Fisiologia de l'audició i de la veu humana

Fisiologia de l'audició i de la veu

El procés de l'audició pas a pas

El procés pel qual percebem els sons segueix un camí precís a través de la nostra anatomia auditiva:

1. El pavelló auditiu dirigeix les ones sonores al conducte auditiu.
2. Les ones sonores fan vibrar el timpà.
3. El timpà fa vibrar el martell.
4. El martell fa vibrar l'enclusa.
5. L'enclusa fa vibrar l'estrep.
6. L'estrep empeny la finestra oval.
7. Es mou el líquid del cargol.
8. S'estimulen els cilis de les cèl·lules.
9. L'estímul és enviat al cervell pel nervi auditiu.

L'aparell fonador i la respiració

L'aparell fonador utilitza diversos elements anatòmics com la caixa toràcica, els pulmons, el diafragma i els músculs intercostals per generar el flux d'aire necessari per a la parla.

Tipus de respiració

• Diafragmàtica o abdominal (adequada): Es localitza a la part més alta de l'abdomen i la més baixa del tòrax. És de control voluntari. El diafragma fa un moviment ampli de descens. En la fonació no provoca tensions musculars i deixa les estructures en les posicions més adequades. Permet un bon control de l'expiració i augmenta la capacitat inspiratòria. Cal tenir en compte que una inspiració excessivament àmplia pot provocar una mala fonació.
• Clavicular (toràcica superior): Es fa servir la musculatura del coll. No és una respiració adequada, ja que els músculs es contrauen i generen tensions innecessàries.
• Intercostal (toràcica mitjana): Es realitza mitjançant els músculs del tòrax.

La producció del so i la vibració

El mecanisme de vibració és el que transforma l'aire en so audible:

• Cordes vocals: Es troben a la laringe, disposades de banda a banda. La seva funció principal és regular el flux d'aire amb l'ajuda de l'epiglotis. El flux d'aire fa vibrar les cordes vocals, les quals deixen sortir i passar l'aire creant unes variacions que estan associades a la velocitat de les interrupcions d'aquest flux.
  • Si l'espai és molt ample, es produeix un so greu.
  • Si l'espai és molt estret, es produeix un so agut.

Els ressonadors de la veu humana

La ressonància és el procés que amplifica i modula el so original de les cordes vocals a través de diferents cavitats:

• Faringe: És un conducte comú en l'aparell respiratori i digestiu. Si la laringe està situada massa baixa, es produeix l'anomenada veu engolada, on la veu ressona excessivament.
• Vel del paladar: Constitueix el sòl de la cavitat nasal i el sostre de la boca.
  • Sons nasals: Es produeixen amb el vel del paladar relaxat; l'aire passa a la cavitat nasal, on ressona.
  • Sons orals: Es produeixen amb el vel del paladar elevat i tensat; l'aire ressona a la boca.
• Boca: És el principal ressonador de la veu. S'adapta en forma i volum al so emès. La intensitat i el volum són proporcionals a l'obertura de la boca (les notes greus requereixen una obertura més gran que les notes agudes).
• Llavis: Determinen el timbre del so segons la seva forma:
  • Boca «horitzontal» produeix un timbre clar.
  • Boca «circular» produeix un timbre fosc.
  • La posició dels llavis ajuda a projectar el so cap enfora.
• Llengua: En el cant, la llengua ha d'estar plana al sòl de la boca. Una llengua massa aplanada o mal col·locada pot provocar una veu engolada.
• Dents: Afecten la forma i la mida de la cavitat bucal, influint directament en les capacitats tímbriques de la veu de cada persona.
• Cavitat nasal: Cal diferenciar el nas (porció externa) de la cavitat nasal (situada sota el crani). La mucosa nasal s'encarrega d'humitejar l'aire. Perquè actuï com a cavitat de ressonància, cal que el vel del paladar estigui relaxat i l'aire surti per aquesta regió. En el cant, l'aire ha de passar per la part més alta de les cavitats nasals, on romandrà més temps i ressonarà millor gràcies a les seves característiques estructurals.
• Sins paranasals: Són cavitats buides del crani plenes d'aire. Si s'utilitzen correctament, es pot sentir clarament com la veu ressona a la cara.

Una posició altament adequada per a la fonació és la coneguda com a «posició de badall»: la boca es manté relaxada i oberta, la llengua plana sense forçar i el vel del paladar elevat. Perquè la boca actuï de manera òptima com a caixa de ressonància, totes les seves estructures han d'estar perfectament coordinades.

La coordinació neurològica de la parla

El control de la parla i la fonació depèn d'una complexa xarxa cerebral:

• Àrea de Broca: Situada a la tercera circumvolució frontal (circumvolució frontal inferior) de l'hemisferi esquerre.
• L'àrea de Broca rep impulsos de l'àrea de Wernicke (on es genera el llenguatge) mitjançant un feix de fibres nervioses anomenat fascicle arquejat.
• Aquesta àrea connecta amb l'àrea motora propera per coordinar la contracció o relaxació dels músculs necessaris per a una correcta fonació, dividits en:
  • Generadors: Diafragma, músculs intercostals i abdominals.
  • Emissors: Músculs de la faringe i cordes vocals.
  • Moduladors: Paladar, llengua, llavis i boca.