El Franquisme: Construcció de la Dictadura i Autarquia (1939-1959)

Unitat 13: El Franquisme: La Construcció de la Dictadura (1939-1959)

13.1 El Règim Dictatorial

13.1.1 Característiques del Franquisme

El règim es va basar en:

• Totalitarisme.
• Cabdillisme (lideratge absolut de Franco).
• Centralització de l’Estat (sota el lema «Una, Grande y Libre»).
• Repressió planificada de l’oposició.
• Control dels mitjans de comunicació.

13.1.2 Els Pilars del Règim

El règim es va sustentar en tres pilars fonamentals:

1. L'Exèrcit.
2. El Partit Únic (FET y de las JONS).
3. L’Església Catòlica (que recuperà el control de l'educació i de la vida social).

El partit va constituir diverses organitzacions de masses per enquadrar la població:

• Frente de Juventudes.
• Sección Femenina.
• Sindicato Español Universitario (SEU).
• Central Nacional Sindicalista (CNS).

13.1.3 Els Suports Socials

Els principals suports provenien de les elits econòmiques i socials i dels grans propietaris agrícoles. Les classes mitjanes es van mostrar passives i apolítiques, quan no merament oportunistes. Les classes populars es van decantar per la passivitat i el silenci, malgrat l’hostilitat dels perdedors de la Guerra Civil.

13.1.4 Els Franquistes Catalans

La militància catalana de Falange no era gaire abundant, i incloïa oportunistes i antics militants de l’extrema dreta. Ocupaven càrrecs secundaris perquè el règim impedia que les autoritats arrelessin en el territori, a causa de la desconfiança central.

13.1.5 Les Diferents “Famílies” del Règim

El Movimiento Nacional englobava diferents grups d’influència o “famílies”:

• Primera època (Anys Blaus): Van tenir molt pes els feixistes de Falange (nacionalsindicalisme).
• Després de la Segona Guerra Mundial: El pes passà als sectors ultracatòlics (nacionalcatolicisme).
• Finals dels cinquanta: Va tenir més pes un grup religiós anomenat Opus Dei, del qual sorgiran els tecnòcrates o polítics més pragmàtics, partidaris d’una modernització econòmica.

Nota: Consultar documents de les pàgines 300 i 301. És summament interessant la consulta dels grans “Lemes del Franquisme”.

13.2 La Repressió Institucionalitzada

La repressió pretenia passar comptes, liquidar opositors, impedir dissidències i inhibir la població mitjançant la por.

Es va instrumentalitzar mitjançant lleis i organismes específics:

• La Llei de Responsabilitats Polítiques (1939-1945) depurava i espoliava econòmicament els vençuts.
• Els Consells de Guerra van funcionar fins a la creació del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) el 1960. El 1940 hi havia gairebé 300.000 presos polítics en condicions infrahumanes, i uns 50.000 foren executats.

Envers Catalunya, el País Basc i Galícia, el règim va prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes. Només perduraren certs aspectes folklòrics i l’ús familiar de les llengües pròpies.

13.3 Relacions Internacionals i Evolució del Règim

13.3.1 La Segona Guerra Mundial i l'Hegemonia Nacionalsindicalista (1939-1945)

El règim, malgrat les simpaties per l’Eix, es va declarar neutral en iniciar-se la guerra el setembre de 1939. El país estava en ruïnes i les condicions per a una eventual entrada en el conflicte eren massa pretensioses (entrevistes amb Hitler l’octubre de 1940 i Mussolini el febrer de 1941). Tot i això, es va enviar la División Azul al front soviètic.

13.3.2 Els Anys del Boicot Internacional (1945-1947)

La victòria aliada va aïllar el franquisme, que fou rebutjat per l’ONU el 1946 i exclòs dels ajuts nord-americans a Europa (Pla Marshall). El règim va procedir a un distanciament del falangisme.

13.3.3 Reconeixement Internacional i Predomini del Nacionalcatolicisme (1947-1953)

La pressió internacional no va passar de ser simbòlica i, amb l’inici de la Guerra Freda, el règim es consolidà com a «sentinella d’Occident» davant l’avenç del comunisme.

• La nova posició internacional de la dictadura com a ferma aliada dels EUA (establiment de bases militars) li va permetre rebre ajuts econòmics i incorporar-se successivament als organismes internacionals (FAO i UNESCO; a l’ONU a partir del 1955).
• El 1953 es va signar un nou Concordat amb la Santa Seu.

13.3.4 Els Primers Intents d'Obertura (1953-1959)

La situació econòmica complicada als anys cinquanta va provocar les primeres protestes obreres i dissidències a la universitat. El 1957 Franco va remodelar l’executiu amb ministres reformistes en matèria econòmica. Aquests tecnòcrates, procedents bàsicament de l’Opus Dei, no havien viscut la Guerra Civil.

