A finals del segle IX els comtes catalans, que eren nomenats pel rei franc, van anar fent els seus càrrecs hereditaris.

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Ciencias sociales

Escrito el en catalán con un tamaño de 63,07 KB

 

2.Conquesta musulmana Catalunya serrahima, musulmana s’adopta una altra cultura religiosa. L’empremta d l’islam a Catalunya és indubtable. No hi ha unitat sobre la data d’arribada dels musulmans a la península. Invasió violenta o pacífica, sobre si va significar una gran ruptura l’any 711 és l’arribada dels musulmans a la península ibèrica, però ja havien arribat abans en diverses ocasions. Però l’any 711 un exèrcit format per berbers (no es el mateix q àrabs) dirigits per tariq travessa l’estret, entra per algeciras, no troba cap mena d oposició i utilitzant les vies romanes es comença a expandir per la península. Al 712 liderats per musa (àrab) entra per l’estret i també utilitzant les vies romanes va per la península men3tant tariq arriba a Toledo, capital del regne, i es fa amb la ciutat amb molta facilitat ja q només hi queden jueus, els cristians han fugit; un cop la capital, la resta d poblacions cauen. En menys d 100 anys passen d’estar apartats al sàhara a controlar tot el sud del mediterrani. al 712-714 ja arriben a Catalunya, amb molta rapidesa gracies a les estructures d comunicació romana (via augusta). En 3 mesos van controlar els camins principals d Catalunya, y en els següents mesos també les vies secundaries 716-719 arriba un dels grans dirigents polítics al-hurr. S’estableix el poder a Barcelona i comença a pujar cap a la narbonense per la via augusta. La majoria d ciutats catalanes capitulen amb molta facilitat, com a Barcelona, girona, lleida; y troben poca resistència a tarragona y empúries entre d’al3. S’arriba fins al nord dels pirineus i es fan amb el poder. Els seus successors anbasa i al-samh continuen amb l’estabilització del poder i l’expansió per la septimania, a l’altra banda dels pirineus. 720-732 les conquestes segueix la part nord dels pirineus, la part sud d l’actual frança. Es conquereix narbona 720, tolosa 722 i d’al3 al 725. 732 lió, bordeus y poiters. A poiters són derrotats pels francs, comandats per martell. I queda delimitada la frontera d al-andalús al sud d frança. No es sap perquè es va parar, perquè van tenir derrotes abans. Van haver-hi batalles tant del sud cap al nord com del nord cap al sud, però no són guerres d conquesta, sinó d’estabilitat i per anar a buscar botí. No veuen als pirineus com a frontera, sinó q les fronteres naturals per a ells serien els rius.


característiques generals d l’economia i la societat 1. Economia urbana principal diferencia amb l’economia occidental. Economia urbana, mercantil, dinerària (la moneda te molt d pes i molta importància). La economia rural i urbana estaven molt unides, l’únic és q l’estat mana. 2. Revolució agrícola q afecta tot el territori musulmà, q es produeix a partir d les millores tècniques; és intensiu i innovador. Permet una millor alimentació d la població, i sobretot més variada i més rica. Model més adequat q permet una alliberació d la mà d’obra, q allibera ciutadans q poden dedicar-se a l’artesania i a les ciutats i al comerç sobretot. L’economia creix i es diversifica. Produeix un important auge del comerç d tota mena. Segons els geògrafs al-andalús és el país més ric del territori, amb uns grans índex d productivitat q no s’assoleixen fins als segle xix. 3. Les ciutats tornen a crèixer cen3 administratius, rebuda d comerç local, regional, cen3 d distribució, religiosos, d cultura. La gent deixa la muntanya per anar a viure a la ciutat (canvi d pauta amb els visigots); els motors d l’economia canvia 4. Llegat andalúsí abundància d’influències a la Catalunya actual i medieval. Es veu clarament és amb l’ús d’espècies q es consideren d’influència àrab. El català esta ple d’arabismes, sobretot a partir d la conquesta d valència, però també amb la conquesta d sicília. La llengua catalana manté alguns arabismes q no es mantenen a Espanya (sofreix, arracada, i també un conjunt d topònims).

els francs i la marca hispànica la conquesta es fa del nord cap al sud, des d més allà dels pirineus. Els musulmans marxen d Catalunya empesos pels francs. Mentre q a la resta d’Espanya els musulmans marxen empesos pels pobles del nord, els pobles cantàbrics. El cristianisme guanya terreny a l’islam i els va fent fora. Els d castellà pensaven q estaven fent una reconquesta, es a dir, q consideraven q el territori era seu i se’ls havia tret. Fenomen indígena q provenen dels visigots. A Catalunya el fenomen no és gens nacionalisme, no tenen cap vinculació del territori, ja q els antics visigots també eren enemics dels francs. Conquesta d’un poble estranger q ho fa per motius estratègics, econòmics i per protegir al seu regne allunyant el perill àrab d les seves fronteres.


per tant no reconquereixen sinó q simplement conquereixen un territori per utilitzar-lo d coixí entre el seu Imperi i l’Imperi musulmà 4 fases diferents d conquesta carolíngia 1. Conquesta dels comtats septimans comença durant el regnat d pipí el breu. Hi ha dues posicions oposades, inicialment no va ser senzilla, ja q algunes ciutats ho accepten i d’al3 es resisteixen. Unes ciutats s’autolliuren d manera voluntària nimes, magalona, acda, vesier s’auto-entreguen; els jutges visigots q s’havien mantingut obren les portes d la ciutat, col·laboren amb els francs. Col·laboren perquè a al-ándalus hi ha problemes i conflictes interns; els francs són d’origen llatí, són cristians i els ofereixen molt bones condicions com terres, administració, etc. Els q ofereixen resistència com narbona, elma. Narbona va patir un setge des del 752-759 i es diu q es van rendir perquè tenien gana després d 7 anys d setge i capitulen a favors dels francs. Es diu q van resistir perquè hi havia molts àrabs o perquè els visigots encara recordaven q els francs els havien fet fora. 777 moviments d’emancipació indígenes, ciutats del sud dels pirineus q s’havia q estava passant al nord dels pirineus. A Barcelona hi ha un grup profranc, q vol passar a la dominació França i deixar els musulmans. Independitzar-se d’al-andalús, però no es sabia si volien passar amb els francs o independitzar-se totalment d qualsevol força. Demanen ajut a Carlemany, per enfrontar-se als musulmans; però també es diu q Carlemany es qui força aquets moviments. Sedicions d les autoritats musulmanes, ajudar amb la frontera superior d’al-andalús (Barcelona, lleida, Zaragoza, osca).  l’islam propugna un estat d caire centralista, i veuen amb bons ulls els canvis q havien fet els francs al nord del pirineus; també cal dir q necessiten l’ajut dels francs per desfer-se dels musulmans, ja q ells sols no podien. Els balins d les principals ciutats d la frontera nord van a parlar amb Carlemany i li atorguen la ciutat d Zaragoza a canvi d’un fort exercit per lluitar. època d’entronització d abd-al-rahman i, hi ha pocs fronts militars al nord. Carlemany entra per dues bandes, pel litoral per arribar a girona i seguir cap a Barcelona, i més al mig per anar a parar a Pamplona, després Zaragoza i acabant a Barcelona; es trobarien a Barcelona. Quan arriben els exercits carolingis a Zaragoza es troben amb oposició, i han d recular al no lliurar-se. Retornen per Pamplona i la destrueixen per si en algun altre moment també trobaven oposició a aquesta ciutat i perquè no facin allà un fort en contra d’un altre futur atac andalúsí.



