Filosofia problematitzadora
Enviado por Lidia y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,09 KB
| metafísica | logica | episte | etica | estetica |
|---|---|---|---|---|
| Etimològicament, significa "més enllà (meta ) de la física" i designa la part de la filosofia que s'ocupa de l'ésser, és a dir, de les propietats de tot allò que és o que existeix, independentment del que sigui. Aquesta branca de la filosofia és de les més antigues i, per a molts, és la característica de l'activitat filósòfica. | Rep el nom del terme grec logos, "raó", "paraula"... I s'ocupa dels raonaments expressats lingüísticament. Estudia la seva estructura, la seva forma i la seva correcció, i estableix quan un raonament està ben constituït i podem, per tant, estar segurs de la validesa de la seva conclusió | També es coneix com a teoria del coneixement i s'ocupa de qüestions com: què és el coneixement, tipus i formes de coneixement, la ciència, els límits d'allò que podem conèixer... Aquesta és una de les branques de la filosofia que, actualment, gaudeix de major popularitat. | Aquesta branca té com a objecte els codis morals; d'aquesta manera, analitza les nostres normes morals, la seva fonamentació, la seva validesa, la seva universalitat... És una altra de les branques clàssiques de la filosofia i aquella que ens pot ajudar a portar una bona vida. | És la branca de la filosofia interessada per l'art i la bellesa en general. Encara que l'interès i la reflexió sobre tot allò artístic són tan antics com l'ésser humà, com a disciplina filósòfica, l'estètica té un naixement recent (Segle XVIII). |
La filosofia antiga
La filosofia va néixer a les colònies gregues de l'Àsia Menor i d'Itàlia en el segle VI a. C. Entre ells figuren Tales, Anaximandre, Empèdocles, Pitàgores, Heràclit i Parmènides. El primer gir en l'objecte d'estudi de la filosofia va ser aportat pels sofistes els quals es van centrar en el concepte de "veritat" i van explorar les possibilitats lògiques del llenguatge, així com també la seva aplicació a la política. Sòcrates els va retreure la seva atenció per allò útil en detriment d'allò vertader, i va proposar als seus contemporanis la cerca de la virtut mitjançant el qüestionament de tota convicció subjectiva.
Plató, deixeble de Sòcrates, va afirmar que, a més del món físic, material i canviant, existia un altre plànol de l'ésser, fora de l'espai i del temps, de caràcter immutable i perfecte, en el qual es troben les veritables definicions del conceptes universals. Va denominar a aquesta realitat món intel·ligible o món de les idees. Atès que les nostres ànimes ja van habitar originalment en aquest món, segons Plató el coneixement consisteix a arribar a recordar-les ja que, quan l'ànima s'introdueix en el cos es produeix una amnèsia. I aquells que siguin capaços de despertar en major mesura el record d'aquestes idees hauran de convertir-se en els governants de la polis.
De la mateixa manera que Plató, Aristòtil també mantindrà una posició crítica amb els sofistes i defensarà l'existència de veritats objectives. Va romandre durant vint anys a l'Acadèmia platònica, en què va esdevenir tutor del jove Alexandre el Gran, fins que finalment va crear la seva pròpia escola a Atenes, el Liceu. Al Liceu es va dur a terme una intensa tasca de classificació sistemàtica de tots els sabers, des de la biologia o la física, fins a la lògica o la política.
Després de la mort d'Alexandre el Gran el 322 a. C. S'inicia l'etapa de la filosofia hel·lenística, en què el pas de la polis a l'Imperi va donar lloc a noves escoles. Estoïcisme, epicureisme i escepticisme seran les propostes filósòfiques que aconseguiran major reconeixement. Les tres escoles es van caracteritzar, entre altres coses, per atendre especialment la qüestió de com hem de viure per a aconseguir una existència més felíç. Aquestes doctrines filósòfiques gregues van perviure en temps de l'Imperi ROMà. Cal destacar també que en els segles III i IV adquireix gran notorietat a Egipte el neoplatonisme, en el qual van destacar Plotí i Hipàtia d'Alexandria, els quals van interpretar la doctrina de Plató des d'una visió mística.