Fonaments de Filosofia: Política, Ètica i Metafísica

Política

3. Les dues maneres d’intervenir davant les desigualtats

Davant les desigualtats, es poden plantejar dues formes d’intervenció segons Nagel:

• La primera és interferir en les causes, és a dir, controlar com la gent gasta els diners, com educa els fills, què consumeix o com les empreses fixen els salaris. El problema és que això seria massa invasiu i podria limitar molt la llibertat individual.
• La segona opció és interferir en els efectes, mitjançant impostos redistributius i l’Estat del benestar. Això vol dir que qui guanya més paga més impostos, i aquests recursos serveixen per finançar sanitat, educació, ajudes socials, subsidis, habitatge públic o pensions.

Nagel considera més adequada aquesta segona via.

4. El problema de la justícia global

La justícia global és més difícil de resoldre perquè les desigualtats entre països rics i pobres són molt grans i afecten qüestions bàsiques com l’alimentació, la salut, l’educació, la seguretat i l’esperança de vida. El problema principal és que, a escala mundial, no existeix un govern global amb capacitat per obligar els països rics a redistribuir riquesa de manera sistemàtica. Dins d’un Estat hi ha impostos, serveis públics i programes socials, però al món no hi ha mecanismes equivalents. Per això l’ajuda internacional depèn sovint de la voluntat dels països, i no d’una obligació política estable i regulada.

5. Fraser: Redistribució, reconeixement i representació

Fraser considera que la justícia no pot reduir-se només a repartir millor els diners o els recursos. Proposa tres eixos inseparables:

• La redistribució: és necessària per evitar la pobresa i l’explotació, però no és suficient.
• El reconeixement: necessari perquè hi ha injustícies que provenen del menyspreu social, els estereotips o la discriminació cultural, com el racisme, el masclisme o l’homofòbia.
• La representació: fa referència a tenir veu política i poder participar en les decisions col·lectives.

Si una persona té recursos però és discriminada, no participa com a igual. I si és respectada però exclosa políticament, tampoc hi ha justícia completa.

Ètica

1. Conceptes: Consciència, acció i norma moral

La consciència moral és el conjunt d’esquemes, valors i normes que adquirim a través de l’educació, la família i la societat, i que fem servir per jutjar si una acció és bona o dolenta. L’acció moral és aquella acció humana que afecta els altres i que busca el bé, la justícia o la felicitat; per això pot ser valorada èticament. La norma moral és una regla de conducta que indica què hem de fer o evitar segons un codi moral. La relació entre consciència, norma i acció és essencial perquè les persones decideixen com actuar a partir de les normes que han interioritzat i de la seva reflexió moral.

2. Etapes del desenvolupament moral segons Jean Piaget

Segons Piaget, el desenvolupament moral passa per tres etapes:

1. Moral d’obligació (dels 2 als 6 anys): Les normes provenen de l’autoritat adulta, es consideren sagrades i no es qüestionen. És una moral heterònoma.
2. Moral de solidaritat entre iguals (dels 7 als 11 anys): El nen entén que les normes poden néixer d’un acord entre companys i que es poden modificar si el grup ho decideix.
3. Moral d’equitat (a partir dels 12 anys): L’adolescent ja pot formular principis propis, valorar intencions i circumstàncies, i actuar amb més autonomia moral.

3. Elements que estructuren l’acció moral

Els elements principals de l’acció moral són:

• El motiu: allò que ens impulsa a actuar.
• La intenció: la finalitat que volem aconseguir.
• Els mitjans: la manera com actuem.
• El resultat: allò que finalment passa.
• Les conseqüències: els efectes que l’acció té sobre un mateix i sobre els altres.

Per jutjar una acció moral no n’hi ha prou amb mirar només si la intenció era bona o si el resultat ha estat positiu. Cal valorar tots aquests elements conjuntament i tenir en compte les circumstàncies concretes de cada cas.

4. Ètica teleològica, deontològica, formal i material

Una ètica teleològica és aquella que jutja les accions segons els seus fins, objectius o conseqüències. Una acció és bona si produeix bons resultats. Una ètica deontològica, en canvi, se centra en el deure, les normes i la intenció: una acció és correcta si compleix l’obligació moral, encara que les conseqüències no siguin les millors. Una ètica formal no diu exactament què hem de fer, sinó com hem de decidir racionalment si una acció és correcta; busca criteris universals. Una ètica material sí que indica continguts concrets del bé, com la felicitat, el plaer o el benestar, i proposa fins que cal perseguir.

5. Característiques de les normes morals i legals

Les normes morals són regles de conducta que indiquen què hem de fer o evitar per actuar moralment. Tenen caràcter imperatiu i regulen les relacions per afavorir la convivència. Són acceptades íntimament per cada individu i poden canviar segons l’època i la cultura. La diferència principal amb les normes legals és que aquestes són lleis escrites elaborades per les institucions polítiques i l’Estat pot imposar-les mitjançant la força (policia o tribunals). En canvi, les normes morals no s’imposen legalment: es compleixen per convicció interna.

Metafísica

1. Plató: El món de les Idees i el món sensible

El text fa referència a Plató i a la seva metafísica espiritualista, concretament a la distinció entre món sensible i món intel·ligible. Segons Plató, allò que veiem amb els ulls, és a dir, el món material, no és la realitat més autèntica, perquè és canviant, imperfecte i temporal. Les coses materials neixen, canvien i moren. En canvi, les Idees o Formes són eternes, immutables i perfectes. Per això, un cavall concret és només una còpia imperfecta de la Idea de Cavall. La idea principal és que la veritable realitat no es troba en el món material, sinó en el món de les Idees.

2. Definicions breus

• Idees: Segons Plató, són realitats objectives, eternes, immutables i perfectes. No són pensaments dins del nostre cap, sinó els models o essències de les coses materials.
• Món material: És el món sensible que percebem amb els sentits. Està format pels objectes físics, els cossos i les coses concretes. És canviant, imperfecte i menys real que el món intel·ligible.

3. La 'res cogitans' de Descartes

La res cogitans és la substància pensant, és a dir, la ment, l’ànima o el jo que pensa. No és material, no ocupa espai i la seva essència és el pensament: dubtar, entendre, imaginar, voler o afirmar. Per a Descartes és la primera substància segura perquè arriba a ella a través del dubte metòdic. Descartes dubta de tot: dels sentits, del món material, del cos i fins i tot de Déu. Però s’adona que, si dubta, necessàriament pensa, i si pensa, existeix. Per això afirma: “penso, llavors existeixo”. Aquesta és la primera certesa indubtable.

4. Marx i les condicions materials de la història

Marx defensa el materialisme històric, segons el qual la realitat fonamental és material, social i històrica. Per a ell, el primer no és el pensament, sinó la necessitat humana de produir els mitjans de vida: menjar, vestir-se, tenir habitatge i fabricar eines. La manera com una societat produeix la seva vida material condiciona les idees, la moral, la religió, el dret, l’Estat i la filosofia. Per això Marx afirma que no són les idees les que mouen la història, sinó les condicions materials i econòmiques. Els canvis històrics es produeixen per les tensions i lluites entre classes socials.