2. Conquesta dels comtats pirinencs -785 girona es lliura espontàniament als francs. No es sap perquè, ja sigui perquè seguissin veient molt lluny al-andalús, o per veure com estaven d ben tractats els q s’havien annexionat anteriorment. Després d girona també es lliuren seguidament besalú, empúries, parellada, i vallespir als francs. També les ciutats del pallars i la ribagorça q seguiran el poder del compte d tolosa. Tot seguit els andalusins fan una sèrie d’expedicions d càstig contra tots aquests territoris, i a les ciutats importants tornen a pujar al poders balís pro-francs (contraris a còrdova / centralitat, tirania,../) q entren en contacte amb Carlemany i el seu fill Lluís el piadós entre els anys 797-798. I l’ofensiva França serà ocupar definitivament els territoris. Organitzar els territoris, administrativament, i estabilitzar-lo; no hi ha cap zona despoblada, però hi ha zones amb poc poblament i poc urbanitzat. -799 els francs encarreguen a un compte romano-visigots (anomenats com a indígena), el compte borrell, li encarreguen q organitzi el poblament d la zona tot anomenant-lo compte (realment només era un noble). A d repoblar la zona d osona, berga, cardona, al costat del riu, q estaven quasi abandonats i el poblament estava desorganitzat, per tant a més d repoblar l’espai, sobretot havia d reorganitzar-lo i estructurar-lo, per començar la conquesta d Barcelona. 3. La conquesta d Barcelona conquesta molt polèmica, no la podem saber amb exactitud, ja q hi ha problemes amb les fonts, tant cristianes com musulmanes q es contradiuen i a més tenen molt poca informació, fins hi tot ens costa tenir una cronologia clara. Barcelona passa a mans franques el 3 Abril (dissabte sant) del 801, i lluís el pietós hi entra el dia 4 d’Abril (diumenge d pasqua), per tant el màrqueting va ser molt gran. Reconquesta a musulmans un dissabte i diumenge d pasqua! Es diu q va ser a partir d’un setge llarg (d’uns mesos) q va durar fins q els habitants van capitular a favor dels francs. Els hispano-visigots pacten la rendició sense tenir en compte la guarnició andalusina, per tant deixant d banda el poder musulmà. Barcelona va partir atacs sistemàtics i setges sobretot d Zaragoza i també d còrdova durant els 2 següents segles. Després d Barcelona els francs segueixen volent baixar la frontera, primerament volen arribar fins a la frontera d l’ebre. Hi ha diversos atacs a tortosa en els quals sempre acaben derrotats. La frontera política catalana va ser fixa fins al Segle XII (durant 3 segles), i es el espai conegut com a Catalunya vella.



4. Conquesta d Catalunya central – revoltes antifranques la zona sota domini franc, segle ix, hi ha uns intents d rebel·lions indígenes (hispanovisigots) i anti-franques. Moviments per romano-visigots però també trobem alguns musulmans q s’havien quedat a la zona. Les estructures no canvien, els q manen es van posant a favor d’uns o al3 (normalment sempre a favor dels q no estan al poder superior). Política gotitzant (gots - visigots), es queixen sobre la política d’assimilació, q els francs fan a tot el seu territori, amb elements d cohesió iguals a totes les terres d l’Imperi franc. Comptes francs contra comptes visigots. Un dels comptes amés coneguts és el compte berà, per part d mare franc i per part d mare visigot; es anomenat compte d Barcelona i compte d girona, i serà anomenat per tenir arrels a les dues bandes; havia participat en la conquesta d Barcelona, però berà es antifranc, mentre q els seus germans (gaucelm d empúries i rosselló; bernat d septimània) q també són comptes són profrancs. S’enfronten en un duel (2 contra un) i berà perd, és derrotat i s’exilia, i li treuen el comptat d Barcelona-girona es queda amb aquests compte rampó, q òbviament era profranc, q era aliè a la terra (a diferencia d berà q era d la terra), q va fer sentir el pes del poder estranger a la terra; però mor i tornen les oposicions, uns a favor d barà i d’al3 a favor dels seus germans. Com a resultat el comptat Barcelona-girona passa a mans del compte d bernat d septimània, important perquè la seva dona dhouda era d la terra. Aquest nou nomenament d’un compte estranger a la terra, franc, es diu q es el q provoca una d les revoltes mes importants q hi va haver a l’època; la revolta d aissó i guillemó 826-827, q donarà pas al l’últim canvi d dominació; en contra dels francòfons. Atacs d’aissó contra els comptat d girona, vallès i la cerdanya, es diu q aissó era un estret col·laborador d barà, i guillemó l’ajuda q és el fill d barà; i demanen ajuda als andalusins, i l’emir d còrdova envia un exèrcit. Però la revolta es sufocada pels francs. El resultat d la revolta, q guanyen els francs, però per una banda hi ha despoblació d’osona i bages (terres q sempre han estat en disputa entre francs i andalusins), perquè era una zona d clar perill, xona d pas per anar al nord. Bernat d septimània es fa amb comptats i entre els 2 germans es fan amb molts comptats d la Catalunya vella a finals del segle ix, des del roina fins al llobregat. Les terres interiors passen a mans dels francs, encara q sempre tindran atacs andalusins; per tant es considera un fracàs d l’indigenisme visigot.


5. El govern del territori i l’evolució política. L’Imperi carolingi, segles viii-ix. Les marques son diferents en termes jurídics, econòmics i polítics. No totes les marques funcionen =. Només defineix un territori, només és geogràfic. La marca hispànica son aquestes terres d’origen hispano-visigot, q tenen un passat en comú. 1688 al Segle XVIII es torna a parlar d marca hispànica, per parlar d la zona entre la septimania y Barcelona. El q uneix aquests comptats es q pertanyen a aquesta marca hispànica. Només per establir un Març geogràfic, q més tard seran els territoris d la Catalunya vella. Comença a ser governat per l’Imperi carolingi, no forma part d l’Imperi, però es governat com la resta d l’Imperi al entrar dins d la seva ordre. A partir del segle ix aquest territori es comença a dividir en comptats, també cal dir q segon alguns autos canvia la línia q delimita aquests comptats, hi ha alguns matisos.
-els comtats aniran canviant
en el pas del temps: ribargorça, pallars, urgell, cerdanya, conflent, rosselló més el pagus del vallespir, empúries més el pagus d parellada, girona més el pagus d besalú, Barcelona, osona més el pagus d berga. Cada comat és una unitat politico-administrativa governada per un comte, q és qui el dirigeix, q podia tenir qualsevol tipus d’origen, depenia del rei franc i era escollit per ell. Durant el segle ix a tot l’Imperi carolingi va haver-hi un gran moviment d comte, els canviaven d comtat, per evitar dinasties locals, per evitar lligams. Pagu-i és una denominació encara confosa, ja q la informació d diferents llocs no acaba d lligar. Són districtes menors, q estaven annexionades a un comtat; sobretot no tenien un grans nuclis urbans, sinó q tenien nuclis rurals. -salrach creu q són anteriors a l’època medieval i a l’època romana. Els comtes d la marca hispànica estan supeditats d la mateixa manera q els comtes d l’Imperi carolingi. Han d’assistir a les assemblees del regne, on van els comtes a rebre comptes, també es decideixen d les conquestes; és un honor anar a la assemblea, és allà on el rei diu com han d’actuar els comtats; i en un principi tenen q assessorar al rei; també es paga els ingressos per a l’estat. Els súbdits no juren fidelitat al comte, sinó al rei a través del comte. Els comtes encunyen monedes, però per ordre del rei, a més surt la cara del rei a la moneda. Tenien també funcions militars. Tenen el dret d ban (manar, jutjar i castigar). Sota el comte hi ha el vescomte q és el q te poder a les ciutats. Vicari o veguer  depenen del comte i tenen menys atribucions van cap a la independència, q en el context del segle ix seria la disposició lliure dels bens públics i menys autoritat.


