El Front Popular i la Conspiració Militar (1936)

Conspiració militar i el govern del Front Popular

Amb la victòria del Front Popular, el món conservador va radicalitzar les seves postures, en part perquè no acceptava el resultat i també per la tensió social als carrers. El 18 de febrer, Franco va proposar a Valladares i Alcalá-Zamora declarar l'estat de guerra per evitar el traspàs de poders. Davant aquesta situació, Valladares va dimitir i Alcalá-Zamora va cridar Azaña per formar govern, un executiu que no inclouria socialistes, ja que Largo Caballero va vetar la seva entrada.

Aquest govern va treballar aplicant les següents mesures:

• Amnistia per als presos d'octubre del 34.
• Impuls de la reforma agrària.
• Aplicació d'una legislació laboral progressista.
• A Catalunya, gràcies a l'amnistia, Companys i el seu govern van tornar a presidir la Generalitat.

En paral·lel, les tensions entre el món conservador i el d'esquerres van anar en augment. Membres de la CEDA, com Gil Robles, veien com una amenaça les reformes del govern i temien una revolució social. Entre març i juny, militars africanistes com Sanjurjo i Franco van anar teixint un cop d'estat amb el suport de terratinents i l'Església.

Radicalització social i política

El govern del Front Popular

Era un conglomerat de forces sense gaires objectius comuns que aviat va patir tensions tant per l'esquerra com, sobretot, per la dreta.

El món anarquista i la CNT

Un cop van veure assolides les seves reclamacions d'amnistia per als presos d'octubre del 34, van tornar a carregar contra el govern. Entre febrer i juliol es van convocar més de 800 vagues i, des del maig del 36, proposaven la via llibertària per aconseguir els seus objectius.

El PSOE i la inestabilitat

El PSOE també va presentar un problema per al govern per la seva divisió interna entre els radicals de Largo Caballero i els moderats de Prieto. Aquesta tensió política va tenir el seu impacte als carrers per l'enfrontament de milícies d'esquerra amb grups de dreta com la Falange i els carlistes. Aquests enfrontaments, que van causar al voltant de 300 víctimes mortals i que van afectar més les esquerres, van crear una atmosfera propícia perquè el món conservador justifiqués un cop d'estat, ja que veien amb preocupació l'ascens del partit comunista. El govern, que des de maig tenia Azaña com a president, no va saber pacificar la situació.