La Filosofia de René Descartes i el Dualisme Cartesià

Les idees innates i l'existència de Déu

Les idees innates són aquelles que la ment té per naturalesa, independentment de l’experiència. Entre aquestes idees destaca la idea de Déu, entès com un ésser infinit, perfecte i etern. Descartes afirma que aquesta idea no pot haver estat creada per un ésser finit i imperfecte com nosaltres, perquè la causa ha de tenir tanta realitat com l’efecte. Això el porta a afirmar que Déu existeix. També ho argumenta dient que l’existència forma part de la perfecció: si Déu és perfecte, ha d’existir necessàriament.

Un cop demostrada l’existència de Déu, Descartes afirma que Déu és perfecte i, per tant, no pot voler enganyar-nos. Això elimina la hipòtesi del geni maligne i garanteix que allò que percebem de manera clara i distinta és veritable. La raó queda així justificada com a font fiable del coneixement.

Les tres substàncies i el dualisme cartesià

A partir d’aquí, Descartes reconstrueix la realitat i distingeix tres substàncies:

• La primera és la res cogitans, la substància pensant, és a dir, el jo.
• La segona és la res infinita, que és Déu.
• I la tercera és la res extensa, el món material, que ocupa espai i es regeix per lleis mecàniques.

Així estableix el seu dualisme entre ànima i cos. La ment i el cos són substàncies diferents. La ment és immaterial i es caracteritza pel pensament. El cos és material i es caracteritza per l’extensió. Tot i ser diferents, Descartes diu que interactuen en l’ésser humà i situa aquesta relació a la glàndula pineal. Així, l’ésser humà és la unió entre una substància pensant i una substància extensa.

El mètode cartesià i les seves quatre regles

Aquest racionalisme també es reflecteix en el mètode cartesià. Descartes defensa quatre regles fonamentals:

1. L’evidència: acceptar només allò clar i distint.
2. L’anàlisi: dividir els problemes en parts petites.
3. La síntesi: reconstruir el coneixement des dels elements més simples als més complexos.
4. L’enumeració: revisar-ho tot per no deixar res fora.

Conclusió: El fonament de la filosofia moderna

Per tant, tota la filosofia de Descartes queda connectada: comença dubtant de tot, troba la certesa en el cogito, estableix el criteri de veritat, demostra l’existència de Déu, garanteix la fiabilitat de la raó i acaba reconstruint la realitat a través del dualisme entre ment i cos. El resultat és una filosofia racionalista que situa la raó com a fonament principal del coneixement i converteix el subjecte pensant en el punt de partida de la filosofia moderna.