etapes deprocesos cap independencia-1. 785-820  època d’alternança d comtes d’origen diferents. Alguns serien els indígenes, membres d la noblesa visigoda; i comtes q no són del territori però es consideren indigenistes, q vol dir q tot i no ser d’allà respecten la ideologia indígena. Finalitzar amb el visigotisme religió, es un fenomen q aïlla la església catalans (marca hispànica) dels clergues d la resta del q havia estat el regne visigot, es diu q va ser per influència d Carlemany. Un dels grans conflictes q es produeixen a aquesta època és la crisi adopcionisme (el cristianisme encara no s’ha assentat a tot el territori europeu), creences q professaven part dels clergues com Félix d’urgell q estava en relació amb el bisbe d Toledo, defensaven q crist era humà, diví, però q la seva naturalesa humana havia estat adoptada, consideraven q jesús era fill d déu com a déu, però q crist com a humà havia estat adoptat per déu.
volien eradicar amb l’adopcionisme i anessin a parar al cristianis i s’annexionessin a l’església d narbona, ja q l’arquebisbe sempre era franc. S’adopta el ritual ROMà deixant d banda l’altre. La monarquia carolíngia força la imposició d la regla e sant benet amb una reforma a tot l’Imperi. Conseqüència d la crisi adopcionista, q seguiran la regla benedictina amb privilegis i immunitats, els q no la segueixen no ho tindrà. -2. Etapa dels comtes franc 820/87(878 investidura d guifré el pilós). Reben comtats a la septimania. Part d la noblesa local q havia vist bé la idea d magnats indígenes i indigenistes, veuen amb mals ulls q veuen com s’estan aproximant a la ideologia França; però segueix havent a llocs d poder nobles indígenes, sobretot a segona fila. -3. A parir d 878 retorn a les línies indígenes. Retornen els comtes d la terra. 870 guifré el pilós rep d carles el calb els comtat d cerdanya, urgell i conflent. Lluís el tartamut rep els comtats d Barcelona i girona al 878. Guifré havia estat escollit per la seva fidelitat al monarca franc, = q el seu antecessor sunifred. Guifré serà l’últim comte dels comtats catalans q serà anomenat pel rei franc.   investidura d guifré el pilós és l’ultima investidura feta pels reis francs. 897 mor guifré lluitant contra els andalusins, s’instaura el model hereditari pels comtats. Es resol el problema polític, i s’instaura la estabilitat gracies a la heretabilitat del càrrec. Ja q abans hi havia problemes / tràmits fins escollir el següent comte a la mort d l’anterior. Principis del Segle XI, els comtats catalans estableixen lligams amb Barcelona. La heretabilitat no correspon a una independència, sinó q a q l’Imperi te tants problemes interns q no pot evitar aquesta fragmentació a les terres més allunyades. A guifré el pilós se’l considera el fundador d la pàtria y la creació d la bandera, encara q aquesta creació es narra al Segle XVI a finals del Segle X no es pot parlar d independència, ja q demanen la confirmació del seu càrrec als reis francs. Poc a poc es van desvinculant dels reis d francs, però sense fer un trencament clar, sense buscar l’enfrontament, però comencen a enviar ambaixades, en primer lloc a Roma, per demanar un arquebisbat català. A Roma també envien ambaixades per aconseguir butlles -també envien ambaixades a còrdova. Per resoldre problemes propis, sense demanar-lo als francs.




-987 any d la independència 987 mor lluís v , i es tria un nou rei d’una altra família: hug capet. El compromís dels comtes catalans era amb els carolingis, si ara el rei franc deixa d ser carolingi, es perd el compromís q hi havia. Es considera q conclou el procés d’independència q es diu q va començar el 897 amb guifré. Els comtes catalans no el consideren sobirà. No hi ha cap autoritat superior als comtes catalans a partir d 987. 6. El poblament del territori el territori durant els segles viii ix i x, bona part d Catalunya esta poc poblada, i hi ha moltes terres sense treballar. Per tant es pot repoblar i els repobladors tenen terres per treballar i viure. Hi havia superpoblació a la zona pirinenca, ja q havien ofert refugi a la població. Q contrasta amb la poca població d l’interior i la zona costanera, a més d les planes y la zona d frontera; tenien x als atacs,. Però sempre hi ah algú, l’únic es q no estan organitzats dins del comte, es a dir, q no paguen impostos.
un grup d pagesos van cap al sud, i ocupen un conjunt d terres “públiques”, instal·lantse i cultivant-les.

-els alous
són els bens q es posseeixen en plena propietat, conjunt d terres, cases, boscos.
alou es un be inmoble, q no fa falta donar explicacions a ningú, plens propietaris. és la propietat lliure, plena i sense carregues privades. Terres lliures d’imposicions, q tenen pagesos, església i nobles. Però la tenen els petits propietaris, q es poden comprar, vendre, o deixar-la en herència. Es produeix sobretot vinya, la vinya es fonamental perquè surt el vi, q es fonamental perquè l’aigua no es veu per la contaminació. El rendiment d les terres era molt inestable, q es una constant en tot el període medieval. Durant els segles viii-x Catalunya és poc poblada i hi ha moltes zones no treballades. Des dels pirineus es lliuren ciutats musulmanes, hi ha migracions des del nord al sud ja q segons pierre bonnaisie, hi havia sobrepoblament als pirineus per la migració visigòtica. Contrast amb la poca població d les planes i les costes per les devastacions d les guerres, tot i q en cap lloc no hi ha ningú vivint sinó q no està organitzat. Els repoblaments es faran d forma autònoma pels pagesos o per iniciatives pròpies q ocupen terres no conreades. Apareixen els alous, béns immobles dels q es pot disposar lliurement sense donar explicacions a ningú, és la propietat lliure i sense càrregues privades (terres lliures d’imposicions, petita propietat lliure). Principalment es conreaven cereals, vinya, per fer vi per beure ja q l’aigua estava molt contaminada. El senyor cedeix al pagès unes tinences. El pagès dona l’alou al senyor i a canvi li pagarà un censo, i el pagès guanya protecció. El pagès renuncia a l’alou, però s’assegurà treball aquelles terres tant ell com els seus hereus. Durant tot el Segle X i xi els monestir tindran un paper molt important, cen3 organitzadors del territori, poblament, d creences.


