Filosofia Presocràtica: De Tales a Plató

De Tales als Pluralistes Postparmenidians

Període Presocràtic, Cosmològic o Naturalista

La “saviesa” dels segles VII i VI: De Tales a Heràclit: “Savis”, no pas “filòsofs”: caràcter fragmentari i aïllat de les notícies que en tenim; consideració posterior d’aquests autors com a “savis”.
Trets comuns:

• Grecs colonials.
• Relació ambigua amb el món magicoreligiós.
• Concreció de llur recerca: la pregunta per l’arkhè (origen, principi i fonament) de tot el que hi ha.
• Actitud teorètica: vivència de la veritat (àlétheia).
• Escriptura i llenguatge significatiu; crítica del mite.
• Horitzó d’experiència: la physis, la naturalesa com a moviment vital perpetu.
• Temàtiques preferents: fenòmens astronòmics i atmosfèrics.

Saviesa i physis. La pregunta per l’arkhè

Milesis (ss. VII-VI)

Tales: l’aigua com a arkhè. Anaximandre: la physis com a kósmos (món, totalitat ordenada) i l’àpeiron (il·limitat, indefinit, indeterminat) com a arkhè. Anaxímenes: l’aire com a arkhè; naixement de les coses per rarefacció i per condensació.

Pitàgores i els Pitagòrics (ss. VI i següents)

El pitagorisme com a moviment intel·lectual, religiós i polític; actitud contemplativa: recerca de la veritat; doctrina de l’ànima: dualisme antropològic (el cos com a sepulcre de l’ànima), immortalitat i transmigració de l’ànima (necessitat de purificació), els éssers vivents com a éssers animats; la physis com a ordre harmònic (kósmos) i el nombre com a arkhè o principi d’aquest ordre; el dualisme cosmològic pitagòric des del dualisme parell/imparell (i els dualismes associats: bo/dolent, masculí/femení, clar/fosc, etc.).

Saviesa i desvetllament de l’ésser

Heràclit i Parmènides (ss. VI-V)

La physis com a consistència, com a fonament ocult de les coses, d’allò que “són” (el foc, segons Heràclit; l’esfera, segons Parmènides). Les coses “són” en sentit actiu: “tenen” realitat (Parmènides: tò eón, “allò que és”, “allò ens”). Parmènides: l’ésser de les coses és estable, autosuficient, sòlid, immutable, inengendrat, indestructible, finit, compacte, homogeni i complet (l’esfera). Heràclit: l’ésser com a perpetu “arribar a ser”, “esdevenir-se”, com a moviment perpetu i harmònic (harmonia de contraris), flux (foc).
El savi és qui es fa càrrec de revelar, de dir (légein; lógos) el que les coses són; maneres de dir-ho:

• Distingint el camí de la veritat i el camí de l’error (Parmènides).
• En llenguatge enigmàtic que cal desxifrar (Heràclit).
• Necessitat, en tot cas, que el savi es desentengui de l’existència immediata i quotidiana (el “món de les aparences”).

Els Savis Pluralistes

Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit

Physis com a pluralitat dinàmica (enfront de l’Ésser-U i immòbil de Parmènides). Empèdocles: la realitat està formada per unes “arrels” que s’uneixen i se separen en virtut de l’amor i l’odi (forces còsmiques). Anaxàgores: la realitat està formada per un nombre indefinit de “llavors” de diverses espècies –totes elles presents, en mesures variables, en totes les coses- i està regida pel Noûs (raó, intel·ligència còsmica, principi de discerniment). Demòcrit: la realitat està formada per “àtoms” (ple, ésser físic) separats pel buit (no-ser físic), en el qual es combinen i es desintegren atzarosament; materialisme mecanicista. “Ésser” deixa de designar, en els savis pluralistes, la totalitat del que hi ha; es veu i es pensa, i passa a ser una mera còpula, de manera que pensar serà, a partir d’ells, afirmar o negar una cosa d’una altra (atribuir).

Els Sofistes i Sòcrates

Període Clàssic, Antropològic, Humanista

Els Sofistes

Un moviment il·lustrat –en el context de la polis democràtica, Atenes- de renovació cultural, no pas un conjunt de doctrines subscrites unànimement per un grup d’autors. Gir antropològic de la filosofia.
Dues generacions de sofistes:

• La primera (Protàgores, Gòrgies): antidogmàtica, relativista en matèria moral i política (Protàgores) i amb tendència a l’escepticisme (Gòrgies).
• La segona (Hípies, Trasímac, Antifó): reforça la distinció physis/nómos (naturalesa/convenció), més aviat utilitarista en matèria moral i política i accepta, en diversa mesura segons cada autor, la tesi de la validesa natural del dret del més fort, amb el consegüent amoralisme i/o immoralisme.

Sòcrates

Sòcrates com a culminació del “gir antropològic” imprès pels sofistes al pensament antic: despreocupació pels assumptes de la physis i preocupació per refermar els valors morals i polítics. Crítica socràtica al relativisme dels sofistes: és impossible fundar una convivència duradora sobre la base que cadascú entengui a la seva manera què és la justícia, o la pietat, o qualsevol altra virtut –areté- cívica. Actitud resultant d’aquesta crítica: actitud inquisitiva.
Mètode: el diàleg, en dues fases:

• La “ironia”, o desemmascarament de la ignorància dels altres.
• La “maièutica”, o ajut a l’interlocutor (a base de preguntes ben dirigides) perquè avenci pel camí cap a la definició universal (de les virtuts, dels valors).

Model tècnic subjacent al mètode: només qui “sap” què és la justícia pot actuar justament (anàlogament a: només qui “sap” fer sabates pot fer bones sabates): d’aquest determinisme ètic se’n diu “intel·lectualisme moral”. El personatge literari (Plató per boca de Sòcrates): res no ens autoritza a suposar que Sòcrates concedís als conceptes universals existència separada de les coses sensibles (cosa que sí que va fer el Plató madur).

Plató

Ontologia

La Doctrina de les Idees

Tesi principal: l’essència d’aquest món (el món sensible, format per coses canviants que es generen i es corrompen) és a fora d’ell (el món de les idees: realitats objectives, eternes, immutables i universals que confereixen intel·ligibilitat a les coses sensibles); dualisme ontològic. El mite del Timeu com a recurs per explicar la teoria de les idees i el dualisme subsegüent: el demiürg (artesà o intel·ligència ordenadora) ordena una matèria primera (caòtica, errant) conforme a uns models o paradigmes (les idees): l’ordre (del món sensible) ha de provenir de l’acció d’una intel·ligència ordenadora (enfront de Demòcrit).

La doctrina platònica i l'explicació racional

Si per als milesis el substrat permanent (arkhè) era alhora el material de què les coses estan fetes i llur essència (allò que són: en Tales, les coses no són més que estats o modificacions de l’aigua), per a Plató, en canvi, ambdós aspectes se separen: d’una banda, el material a partir del qual estan constituïdes les coses: la matèria informe i caòtica; de l’altra, allò que les coses són vertaderament, llur essència o idea, la forma que imiten o de la qual participen.