Formació del Sistema Solar i l'Univers

El Sistema Solar

Planetes externs (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú)

• Es van formar primer.
• Tenen més massa perquè es constitueixen amb els elements més abundants de la nebulosa (H, He) que van emigrar cap a les zones més externes del disc on les temperatures eren menors.
• S'anomenen planetes gegants.
• Es van formar a partir de gas.
• La composició és diferent d'uns a altres.

Planetes interns (Mercuri, Venus, Terra i Mart)

• També s'anomenen planetes terrestres.
• Són més rocosos.
• Es van originar a partir de material sòlid que eren els materials més lleugers i escassos de la nebulosa inicial.
• S'originaren per xocs de planetesimals (cossos xicotets que xoquen entre si i originen aquests planetes).
• Venus i Terra són els més grans i tenen atmosfera perquè són capaços de retenir gasos per gravetat.
• Mart té una atmosfera molt tènue.
• Mercuri i la Lluna no tenen atmosfera perquè són massa xicotets per a retenir els gasos per gravetat.

L'origen dels elements

Les estrelles són fàbriques de nous elements químics. L'hidrogen és l'element més abundant en l'univers. A partir d'aquest, han sorgit la resta d'elements químics: els nuclis d'hidrogen contenen un protó, una partícula amb càrrega positiva. Com que les càrregues del mateix signe es repel·leixen, els nuclis es mantenen lluny un dels altres. Però en l'interior de les estrelles la temperatura és tan elevada que els nuclis d'hidrogen es mouen a velocitats de 1000 km/s aprox. A aquestes velocitats es produeixen alguns xocs que aconsegueixen vèncer la repulsió elèctrica de les càrregues: els nuclis es fusionen i en creen nous. Així, sumant nuclis es formen els elements químics. La resta dels elements químics s'originen en les explosions de les supernoves que llancen a l'espai quasi tota la massa de l'estrella amb els elements sintetitzats.

L'origen del Sol

1. Explota una supernova.
2. L'explosió de la supernova crea una ona de xoc.
3. L'ona de xoc s'acosta a la nebulosa.
4. L'ona de xoc d'aquesta explosió comprimix la nebulosa, que col·lapsa.
5. En el centre de la nebulosa les partícules estan més prop unes de les altres, i per tant, hi ha més xocs entre elles. A causa d'aquests xocs el centre de la nebulosa s'escalfa. A partir d'una temperatura d'uns 10 milions de graus, els nuclis d'hidrogen es mouen a una gran velocitat i es poden fusionar creant heli i alliberant energia. Ha nascut una estrella, el Sol!

Condicions per a la vida en els planetes

1. La distància del planeta a l'estrella: en els planetes molt pròxims o molt llunyans la temperatura que hi ha no permet l'existència d'aigua en estat líquid.
2. Una gravetat suficient en el planeta.
3. Un nucli metàl·lic fos.
4. La presència d'un satèl·lit gran (com la nostra Lluna).
5. El temps de vida de l'estrella: les estrelles molt massives viuen molt menys temps que les més massives.
6. L'existència de planetes gegants pròxims.
7. La situació dins de la Via Làctia, lluny del centre galàctic, on les explosions de supernoves que emeten radiació perjudicial per als éssers vius són molt més freqüents.

La Lluna

Origen

Col·lisió d'un planeta menor contra la Terra.

Característiques

• No té atmosfera.
• No té activitat geològica interna.
• Es tracta d'un satèl·lit diferent a altres donat que és molt gran per a un planeta tan menut com la Terra.
• Té una densitat més xicoteta que la de la Terra, ja que no té nucli metàl·lic.
• Els compostos de baix punt de fusió com l'òxid de sodi, són molt escassos en la Lluna, en canvi, els d'alt punt de fusió són abundants.

Proves del seu origen

1. La seua antiguitat és semblant a la de la Terra.
2. Els compostos que formen la Lluna i la Terra són els mateixos, però en diferent percentatge, d'això es dedueix que la Lluna procedeix de materials de l'exterior terrestre.
3. La seua densitat és semblant a la del mantell terrestre.
4. No té nucli metàl·lic.
5. L'escassetat d'elements volàtils indica la pèrdua d'aquests per les altes temperatures generades en el xoc.

Big Bang

L'Univers s'expandeix, així que cal pensar que en el passat, tot l'Univers era tan dens, que la matèria i l'energia que contenia es trobava en un estat d'altíssima densitat i temperatura. En aquestes condicions no podien existir estructures com les galàxies, les estrelles o els planetes, així va haver una època del passat llunyà en què l'Univers consistia en una mescla calenta de matèria i energia quasi sense estructures. Aquesta època rep el nom de Gran Explosió o Big Bang. A partir d'aquest estat l'espai va anar expandint-se, on va reduir la densitat i la temperatura, poc a poc l'energia anaren adoptant unes condicions semblants a les actuals.