el moviment d població avança del nord cap al sud, des d les muntanyes, però utilitzant les muntanyes on hi ha prou recursos, pastures, animals, aliments q poden sustentar el poblament. Sobretot del pirineu, però també des del montseny, Montserrat; q baixen cap a les planes. Monestirs i ciutats van jugar un paper clau en el repoblament d la Catalunya carolíngia dels segles viii i ix.
• monestir
uniformització sota la regla benedictina (els carolingis els hi imposen la uniformitat en aquesta regla). Son grans dominis eclesiàstics. Fan una tasca fonamental en el poblament i en l’urbanisme d’aquest poblament. Els primers monestirs catalans són fundacions benedictines. Les fundacions són d’iniciativa privada, es a dir q un grup d monjos volen viure allunyats i junts, així q en funden a partir d la construcció d’una església per a ells i per un possible poblament proper, a més d’edificis per viure (els d’iniciativa episcopal, al final acaben agafant independència). • ciutats- després d la conquesta carolíngia apareixen noves ciutats, com ara vic. No hi han capitals, tot i q visquin els comtes. Els habitats d Barcelona van rebre com a mínim 3 preceptes, però només s’ha conservat un, q és una copia del Segle XIII, i q s’han afegit problemàtiques d’aquest segle q no estaven a l’original del segle ix. No s’introdueixen canvis important, però s’especifiquen els canvis més importants.

-què entenem per Catalunya vella

? Els territoris situats al nord del llobregat-cardener, d la zona mitja del segre i del montsec.

-comtats del Segle X

: cerdanya, urgell, Barcelona, pallars, ribagorça

-alou:

plena propietat, delme :imposició o exigència eclesiàstica, líber iudiciorum: justícia pública, prescripció dels 30 anys dret d’ocupació i possessió d la terra, tinença: dret d’ús d’una terra.

-la resolució d la crisis adopcionista suposa

: l'entrada a Catalunya del ritual ROMà i l'abandonament del ritual visigot correctsí, la resolució d la crisi adopcionista fou iniciativa d Carlemany i suposà la separació d l'església del comtats respecte l'església hispana i el canvi del ritual visigot pel ritual ROMà.

-quina era la base jurídica d la justícia a la Catalunya altmedieval?

líber judicorum.

-quins d'aquests fets afavoriren q els comtats catalans s' independitzessin dels francs:

el canvi d dinastia a frança sí, l'algarada d'almansur:sí, l' incompliment del pacte d fidelitat i defensa entre senyor i vassall sí.

-què és l'aprisió?

: l'ocupació d noves terres correctsí, el procés d'aprisió consisteix en l'ocupació d terres ermes per tal d posar-les en conreu i organitzar el territori. Basant-se en el líber iudiciorum q reconeixia la plena propietat després d 30 anys d'ocupació.


tema 2. Catalunya: territori feudal.
1-hipòtesis sobre la feudalització dels comtats catalans la feudalització dels comtats catalans s’ha utilitzat a vegades com a paradigma / model com a procés clau d feudalització. Aquest fet el defensa bonnassie a la tesi. Feliu fa una proposta alternativa a la d bonnassie, sobre el feudalisme als comtats catalans, però veu diferències, sobretot en el punt d partida (escenari / territori). També es diferencia sobre com es produeixen, el ritme i la periodització, i també pel punt d’arribada. Per tant divergeix, i és una alternativa diferent.

-teoria bonnassie:

segueix sent el medievalista més seguit, amb lo qual ha esdevingut ortodòxia. El seu punt d partida és q el pirineu està superpoblat i hi ha grans dominis territorials a mans d propietaris rics (noblesa tant laica com eclesiàstica) , mentre q a la resta dels comtats catalans dependent del procés d repoblació, es va anar fent a mida q s’anaven guanyant terrenys a l’islam; això es produeix als segles ix i x, a partir d pagesos o lliberts d manera privada, q es desplaçaven cap al sud i s’anaven fent amb les terres q deixaven els àrabs, per tant és un model d terra lliure. També cal dir, q segons bonnassie es fa d manera espontània; això va generar una situació especial, i molt diferent a la del pirineu (al pirineu hi havia macropropietats a mans d’un noble ric), metre q al sud eren micropropietat pagesa predominant. Terres lliures d càrregues feudals (alou), però paguen delme (l’església va a part).

alou

: terra lliure d càrrega feudal, terra per la qual no es paguen censos a un senyor. és una propietat plena, no hi ha cap altre domini. La majoria d’alous els tenen nobles! No penseu q són sempre d petits pagesos!! Amb la implantació del feudalisme (1020-1060 segons bonnassie), va ser organitzat pels comtes q havien aprisionats grans extensions d terres, q eren treballats per esclaus (però no és la majoria) i per alguns serfs. Això és un canvi bàsic i profund en l’economia, organització d les terres, treball d les terres i organització jurídica d les terres.


El feudalisme és el darrer canvi de la ruptura que hi ha. La primera ruptura es produeix entre l’època romana i els primers temps medievals  els esclaus s’haurien alliberat, i la servitud antiga, es a dir que obtenien la llibertat, que afectaria a la major part (no a tota). Després d’això, amb el feudalisme és trenca però al revés, el feudalisme fa perdre aquesta llibertat, i la servitud s’assemblaria a l’esclavitud anterior.

-Teoria Gaspar Feliu:

És molt més continuista. El seu punt de partida, es que la major presencia de l’Alou ha estat exagerat, que no era majoritari, sinó secundari, no hi havia tants. Alou senyorial / dominical, que segons Feliu és l’ocupació d’una zona extensa que s’ocupa de l’ocupació, defensa, i administració. Que serien grans dominis senyorials, que al cap del temps seran terres feudals. Algunes terres dels alous dominicals, es treballaven directament per part de serfs i esclaus; i la resta les cedien a pagesos lliures (majoritàriament), que obtenien part de la propietat de la terra a canvi de prestacions; es a dir, que pagaran càrregues Diu que abans de la feudalització els pagesos no eren ni esclaus ni lliures, estaven sotmesos al fisc (estat) o al propietari del domini senyorial. Diu que es passa de l’esclavitud romana a una esclavitud descafeïnada per arribar a una servitud feudal. Segons les dues teories la feudalització no es produeix sobre la mateixa base / punt de partida.
-1020/60 Bonnassie diu
que els pagesos no poden aguantar la pressió exercida per la noblesa, això fa desaparèixer l’alou pagès, a través de compres, donacions i confiscacions jurídiques. Canvia en la propietat de les terres alueres pageses, però a més també implica la imposició de pagaments sobre els pagesos. Així que perden la terra i a més han de pagar tributs; de tal manera que empitjora la vida. -
Segons Feliu
la difusió dels establiments i l’entrada dels alous en el joc de les dependències senyorials, és el que fa desaparèixer l’alou pagès lliure. Diu que bona part dels pagaments eren anteriors a la feudalització; diu que al Segle XI o canvien de nom o canvia la persona que cobra. El que fa el feudalisme és generalitzar els pagaments als que estaven sotmesos els pagesos dependents a tots els pagesos. El procés de submissió, no va ser global, ni tant ràpid. Manar, jutjar, castigar, imposar càrregues és el que explica el feudalisme, tots aquests drets eren públics, i ara es privatitzen. Els senyors feudals no estaven interessats en la terra, sinó en els beneficis que tenien. 