13.4 L'Estructura del Nou Estat

Les Lleis Fonamentals del nou Estat no emanaven de la sobirania nacional:

• El Fuero del Trabajo (1938) volia assegurar la unitat social mitjançant la prohibició dels drets sindicals. Es creà l’Organització Sindical Espanyola (OSE) el 1940 per enquadrar empresaris i “productors” en sindicats verticals —per rams— dirigits per falangistes.
• La Llei de Corts (1942) establia la representació del poble espanyol en les tasques de l’Estat, formada per “procuradors” o representants de les entitats i corporacions afins al règim, designats des del poder.
• L’any 1945 el règim va aprovar el Fuero de los Españoles, que establia els drets i deures de la ciutadania, i la Llei de Referèndum, per a les grans decisions.
• La Llei de Successió (1947) permetia a Franco designar el seu successor, definint l’Estat com a «Regne».
• El 1958 es va promulgar la Llei del Movimiento Nacional, on havien de militar tots els alts càrrecs del règim.

Des de l’any 1945, amb la derrota de l’Eix, el règim es va disfressar amb el concepte de «democràcia orgànica», és a dir, la nació es representava pels òrgans que col·laboraven amb el Cap de l’Estat.

El governador civil de la província, cap del Movimiento a la mateixa, nomenava els alcaldes, caps locals del Movimiento. Al seu costat hi havia un governador militar.

Els sindicats verticals depenien d’un secretari general amb rang de ministre; així, l’Estat tutelava fèrriament la classe obrera.

La censura controlava les activitats lúdiques i culturals en base als valors tradicionals, l'estricte control ideològic i l’aparell propagandístic (NO-DO). La família va esdevenir la unitat social bàsica, i la dona va haver de retornar al paper domèstic.

13.5 Autarquia i Racionament

Els primers anys del franquisme estigueren marcats per la misèria pròpia de les conseqüències de la guerra, però també per la incapacitat del règim de recuperar la prosperitat.

El primer franquisme va voler l’autosuficiència econòmica (autarquia) mitjançant dos eixos:

• Reglamentació de les importacions i exportacions, limitant i encarint els productes exteriors.
• Foment de la indústria de béns d’equip (transport, energia, etc.) mitjançant l’Institut Nacional d’Indústria (INI), creat el 1941.

Les condicions de vida van empitjorar fins ben entrats els anys 50: empobriment de la població, escassetat d’aliments, escassetat de divises i devaluació de la pesseta. Només l’ajuda facilitada per l’Argentina de Perón va pal·liar la fam de molta població.

Espanya no es va incorporar a la fase de creixement ràpid i de canvi tecnològic a Europa posterior a la Guerra Mundial.

L’intervencionisme econòmic franquista, propi del feixisme i comú després d’una forta crisi, no va tenir prou en compte la dependència dels subministraments exteriors, ni la feblesa d’un mercat interior amb una població sense poder adquisitiu.

La fixació de preus màxims dels productes bàsics va dur al desenvolupament d’un mercat negre.

Per garantir el proveïment d’aliments i altres productes es va haver de recórrer a les cartilles de racionament fins al 1952.

13.6 L'Oposició: Exili i Resistència

Es calculen 200.000 exiliats espanyols (d’uns 500.000 refugiats) instal·lats principalment a:

• França: Integraren la Resistència o acabaren als camps de concentració alemanys.
• Gran Bretanya i altres països anglosaxons: Pocs.
• Amèrica Llatina: Mèxic sobretot.

L’oposició des de l’exili era feble i dispersa, i confiava en una intervenció aliada a Espanya després de la guerra. En general, li mancaven contactes amb la realitat a l’interior. Les institucions polítiques de la República i de les autonomies continuaren funcionant a l’exili de manera testimonial.

La resistència a l’interior tingué la màxima expressió amb el Maquis, guerrilles comunistes i anarquistes que existiren fins als anys cinquanta (destaca la invasió de la Vall d’Aran el 1944).

Les plataformes unitàries de l’exterior perderen tota pistonada després del 1946. Algunes organitzacions desaparegueren, es dividiren o subsistiren penosament.

Només el PCE-PSUC entengué que calia un canvi tàctic: perduda la guerra i consolidada la dictadura, s’havia de connectar amb les classes populars dins del país aprofitant les escletxes que oferís el règim.

Entre 1945 i 1947 hi hagueren els primers brots de conflictivitat obrera a Catalunya, Astúries i el País Basc. Després hi hagué una paulatina participació als sindicats verticals.

El Boicot als tramvies de Barcelona (1951) fou motivat per la pujada de preus del bitllet en un context de salaris de fam i carestia de tota mena. El juliol es remodelà el govern apartant una mica els falangistes en benefici dels ministres catòlics.