Filosofia: Presocràtics, Plató i Descartes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en catalán con un tamaño de 7,84 KB
El Pensament Presocràtic: Heràclit i Parmènides
Heràclit d'Efes (544 - 484 aC)
Conservem una quantitat important de fragments del seu petit llibre, un volum considerable per a un filòsof presocràtic. Els fragments són breus i ell és el primer a utilitzar l'adjectiu philosophós, que descriu una actitud determinada. Podem distingir:
1. Referències a allò únic i comú:
Apareixen diverses paraules per referir-se al principi comú de les coses, com ara logos, cosmos, physis i foc. La varietat de termes indica que no hi ha una paraula específica per a aquest concepte. Heràclit utilitza el llenguatge comú, forçant-lo com fan els poetes, per a donar un nou significat a les paraules.
- Logos: Tenia molts significats, com ara paraula, llenguatge, narració. Està relacionat amb el verb parlar, dir, ordenar, seleccionar o recollir. Hi ha una relació entre el logos (dir les coses) i el verb (ordenar les coses). És la capacitat de reconèixer cada cosa i diferenciar-la de les altres. Quan utilitzem el llenguatge, reconeixem l'ordre que fa que cada cosa sigui el que és. Més que raó, significa ordre, que els humans ordenen amb el llenguatge. Forçant la paraula, va sorgir un sentit filosòfic: llei comuna, la llei per la qual a cada cosa li correspon un lloc.
- Physis: Ara s'entén com a naturalesa, però un grec ho entendria com la naturalesa de cada cosa, la manera pròpia de ser de cada cosa (la naturalesa del foc és cremar). També significa néixer, créixer. Heràclit es refereix a la presència pròpia de cada cosa.
- Kosmos: Significa ordre literalment. Univers i una derivació és ordre total. Heràclit la utilitza com a ordre.
2. Principi de la identitat dels contraris.
3. Dues actituds possibles davant del logos: la de l'home filòsof i la de l'home corrent.
Les coses estan en canvi constant (Heràclit), però el logos és sempre el mateix, es manté perquè no és cap cosa. Hi ha una diferència entre el que s'adona d'això i el que no: actitud filosòfica i actitud ordinària.
Parmènides (540 - 470 aC)
És el primer que fa servir la paraula ser. També utilitza veritat.
Doble contraposició: ser/no ser i veritat/aparença.
Parmènides s'adona que la presència de les coses és una sola qüestió. Contraposa el ser amb el no ser. L'home s'ha de fer càrrec d'una sola cosa, el ser. Posa en evidència el no ser, perquè només hi ha el ser. El ser és únic i comú.
Plató: Idees, Veritat, Dialèctica i el Bé
Hi ha moltes idees i totes tenen les mateixes característiques. Conèixer-les implica saber-se moure en les relacions que estableixen entre elles. Hi ha idees que s'exclouen, però també s'inclouen. D'aquestes relacions, Plató en diu la dialèctica. El nostre coneixement va del més genèric al més específic. Cada idea en pressuposa una altra, són relacions graduals. La comprensió d'una idea no és possible sense la comprensió de l'anterior. No tenim una comprensió perfecta perquè som humans. Les definicions que es van donant, Plató en diu hipòtesis. Aquestes relacions s'acaben quan arribem a la idea màxima: la idea del Bé, la idea de les idees, el gènere suprem. Està més enllà del ser, ja que és incomprensible i difícil d'entendre.
Les característiques de les idees són: tota idea és veritable, són inequívoques (la idea de justícia es troba en la idea de justícia), i tota idea és intel·ligible, per tant, accessible des de la intel·ligència. La idea del Bé dóna veritat a les altres. El Bé és la perfecció. Gràcies a la idea del Bé, totes les idees són el que són. Quan s'arriba a la idea del Bé, hi ha un procés descendent, la dialèctica descendent, que només és possible si has arribat a la idea del Bé.
La Polis Ideal i la Polis Real en Plató
Una part dels diàlegs de Plató es basen en la construcció d'una hipotètica polis, la polis ideal. La ciutat que es presenta en aquests diàlegs no és un programa de Plató, sinó que és fruit del diàleg entre Sòcrates i altres interlocutors.
Aquesta polis ideal és una ciutat regida per la filosofia, on governen els filòsofs, el saber dels quals és conèixer el que està bé i el que no. La polis ideal és aquella en la qual govern i filosofia coincideixen.
D'altra banda, la polis real és aquella regida per l'opinió, en la qual governen els sofistes, que són considerats savis perquè són els que millor es mouen en els casos concrets. Aquests, però, governaran en funció de la seva opinió, ja que no miren cap a la direcció de les idees.
La principal diferència entre les dues polis és que la polis ideal està regida per la filosofia i la polis real per l'opinió. En la polis ideal, el filòsof que governa no té en compte els casos concrets, sinó les coses en si, no es queda en la unilateralitat. Per exemple, no governa el que té en compte la justícia en els casos concrets, sinó el que coneix la idea de justícia, la justícia en si, independentment de les coses justes.
Descartes: Dubte Metòdic i Cogito
Dubte metòdic: estratègia per veure si, aplicant el dubte, s'arriba a un pensament que sigui cert. És un dubte universal, com que no hi ha cap coneixement que sigui segur, dubto de tot.
El dubte metòdic és adoptar l'actitud del dubte (la intuïció és la percepció immediata d'idees clares i distintes. Per idea, ell entén un contingut de la ment. Ja en Descartes, idea significa contingut del pensament. No totes les idees són clares i distintes. Les idees clares i distintes són aquelles de les quals no es pot dubtar, són indubtables. Quan diu clara, vol dir allò que és indubtablement percebut, el contrari de confús o borrós, que se'ns presenta sense possibilitat de dubte. Quan diu distintes, vol dir que són perfectament delimitades, que no estan confoses amb altres idees. Són idees sense dubte.
Només són objecte d'intuïció aquelles idees que, de manera immediata, se'ns presenten al pensament de manera no dubtosa. La suma dels angles d'un triangle són 180º, no les hem de demostrar perquè són idees clares.
Deducció: coneixement d'idees que no són percebudes com a clares i distintes a partir d'un procés en el qual se segueixen passos, i cada un d'aquests és intuït (és a dir, que cada un té la característica de ser clar i distint). També hi ha les que no ho són, d'immediatament clares, sinó que han de passar per la deducció. Quan una idea no es veu clara immediatament, però sí després, pas a pas, la fem passar per un procés deductiu, que té diversos passos que presenten les característiques de claredat i distinció.
L'evidència són aquelles veritats intuïdes i percebudes immediatament, llavors són evidents. La deducció és un procés en el qual cada un dels passos resulta evident, perquè, sinó, la conclusió no serà evident. No ens podem saltar cap pas.
S'instal·la en el dubte per arribar a la certesa. Perquè quan planteja el dubte metòdic, el que vol fer és arribar a la veritat, és una estratègia. Instal·lar-se en l'escepticisme és dubtar i no afirmar. És el que té el dubte per resposta. Descartes, en canvi, parteix del dubte per arribar a la resposta certa. Ell no és un escèptic.
Només pot tenir un resultat: la indubtabilitat, la veritat absoluta. L'aplicació del dubte està en ressonància amb el fet que Descartes sigui el primer filòsof modern. Ell vol una nova base per al coneixement i té el coneixement com a problema principal.