Feudalisme (Feliu) sistema de captació de rendes. Llavors volen tenir més rendes, no més terres; no obstant quantes més terres tenen, augmenten les rentes. Encara que això ho poden fer augmentat les càrregues. El interès és que el pagès es quedi a les terres per poder exigir-li una renda, però no el treball de la terra talment dit. Els senyors exigien pagaments a pagesos, que no ho podien pagar pels augments, això provoca la venda o pèrdua de la terra per aquests petits pagesos i els nobles es fan amb ells, les seves terres, i els hi exigeixen pagaments o càrregues feudals. Durada i ritme del feudalisme BONNASSIE. 1020-1060, però a vegades s’allarga fins a finals del Segle XII. Te diferents ritmes, amb moments d’acceleració i moments de quasi parada. L’àmbit privat es posa per sobre de l’àmbit públic. Assalt a les llibertats pageses, els senyors van aprofitar els problemes que tenien els comtes amb els mateixos senyors, i ho aprofiten per absorbir aquestes llibertats pageses; abans els comtes havien proporcionat aquesta protecció, però al perdre poder no poden garantir llibertat i defensa dels pagesos. Jurisdicció banal els pagesos passen a jurisdicció dels senyors aprofitant la debilitat dels comtes. Diverses exaccions imposades pels senyors als pagesos derivades de la usurpació feta per aquests senyors del ban o de la jurisdicció. Els sis mals usos més coneguts foren la remença, la eixorquia, la intestia, la cugucia, l’àrsia i la ferma d’espoli forçada. Trobem alguns d’aquests mals usos a la Catalunya Nova i a les terres pirinenques; foren, tanmateix, imposats d’una manera general i com a servitud a la Catalunya Vella, en les terres on predominava un poblament dispers en masos isolats. La Sentència Arbitral de Guadalupe, de l’any 1486, els abolí, a canvi, però, del pagament d’una quantitat per cada mas. -Remença: dret del senyor a imposar un rescat al pagès que vol abandonar l'explotació. -Intestia: dret del senyor sobre els béns mobles i bestiar d'un pagès que mor sense haver fet testament. Ja és esmentada en documents del Segle XII. Era manera de forçar al pagès perquè nomenés un hereu. -Eixorquia: dret del senyor de quedar-se amb 1/3 dels béns mobles i bestiar del pagès que mor sense fills. -Cugúcia: Dret dels senyor a quedar-se amb una part dels béns de la dona culpable d'adulteri (la meitat sense consentiment del marit i la totalitat si hi havia dit consentiment). Era més un símbol de servitud, que no pas una font important d’ingressos per al senyor. -Arsina (o àrsia): Dret del senyor sobre una part dels béns en cas d’incendi. -Ferma d'espoli (forçada): dret del senyor sobre una part dels béns que configuraven el dot en cas de matrimoni. 2. Corvea serveis en treball / prestacions en treball. Dies que has d’anar a treball pel senyor en allò que el senyor consideri que necessita. Solen estar molt regulades pel costum, solen equivaldre a dies molt variables (ex. Un dia a la setmana, un al mes o 7 a l’any, etc). Similitud amb l’esclavitud. 5. Imposicions derivades del monopoli senyoria: la ferreria, el molí de cereal (només el senyor pot tenir molins), i el trull (molí d’oli). Son drets del senyor, el poble ha de pagar per utilitzar-lo, tenen normalment un preu fixe. 6. Difusió dels mals usos. Mala imposició, violenta, legal o alegal.


LA DURADA Y EL RITME DE LA IMPLANTACIÓ DEL FEUDALISME 1020-1060 Bonnassie Gaspar Feliu. Amb processos d’acceleració d’altres de frenada. Es poden distingir dues fases: 1. Segona meitat del Segle XI i bona part del Segle XII. Es quan augmenten la pressió sobre la pagesia 2. Finals del Segle XII i tot el Segle XIII. Al Segle XIII la major part de la pagesia es sotmesa ala servitud, i se’ls exigeixen els mals usos Emfiteusi (contracte emfiteusi) apareix a partir del Segle XIII. Abans també eren emfiteusi, però encara no esta el terme.

CONTRACTE EMFITEUSI

  En el qual el propietari d’un be immoble. Es la cessió d’un be immoble a una persona en la seva família, amb els fills i descendents a perpetuïtat (per sempre més) de manera indivisible a canvi d’un pagament d’entrada (variable) i d’una seria de censos i rendes diverses i que es pacten en el moment de l’establiment. Es divideix la propietat d’això en dues esferes, en certa manera de manera independent. Sempre hi ha hagut una negociació prèvia. Domini directe-és el del senyor Domini útil – és la que es queda el pagès. Ningú més pot utilitzar aquell dret Al Segle XII el tinent (el que rep la terra-el propietari del domini útil) té el dret de donar, vendre, canviar, empenyorar-lo en be emfiteusi. Però el senyor (domini directe) por fer us del dret de fadiga o retracte feudal  el propietari del domini directe, té el poder de posar-se en el nom del comprador i recuperar-lo amb el preu fixat.
Lluïsme
, és la part que cobra el propietari directe pel traspàs en els canvis dels drets de propietat del domini útil. Serveix per a que el senyor feudal cobri, perquè pugi controlar els canvis. S’imposa al Segle XII i dura fins al XIX. 2. LA RESISTÈNCIA SENYORIAL Els senyors feudals van aprofitar la conjuntura de les famílies comtals, principalment el problema de les cases feudals, per tal d’assolir les llibertats pageses. El sistema feudal entra en crisi i o pot evitar ser assaltat. Ramón Borrell I (992-1017) té un fill amb que és Berenguer Ramón I el Corbat (10171035). Succeir per Ramón Berenguer I el vell (1035-1076) que arriba al poder sent un nen. En tota aquesta època la comtessa Ermessenda (992-1048)és comtessa i mana A les cases nobles utilitzen aquestes inestabilitat per absorbir part del poder feudal. -LES REVOLTES FEUDALS Per Bonnassie són revoltes, per a la resta d’historiadors no es poden considerar tal qual revolta, sinó més com un conflicte Revoltes feudals del Segle XI (sempre van haver-hi revoltes durant l’època feudal). Les revoltes empitjoren les relacions i en provoquen més. Es produeixen com a conseqüència de la formació dels comtats.


