Fonamentació de l'ètica: autonomia i heteronomia moral

Fonamentació de l'ètica

0. Ètica moral i acció moral

Ètica: disciplina que té per objecte la reflexió sobre la moral.

Moral: conjunt de normes, valors, principis i creences que orienten i dirigeixen les accions morals.

Acció moral: acció executada lliurement d'acord amb certes normes morals que regeixen la conducta; una acció encaminada a la realització del bé o del mal.

1. Moral, immoral, desmoralitzat i amoral

Moral: conjunt de normes, valors, principis i creences que orienten i dirigeixen les accions morals. S'executa lliurement.

Amoral: accions que no tenen res a veure amb la moral (ex.: fer una pissarra).

Immoral: conducta que contravé les normes morals acceptades per la societat.

Desmoralitzat: estat o actitud en què una persona actua sense referència a la moral o ha perdut l'ànim moral.

Relació: tots aquests termes es poden aplicar a accions humanes. Si parlem d'una persona, no podem dir que és amoral perquè l'ésser humà és constitutivament moral; té estructura moral (si no, no seria humà). Pot ser immoral quan les seves accions estan en desacord amb la moral vigent en una determinada societat.

2. Moral com a estructura i com a contingut

Moral com a estructura: la moral com a constitució; és una estructura comuna als éssers humans i pot ser universalitzable.

Moral com a contingut: fa referència als continguts del meu codi moral; pot variar d'un individu a un altre.

3. Què és el fonament de la norma moral?

Respecte de la norma moral, es pot distingir, per una banda, el seu fonament i, per l'altra, el seu caràcter obligatori. Per fonament s'entén l'origen d'on procedeix. Aquestes normes o lleis morals o bé se les dóna l'agent a ell mateix, tenint en ell el seu origen (autònoma), o bé tenen el seu origen fora d'ell (heterònoma).

4. Quan anomenem autònoma una moral?

Autonomia moral: la norma moral la trobo en mi mateix perquè procedeix de mi i té en la meva raó pràctica el seu únic origen i fonament. La raó pràctica es dóna a si mateixa la norma moral. L'ésser humà es dóna a si mateix la norma o llei de la seva conducta. Parlem de moral autònoma.

5. És compatible l'heteronomia amb la llibertat?

Heteronomia moral: la norma moral procedeix d'alguna cosa diferent de la meva raó pràctica (ex.: societat, creences religioses, Déu...). La norma moral té el seu origen i fonament en quelcom extern.

Segons la concepció kantiana, no: són incompatibles perquè l'heteronomia implica que l'individu no es dóna a si mateix la llei que el determina; per tant, no s'autodetermina. No és autònom i no és lliure: la seva voluntat actua condicionada per factors aliens (ex.: buscar una recompensa, por a no ser acceptat pels altres, etc.).

6. Per què un acte moral no es pot reduir a un fet social?

Sociologisme moral (heterònom): teoria segons la qual el fonament de la norma moral és la societat. Aquestes normes morals tenen un paper prescriptiu i constrictiu per als membres d'aquesta societat.

Característiques:

• Compara la societat amb un organisme, les cèl·lules del qual se subordinen les unes a les altres.
• El costum té el mateix paper que la necessitat en les obres de la naturalesa.
• La societat traça el programa de l'existència quotidiana de l'individu.
• L'obligació moral és el sentiment que té l'individu d'aquesta necessitat i coacció socials.
• Hi ha una espècie d'instint de la societat.

Objeccions: la interpretació del sociologisme moral sembla exagerada:

• a) Que l'obligació moral sigui només una coacció social i quedi reduïda a pressió social.
• b) Que la consciència moral individual sigui només una expressió d'una presumpta consciència moral general de la societat, com si existís aquesta consciència.
• c) Que la societat imposi necessàriament la moral als seus membres.
• d) Que el contingut i el caràcter normatiu i prescriptiu de les normes morals tinguin el seu origen i fonament últim en la societat.
• e) Que allò moral sigui reduïble a allò social i que la moral o l'ètica es redueixin a la sociologia.

7. Per què anomenem pràctica la raó? Raó teòrica vs pràctica

Raó pràctica: la raó en tant que prescriu els principis i normes morals que regulen la praxi.

Es tracta de la mateixa capacitat racional, però es parla de raó teòrica quan la capacitat està orientada al coneixement, i de raó pràctica quan la racionalitat humana s'orienta a l'acció (deliberar i decidir què fem).

Allò possible no sempre és útil.

8. Teoria de Kant

És una teoria del deure, deontològica i formal:

• És autònoma perquè Kant considera que les accions morals s'han de regir per la llei que la raó es dóna a si mateixa. Des d'aquest punt de vista, la raó s'autodetermina. La llei que la raó es dóna a si mateixa no procedeix de res extern i és universal.
• Actuar d'acord amb la llei moral és una obligació, un deure. És lliure perquè l'origen de la seva obligació està en la pròpia raó (és un deure autoimposat).
• No és el mateix:
  obrar conforme al deure → legalitat: motivat per altres fins o interessos diferents al deure.
  obrar per deure → moralitat: motivat pel sentit del deure, per respecte a l'obligació i la llei.
• Té un caràcter formal.

10. Per què Epicur diu que “el bé més gran és la prudència”?

L'hedonisme d'Epicur sosté la necessitat d'escollir, entre la pluralitat de plaers, aquells que, per ser conformes amb la naturalesa humana, siguin una font propícia de felicitat. Per això cal la prudència: és la virtut que ens permet escollir entre la pluralitat de plaers aquells que més ens convé i, d'aquesta manera, propicia la felicitat.

11. Propietats de l'acció moral

• 1) L'ésser humà és constitutivament moral; l'acció moral és pròpia i constitutiva de l'ésser humà. L'home no pot ser amoral.
• 2) Intenció i motivació: ens proposem i tendim a la realització d'alguna cosa; es necessita una motivació o un motiu que ens mou a una acció.
• 3) Deliberació: implica un raonament sobre avantatges i inconvenients.
• 4) Responsabilitat i imputació: l'acció que realitza un individu és imputable i se l'atribueix a ell perquè se'l considera responsable del que ha fet.
• 5) Justificació: l'acció moral sempre s'ajusta a certes normes o principis.