El Franquisme: Societat, Economia i Evolució Política

Adoctrinament de la societat

El franquisme va imposar canvis profunds en la vida quotidiana de la població, amb un control especialment rigorós sobre els joves i les dones. L’objectiu era crear una societat disciplinada, fidel al règim i als valors tradicionals.

Es va fomentar el culte a Franco, presentant-lo com a líder indiscutible i difonent una imatge positiva del règim a través de l’escola, els mitjans de comunicació i el cinema. Al mateix temps, es van imposar normes de comportament basades en la moral cristiana tradicional.

La vida social i familiar va quedar fortament marcada per la religió: les cerimònies com casaments o batejos tenien caràcter religiós, i la moral catòlica regulava gran part de la vida quotidiana. Es van prohibir el matrimoni civil i el divorci, i es van penalitzar pràctiques com l’avortament, l’homosexualitat o la convivència fora del matrimoni.

Per garantir aquest control ideològic es van crear organitzacions com el Frente de Juventudes i la Sección Femenina, encarregades d’adoctrinar la joventut i transmetre els valors del règim.

Oposició al franquisme

Després de la Guerra Civil, uns 400.000 espanyols van abandonar el país, sobretot cap a França i després cap a altres països. Amb la victòria franquista, els partits i sindicats opositors van ser prohibits i eliminats, i l’oposició va quedar molt debilitada.

Des de França, el Partit Comunista va organitzar una acció armada amb uns 4.000 combatents que van intentar entrar per la Vall d’Aran (1944) amb l’objectiu d’iniciar una insurrecció aprofitant la situació internacional, però l’operació va fracassar davant la resposta de l’exèrcit franquista.

A l’exili van continuar funcionant institucions republicanes, com el Govern de la República i la Generalitat de Catalunya. El 1945 es van reunir les Corts republicanes a l’exili, que van continuar existint fins al 1977. La Generalitat també va continuar a l’exili amb Josep Irla com a president després de l’afusellament de Lluís Companys el 1940.

El 1940 es va crear a Londres el Consell Nacional de Catalunya, però va ser dissolt el 1942, fet que va augmentar la divisió política catalana. Entre 1944 i 1945 es van plantejar dues estratègies: restaurar la República o impulsar una transició democràtica amb suport internacional.

Van aparèixer organitzacions com el Front Nacional de Catalunya, moviments socialistes i comunistes, i l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944), que el 1945 va publicar el Manifest de Lausana, demanant la fi del franquisme i la restauració de la monarquia. Tot i això, l’impacte real va ser molt limitat.

A l’interior, va sorgir la lluita armada coneguda com els maquis, formada per antics combatents republicans amagats a les muntanyes. Actuaven sobretot en zones rurals com Galícia, Astúries, Extremadura i Andalusia, amb suport puntual de la població.

A partir de 1944 es van reorganitzar amb impuls del PCE i dels anarquistes i també van actuar en ciutats com Barcelona, Madrid o Bilbao. Van atacar forces franquistes i col·laboradors del règim, però la forta repressió, la superioritat militar i la manca de suport exterior van provocar el seu fracàs. El 1948 la majoria de grups van abandonar la lluita armada, tot i que alguns van resistir fins als anys 50.

Entre 1946 i 1947 van aparèixer protestes obreres a Catalunya i al País Basc, amb vagues en sectors industrials. El 1948 aquestes mobilitzacions van disminuir després d’algunes millores salarials, i moltes organitzacions antifranquistes van entrar en crisi. El PCE es va reorganitzar centrant-se en la lluita sindical, juntament amb activistes independents i catòlics, especialment l’HOAC (1946).

La mobilització més important va ser la vaga de tramvies de Barcelona (1951), provocada per l’augment del preu del bitllet. El boicot popular va acabar en vaga general i repressió policial. Finalment, el règim va anul·lar l’augment i va destituir autoritats com el governador civil i l’alcalde de Barcelona. Aquest fet va marcar un nou tipus de protesta social centrada en reivindicacions econòmiques i va mostrar les primeres fissures del règim.

Política econòmica: L'autarquia

Un dels principals objectius econòmics del franquisme va ser aconseguir l’autosuficiència econòmica (autarquia). El règim va aprofitar l’aïllament internacional i la manca de llibertat de mercat per intervenir directament en l’economia.

Comerç exterior

El règim va regular fortament el comerç exterior amb l’objectiu de reduir al mínim importacions i exportacions. Tots els intercanvis passaven a estar controlats per l’Estat i calia autorització administrativa. Les conseqüències van ser escassetat de matèries primeres, encariment dels preus i falta de béns de consum. Molts empresaris van recórrer al mercat negre.

Indústria

L’Estat va impulsar la creació d’empreses públiques i la nacionalització d’alguns sectors. El 1941 es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI). Entre les empreses creades destaquen RENFE (1941), Iberia (1943), Endesa (1944) o SEAT, i la nacionalització de la Telefònica el 1945.

Agricultura

El sector agrari va ser fortament controlat per l’Estat, que fixava la producció i els preus, provocant una baixada de la productivitat. Per controlar la situació, es van crear les cartilles de racionament (1939–1952).

El Franquisme (1959-1975): Creixement econòmic

Liberalització i plans de desenvolupament

El fracàs de l’autarquia es va fer evident als anys 50. El 1957, Franco va formar un nou govern amb l'entrada dels tecnòcrates (vinculats a l'Opus Dei), com Carrero Blanco i Laureano López Rodó.

• Pla d'Estabilització (1959): Reforma profunda per reduir la inflació, liberalitzar el mercat interior i exterior, i atraure inversions.
• Plans de Desenvolupament: Impulsats als anys 60 per modernitzar la indústria i reduir desequilibris regionals.

La indústria va créixer un 10% anual, concentrant-se a Catalunya i el País Basc. L'agricultura es va modernitzar amb l'èxode rural i la mecanització, mentre el turisme esdevenia un pilar fonamental.

Reformes polítiques sense llibertat

Als anys 60, els governs de Carrero Blanco van impulsar reformes per modernitzar el règim sense democratitzar-lo. Es van aprovar lleis com la Llei Orgànica de l’Estat (1966), la Llei de Premsa (1966) i la Llei de Seguretat Social (1967). El 1969, Franco va nomenar Joan Carles de Borbó com a successor.

Tensions entre immobilistes i reformistes

A finals dels 60, van sorgir tensions entre els immobilistes (el "búnquer", liderat per Carrero Blanco) i els reformistes (com Fraga). L'escàndol MATESA va provocar la caiguda dels reformistes i un enduriment de la repressió a partir de 1970.