LA REVOLTA DE MIR GERIBERT 1044/59, Mir Geribert. Cas paradigmàtic de la revolta. No es sap quin era el perquè del conflicte. Crear un comtat independent a les terres de la Marca. El que Volia Geribert era substituir al comte de Barcelona, agafar el poder És un procés de construcció del feudalisme molt violent. La violència té uns nous caires. Els nobles més importants són els que tenen més gent armada. En control de la terra, i el control de les rendes de la terra que es genera és la forma de riquesa. Amb aquesta riquesa es compra més clientela armada que fa pujar el poder També es viu del pillatge, del botí; d’acumular bens mobles i immobles com si fos un tresor, ja que aporten ingressos. Conflictes entre la noblesa laica i l’església, que són els que controlen l’accés a la terra. Però l’església esta protegida pels comtes. Aquest enfrontaments són els que porten a la revolta. Mir Geribert es proclama príncep de Olèrdola, al fer-se amb el seu castell que en un principi estava sota el comtat de Barcelona. El que porta una nova identitat política al marge del comtat de Barcelona. Mir Geribert té família vescomtal de Barcelona per part de pare, i per part de mare és net de Borrell II. Per tant és d’una família important, família noble, i té en possessió diversos castells de la zona, a més gràcies al seu sogre es fa amb propietats al Penedès i a Osona. És un dels nobles més preeminents del sud de la frontera Situació ambigua, ja que mana el comte, però realment mana la comtessa al tenir el fill menor d’edat; així que no està clar qui mana, i s’afebleix el poder comtal a Barcelona De tal manera que usurpa drets que no li pertanyien aprofitant aquesta feblesa comtal. Es veuen dos blocs ben diferenciats - PARTIDARIS DEL COMTE, Comtessa Ermenssenda  gran defensora del comte. Componien membres de l’alt clergat (Abat Oliba), el bisbe el Girona (Pere – germà de Ermenssenda), hi havia jutges. PARTIT DE L’ESGLÉSIA. Defensaven l’ordre antic, ordre prefeudal. Contraris als nous canvis que s’estaven produint, a més de canvis a les lleis godes (per això hi han jutges), supremacia del comte de Barcelona per sobre d’altres comtes i dels nobles. Conservar en un grup molt restringit el monopoli del govern. - FEUDALS / GUERRERS Noblesa de la frontera principalment. No estan d’acord amb la política de Pau del comte de Barcelona amb el territoris andalusins. Els nobles de la frontera estaven d’acord amb la justícia impartida per experts de la llei goda. Aquests són representants de la defensa del canvi de la novetat de l’ordre feudal - BLOC DEL COMTE Ramón BERENGUER Sembla que podria estar molt més semblant al bloc de la noblesa de la frontera, però es decanta pel primer grup A partir del 1041, se li atribueix funcions pertanyents a aquells que tenien la sobirania, i ho da el marge del comte, es ven franqueses d’Olèrdola, colia les franqueses del Vallés. -
Franqueses
són les llibertats que havia aconseguit el comte a un territori. Comunitats que tenen protecció per art del comte i estaven fora de les exigències feudals. Van intentar bloquejar les pàries (= diners en or, que han començat a pagar els andalusins als comtes Catalans perquè no els ataquin). Es diu que van començar al 1010, ja que ha succeït un canvi de tornes.


A Mir Geribert no se’l condemna per autoproclamar-se príncep, sinó que ho fan per les paries, per violar franqueses, etc. Ramón Berenguer I el vell, quan ja es major d’edat, es centra en resoldre el conflicte que té a la marca, no es sap perquè, però Mir Geribert es sotmet a comte, de la mateixa manera que ho fan altres famílies de la nobles. Mir Geribert acaba morint en una batalla contra els musulmans a Tortosa. A partir d’ara, els conflictes feudals es comencen a resoldre mitjançant pactes; en català CONVINENCES, entre gent noble. Són pactes feudals que solucionen conflictes principalment de la noblesa, serien pactes de no agressió i tractats d’aliança. S’estableix la via del pacte, pactes a partir del Segle XI, pactes voluntaris entres la noblesa per resoldre alguns conflictes. Nova aristocràcia, que trenca amb l’ordre polític, jurídic, social i econòmic, realment està canviant la societat del Segle XI ELS USATGES. Un us o costum que esdevé llei USATGE:
El codi jurídic del feudalisme català L’autoria es desconeguda, i dura dels Segle XI al XV, les primeres noticies que tenim dels usatges són dels 1064, de la cort de Ramón Berenguer. A principis del Segle XV. Reforçar l’autoritat del comte de Barcelona i assentar el seu poder públic. Fer explicita la seva autoritat i superioritat sobre la resta de la població. Pretenien gestionar els nous conflictes que presenta la feudalització, problemes als quals les lleis godes no poden donar resposta. Moltes de les propietats pageses passaran en mans de les noves autoritats. A finals del s.X els alous pràcticament han desaparegut i han estat convertits en tinences, s’imposa el sistema conegut com l'emfiteusi, aquests contractes són pactes sovint verbals entre un senyor i una família pagesa, eren uns pactes que permetien que els pagesos tinguessin certa llibertat, tenia el domini útil, cultivava la terra i pagava un tribut a canvi el senyor tenia el domini directe, era el propietari de la terra. Això permetia certa llibertat, perquè les famílies pageses podien utilitzar la terra, podrien treballar-la, vendre-la, permutar-la etc... En paral·lel a aquesta generalització de les tinences veiem un progressiu afebliment de la pagesia, el procés de serviment de la pagesia, un procés que comença amb les anomenades exaccions banals (el ban o jurisdicció, representa el poder del senyor de manar, castigar, jutjar i imposar pagaments, aquestes càrregues podien derivar d'antics servies de tradició pública p.Ex. Prestacions militars, serveis de vigilància, prestacions en treball, sèrie de tradicions que sovint es transformen a canvi del pagament en diner o en espècie, trobem impostos mercantils que graven determinats productes, una altre font són els drets de justícia, monopoli de forns, molins ferreries etc... Les comunitats pageses havien de pagar per poder utilitzar aquest monopoli, hi ha una sèrie d'exaccions arbitràries, com parts de la collita, pagaments diversos etc... Tota aquesta sèrie d'impostos s'aniran generalitzen, fins i tot arriben a cobrar el delme, molts senyors s'apropien d'aquest impost) i acaba amb la servitud personal, que s'anirà imposant progressivament.



