Fites Clau de la Història d'Espanya: Segona República i Dictadura

El Vot Femení i les Eleccions de 1933 a Espanya

Les eleccions del novembre del 1933 van ser les primeres en què les dones van poder votar a Espanya, tal com establia la Constitució de 1931. Els partits d’esquerres van ser els defensors del sufragi femení, no com una qüestió d’oportunitat, sinó de justícia elemental.

Com que en les primeres eleccions celebrades amb sufragi femení van guanyar les dretes, es va desfermar una polèmica sobre la influència del vot femení en la victòria de les candidatures més conservadores. Els partits d’esquerres van atribuir la victòria dels partits de centredreta al fet que les dones, tradicionalment, eren més conservadores i estaven més influïdes per les recomanacions de l’Església. Aquest fet també es va veure confirmat per les posicions dels partits de dretes, que van aplaudir el comportament femení, que amb la seva defensa de la religió i la família, havia assegurat el triomf de l’ordre i la pau social.

Tot i això, les investigacions historiogràfiques han aportat dubtes seriosos sobre el fet que el vot femení fos tan determinant en el triomf de la dreta. L'argumentació es basa en què, a molts llocs, els resultats del 1933 van ser semblants als del 1931 i que a les eleccions del 1936 els resultats van tenir un signe completament diferent.

La Contribució de Catalunya a l'Esforç de Guerra Civil

Els enfrontaments del maig del 1937 i els problemes militars de la República van crear un greu conflicte entre les autoritats republicanes i les de la Generalitat de Catalunya. Molts polítics vinculats al govern central van expressar la seva opinió negativa sobre la contribució catalana a la causa comuna i en van denunciar la seva poca solidaritat amb la resta de republicans. A més, argumentaven que a Catalunya es prioritzava la revolució social en perjudici de l’esforç de guerra i que la Generalitat volia exercir com a únic govern de Catalunya.

Malgrat aquestes opinions negatives, en realitat les aportacions de Catalunya a l’esforç de guerra van ser importants:

• En primer lloc, la mobilització de recursos humans va ser significativa, amb centenars de milers de combatents catalans al front.
• En segon lloc, Catalunya va ser pionera en l’organització de les indústries de guerra a partir de la creació de la Comissió d’Indústries de Guerra (CIG) l’agost del 1936, que va orientar tot el sistema productiu a les necessitats bèl·liques.
• A més a més, Catalunya va acollir prop d’un milió de refugiats al final del 1938, la majoria procedien d’Extremadura i Madrid. Els problemes d’alimentació, allotjament, escolarització, sanitat, higiene, etc., van representar una tasca organitzativa important per tal de distribuir una població refugiada formada majoritàriament per dones, nens i ancians.

La Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya (1925)

Després del cop d'Estat del general Primo de Rivera, el dictador va fer públic que, per resoldre el "problema català", havia decidit acabar amb allò de què gaudia Catalunya. Malgrat que la Mancomunitat estava contemplada per la legislació espanyola, el govern de la Mancomunitat va ser destituït. L'objectiu era espanyolitzar la Mancomunitat i buidar-la de contingut. A partir d'aquest moment, tota l'activitat de la institució es va aturar: es van acabar les mostres de catalanisme, es van deixar de seguir els exemples europeus de governança i la investigació científica fou eliminada.

Un decret va dissoldre les diputacions provincials i també va cessar els diputats elegits per sufragi universal, mentre facultava els governadors civils per designar a dit els nous membres. Finalment, la Mancomunitat fou suprimida amb l'establiment de l'Estatut Provincial de 1925.

El Desembarcament d'Alhucemas (1925)

Durant la primera etapa de la dictadura de Primo de Rivera, el conflicte del Marroc va centrar l’interès del dictador, que va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924. L’any següent, juntament amb França, es va organitzar el Desembarcament d'Alhucemas (1925), que es va saldar amb un gran èxit militar. Després d’unes quantes derrotes, el líder marroquí es va rendir i es va lliurar a les autoritats franceses. A partir del 1927, l’exèrcit espanyol va donar per acabada l’ocupació efectiva de tot el Protectorat del Marroc.