verbs copulatius (ser, estar, semblar) i de pertinença (tenir, portar).

Sintaxi:

• Frases precises i acurades.
• Predomini de l'oració atributiva.

Instructius

Lèxic:

• Lèxic denotatiu, precís i tècnic.
• Abundància de verbs en mode imperatiu o en present d'indicatiu amb valor d'ordre.

Sintaxi:

• Oracions imperatives.
• Frases breus i clares.
• Predomini de la coordinació.
• Ordre lògic i cronològic.
• Segona persona o formes impersonals.

Predictius

Lèxic:

• Verbs en futur i condicional.
• Expressions de probabilitat (potser, segurament, és probable que...).
• Locucions com «haver de» + infinitiu.

Sintaxi:

• Oracions condicionals i consecutives.

Argumentatius

Lèxic:

• Lèxic precís, però valoratiu.
• Ús de termes abstractes.

Sintaxi:

• Estructura complexa, amb predomini de la subordinació.
• Connectors lògics (per tant, doncs, però, no obstant això, a causa de...).
• S'hi presenten la tesi, els arguments i la conclusió.

Expositius

Lèxic:

• Lèxic denotatiu, precís i objectiu.
• Ús de tecnicismes.

Sintaxi:

• Frases clares i ben construïdes.
• Ús de la tercera persona.
• Connectors d'ordre (en primer lloc, finalment...) i exemplificadors (per exemple).
• Organització interna variada (de general a particular, etc.).

Sociolingüística

Llengua: Una llengua és un sistema de signes, principalment orals, sovint reflectit en un codi escrit, amb la finalitat de comunicar-se.

Dialecte: És cadascuna de les modalitats d'una llengua en diversos territoris. Els parlants d'una i altra modalitat generalment no tenen dificultats de comprensió mútua, tot i que existeix consciència de l'existència d'algunes diferències lingüístiques.

Isoglossa: Línia imaginària que indica la presència o l'absència d'un determinat tret lingüístic.

Dialecte constitutiu: Evolució del llatí parlat o llatí vulgar a la Catalunya vella.

Dialecte consecutiu: Aquell que és resultat d'una repoblació o d'un transplantament.

Substrat: Llengua original d’un territori, substituïda per una altra, però que deixa influències en la nova.

Superstrat: Llengua que arriba després; no substitueix la llengua local, però hi deixa marques.

Adstrat: Influència mútua entre llengües veïnes que conviuen en un mateix lloc durant un temps.

Tipus d'usuari i variació

Usuaris / variacions:

• Geogràfica / dialectal / diatòpica (variació horitzontal).
• Social / vertical / diastràctica.
• Històrica — generacional / diacrònica.
• Estàndard: varietat supradialectal; el seu objectiu és la fàcil intercomunicació entre tots els parlants de la mateixa llengua.

Usos (context)

Diafàsica — registres: Relacionats amb el tema, la intenció i el canal; determinen el grau de formalitat.

• Formal: científic, jurídic, tècnic, administratiu.
• Informal: familiar, col·loquial, argot.