 3.LES ALTRES RESISTÈNCIES: EL MOVIMENT DE Pau I TREVA Revoltes de nobles, que es produeixen a Europa. Els moviments de Pau y treva es donen a Catalunya només, hi ha alguns casos semblants al sud de França, però no és el mateix. Moment de resistència dins de la feudalització. Els moviments van afectar al conjunt dels comtats catalans (Catalunya Vella) S’organitzen a traves d’assemblees o moviments de Pau i treva de Déu. -Dirigides, liderades, ideat per bisbes i membres de l’alta jerarquia eclesiàstica; volien assegurar la Pau i la seguretat pública que s’estava perdent. En aquesta època es van crear les assemblees de Pau i Treva i també de les Sagreres. L’església està al mig del procés En els inicis del feudalisme veiem unes aliances entre les grans cases feudals i l’església, sobretot a traves d’algues diòcesis. L’església es posiciona a través de la noblesa feudal. Hi ha casos de bisbes violents que agafen les armes com si fossin nobles; defensen la violència i la practiquen en primera persona. Aquí també trobem compres de càrrecs eclesiàstics, així que d’aquesta manera pugen en poder pel gran control que te l’església. Bisbes que actuen més com a nobles i de famílies feudals que com a bisbes, a més cal remarcar que en aquesta època els bisbes són part de les famílies feudals. El fruit més rellevant entre l’aliança entre església i nobles són els MOVIMENTS DE Pau I TREVA. Això canalitza l’oposició a la feudalització o canalitzar l’oposició a la senyorialització. Això comença a partir de les diòcesis. Els bisbes que tenen poders plens, proclamava en un sínode en el que es reuneixen tot els eclesiàstic proclamen la Pau DE DÉU per a tots aquells que no estan armats, que serien els pagesos i la gent més pobre. Vol protegir certes persones i certs bens personals. Prohibició eclesiàstica de violència cap a qualsevol persona i bens.
-LA TREVA DE DÉU
impedeix la lliuta als cristians (només s’aplica a cristians) entre ells durant certs dies, sobretot diumenges i festes de preceptes; és un pacte de no agressió durant un període limitat. Implanta la limitació temporal dels actes violents (NO ELS PROHIBEIX, SIMPLEMENT ELS LIMITA). Implica que cap cristíà podrà violentar a un altre. La Treva de Déu la veiem primerament declarada a Toluges al Rosselló l’any 1027. La primera de la qual tenim actes.

-L’abat Oliba està molt relacionat en aquestes assemblees i forma part d’elles. La de Toluges fa una treva del diumenge i inviolabilitat dels bens de l’església 1033 Assemblea de Vic, feta per l’abat Oliba; s’amplia la treva des de dijous al vespre fins a la matinada del dilluns. S’avisava amb les campanes; i també es diuen els càstigs a qui la violin. També s’expandeix als mercaders. Volien protegir als mercaders perquè eren una font d’ingressos. Amb el pas del temps es va estenent, a meitat del Segle XI s’expandeix del dimecres fins al dilluns, i un munt de festes religioses. S’amplia tant que a finals del Segle XI només hi ha 80 dies a l’any lliures. Es vol consolidar el sistema feudal, es van repetint a mida que s’estenen les violentes.


Les assembles de Pau comencen defensant els drets de l’església, començant pels bens però també tot allò que els afecta. S’alça contra les usurpacions dels poders feudals, per tant han de defensar les persones més desafavorides com els “laboratores” (treballen la terra de l’església). A finals del X i principis del XI, Les primeres assemblees protegeixen contra la violència, contra els poders laic; lluiten contra l’assalt a les llibertats pageses que esta imposant la noblesa. -L’ABAT OLIBA se’l reconeix com defensor de les Assembles de Pau de Déu ( -1046). És fill de comtes, de la noblesa, abat de Ripoll i bisbe de Vic. Personatge fonamental pel desenvolupament per evitar les violències del feudalisme i la noblesa. És membre de l’església per vocació, ja que era noble i a més li tocava ser comte, però o denega. Gran defensors de reformes de l’església que volien separar-se de la interferència de la noblesa i dels poders laics (en contra de la compra-venda de càrrecs.) La Pau i Treva és una resposta a unes preocupacions clares, no surt perquè si. Surt quan s’estan produint revoltes feudals de l’època, de la violència i de les excepcions que feia la noblesa que tenia les armes contra la pagesia que no tenia aquestes armes; però també contra membres de la baixa església. L’església els hi fan cas, però relativament, de tal manera que no van poder fer front per la manca d’armament i preparació; no podien resistir per la força. Les assemblees de Pau i Treva van servir per frenar els dies de violència i regulació, però no va impedir la feudalització. Ni es planteja ni es posiciona a favor o en contra del feudalisme. Mediatitza les queixes dels pagesos, i frena qualsevol tendència revolucionaria de pagesos que veien que estaven sent violades les seves llibertats. DUES FASES DEL MOVIMENT DE Pau I TREVA 1. Des de principis 1020 fins 1040  el moviment és encara popular. La de Toluges es celebra a l’aire lliure, a un prat, perquè així hi pugui anar més gent, hi ha gran multitud d’homes i dones. En cap assemblea parla de nobles en aquesta etapa. 2. A partir de 1060  Les assembles es caracteritzen per la seva similitud, el que vol dir que hi havia coordinació en les diferents seus. Els comtes assisteixen a les assemblees, el moviment va passar de ser popular a ser les elits. Sense el poder i l’autoritat dels comtes és impossible que les assemblees funcionen i fan una aliança entre església comtes. Els nobles participen en totes les assemblees. Amb l’excomunió i la segregació de la vida social era com es castigava l’incompliment d’aquestes treves. Si t’excomulgaven no odies ser enterrat a terres sagrades. L’EXCOMUNIÓ segueix sent l’arma més forta de l’església durant tota l’època medieval.



-LES SAGRERES

Són el resultar de les assemblees de Pau i Treva i de la consagració dels edificis religiosos que es defineix el territori. Sempre eren 30 passes al voltant de l’Església. El moviment de Pau i Treva es clau per garantir els béns dins del territori i espai sagrat. Voluntat d’uniformitzar els llocs de protecció de Catalunya Vella. Es un espai sacralitzat dins el qual no es cometre cap tipus de violència mai i formava un cercle al voltant d’una Església. Eren més o menys de 60 metres de diàmetre, uns 2800 metres quadrats. Salrach diu que eren cercles de Pau consagrats pel bisbe. Algunes estaven delimitades per un mur petit per diferenciar l’espai sagrat de l’altre. A la Sagrera hi havia l’església i el cementiri però hi havia també cases. Horts, magatzems, colmeneres. La gent va començar a portar les seves produccions per ser protegides i actuaven com a cellers. CELLERA = SAGRERA Només hi ha sagreres a Catalunya, a la resta d’Europa no. La Sagrera estén la sacralitat del temple a l’espai que l’envolta i qualsevol acte violent es considera ofensiu contra la divinitat. L’infractor té temps per reparar el mal comés i si no ho fa s’imposen les penes divines com l’excomunió. Si algú es excomunicat, només el pot retornar a l’església el bisbe que l’ha excomunicat. Les penes materials i espirituals e la Sagrera les imposava el bisbe. Les garanties de les Sagreres eren suficients per atraure a població. És un ordenador de territori passiu a canvi de protecció divina. La gent havia de pagar censos de reconeixement, uns pagaments petits que feien reconèixer l’autoritat del bisbe. L’interès de l’església no era del tot econòmic sinó la cerca de fidels lleials en cas de defensa. Igualment, els habitants de l’església paguen el cens feudal al senyor feudal. Ens costa conèixer els pagaments dels habitants de les Sagreres al Segle XI i XII. No es respecta sempre la sacralitat, per exemple el comte Artau de Parrars Sobirà contra Ramón IV de Pallars Jussà va violar les sagreres més de 12 cops i el seu fills va haver de redimir el seu pare cedint moltes terres a l’Església. La difusió de les Sagreres es fa entre el 1020 i 1040 a Perpinyà i la resta de Confluent i entre el 1050 i el 1150 es difonen arreu del territori. Es parla d’assentament eclesial com una forma innovadora de poblament. Les Sagreres són a zones de planura o semiplanura i hi ha poques als Pirineus i casi tots a les valls. Es produeix a la Catalunya Vella i hi ha molt poques a la Catalunya Nova i el territori que feia de frontera. S’agrupen en 3 grans grups: 1. Sagreres que no desenvolupen grans nuclis de població, sobretot a la Garrotxa 2. Sagreres que acaben formant assentaments estables i són bàsicament agràries fent vil·les amb 5 o 10 cases on els habitants vivien a la Sagrera o tenen allà el magatzem Darnius, Sant Boi, Esplugues. 3. Sagreres que constituïen un futur assentament urbà o vil·les com Igualada i acaben ampliant el territori de 30 passes i estan a importants eixos de comerç i van aconseguir absorbir la producció dels voltants.


L’EVOLUCIÓ DE LES ASSEMBLEES DE Pau I TREVA L’any 1131-1132 mot Ramón Berenguer IV i es succeït per Alfons el Cast. Intenta imposar-se sobre la noblesa. Entre 1150-1200 es tornen a produir les violències feudals i es crea un clima d’inseguretat semblant al del procés feudalitzador de 1020-1060. Alguns autors parlen de 2a revolució feudal. Busquen incrementar el poder dels senyors feudals i les excepcions que paguen els pagesos.
ALFONS EL CAST
, ASSEMBLEA DE Pau DE FONDARELLA 1173 La peu de Fondarella intenta fica el impost del bovatge. La figura del veguer canvia de significat, com a cap superior del ordre públic. Els Veguers són els representants del rei, els delegats dels reis al territori, per això el territori es divideix en vegueries en circumcisions administratives on al capdavant hi ha el veguer. El veguer te competències en ordre públic, ha de garantir la seguretat a camins, fires i mercats i sotmetre als malfactors. El monarca de Fondarella intenta imposar la seva força per sobre dels nobles, ho aconsegueix amb el veguer, però no amb el bovatge. Això és el que passa durant la segona meitat del Segle XII, és el segon aixecament aristocràtic que hi ha. Limita l’espai dels monarques i de la noblesa, delimiten els poders. Al final del segon aixecament aristocràtic aconsegueix que la noblesa tingui total potestat sobre els seus territoris, ningú podrà protegir els habitants d’aquests indrets, ni tant sols el rei. Es clou el moviment de feudalització, ja que es legalitza la servitud a través de dues de constitucions la de 1202 i 1283: CONSTITUCIÓ DE 1202 O DE IUS MALETRACTANDI Constitució “Ibídem” de les Corts de Cervera Diu que ningun pot intervenir quan es maltracta un pagès, amb lo qual el rei permetia el maltractament dels pagesos. Però s’ha interpretat d’una altra manera, sinó que aquells pagesos maltractats no podien denunciar els fets. La llei el que fa es limitar la capacitat del rei en el que fa al maltractament dins de les senyories feudals i es redueix el seu poder sobre el territori CONSTITUCIÓ DE 1283 O EN LES TERRES O LOCHS A la de 1283 es legalitza la redempció Redempció  mal ús de la compra de la llibertat Legalitzava la redempció, per tant es podia comprar la llibertat. Les assemblees de Pau i treva pretenia que el monarca exercís el seu poder per sobre de tot, però és un intent fallit, ja que les autoritats i la noblesa feudals el van limitar. El rei es reconegut, però els nobles manen sobre el seu territori LES CORTS Les assemblees del Pau i treva, que eren presidides pel rei al Segle XII, són l’origen de les Corts Catalanes, que ja són conegudes així des del Segle XIII.


La primera Cort a Catalunya va ser la de Lleida al 1214


. Les primeres corts encara seguien amb les característiques de les assemblees de Pau i treva; però a les corts participen els burgesos. Es reunien els membres/representants dels 3 braços, amb uns 20 membres per braç, però va anar augmentant el nombre. 1. Eclesiàstic, grans bisbes, grans abats. Alta jerarquia de l’església, les grans senyories territorials de l’església. 2. Noblesa, vescomtes, barons, cavallers; alta noblesa. Alta senyoria territorial 3. Burges (popular), ciutadans, però ciutadans de ciutats reials. Oligarquies, síndics de les ciutats, etc. Els tres braços es reunien i discutien la política del rei a canvi d’ajut militar, i a canvi de subsidis. Es pactava la política, les Corts són la institució bàsica a la història de Catalunya des del Segle XIII fins al Segle XVIII. A les Corts es relacionen el rei amb els braços, reflecteix el nou repartiment del poder d’aquesta nova realitat del poder al Segle XIII. Són el resultat de l’evolució política, social, econòmica dels Segle X, XI, XII, XIII; del canvi i creixement de les ciutats tant en nombre d’habitants com en riquesa, riquesa que aporten al principat de les ciutats. Ja apareix el nou grup social que es la burgesia que es dedica al comerç, als diners, que necessita una certa estabilitat per poder portar a terme amb garanties la seva feina. Nova redistribució del poder a nivell nacional. Hi haurà Corts pels diferents llocs: Catalanes, Valencianes, Aragoneses. Les Corts Catalanes van acabar estabilitzant i respectant unes pautes de funcionament intern - El rei convoca la Cort. És l’únic que pot convocar aquesta cort, hi assisteix personalment i la presideix personalment o a vegades un representant que és o el seu fill o la seva dona. El rei convocava corts quan necessitava nous donatius o nous impostos. - Les sessions comencen amb l’explicació del monarca del que necessita, el que vol; moltes vegades començava directament amb l’explicació del que volia econòmicament. - Els braços es reuneixen separadament, cada braç separadament, i presenten el MEMORIAL DE GREUGES, que són les exigències de reparació a canvi de l’ajut. Gracies al Memorial de Greuges la noblesa laica i la ciutadania van aconseguir moltes coses. - Pacten els tres braços amb el rei, i a partir de la resolució de greuges es marquen els subsidis econòmics que demana el rei a canvi de legislacions a favor d’aquestes greuges. A les corts s’aprovaven els tributs i s’aprovaven les contribucions que anirien destinades a la monarquia. Tots els assistents es comprometien a una sèrie de pactes.
CAPÍTOLS DE LES CORTS DE Barcelona
, ANY 1283 Es compromet a convocar Corts un cop a l’any. Pere el Gran diu que no aprovarà cap constitució sense el consentiment dels braços  per tant, pactant. Pactisme = sobirania pactada. Es limita a l’autoritat del rei, ara mitjançant les corts, i després per la Generalitat. QUE IMPLICA? Que el poder del rei no podrà anar en contra dels estaments. Reconeixement mutu del poder. A partir del Segle XIII el poder reial és fruit d’aquest pactisme. Es estaments no aprovaran cap llei si no es satisfan els seus greuges i viceversa.

Entradas relacionadas: