Filosofia medieval i modera: Anselm, Descartes i l'argument de l'existència de Déu

Filosofia medieval

Etapes de la filosofia medieval:

• Etapa de formació (fins al segle XII): recopilació de textos antics que copiaven els monjos dels monestirs. Destaca Sant Anselm, que va ser el primer a sistematitzar la filosofia.
• Etapa d'apogeu (segle XIII): el representant més destacat és Sant Tomàs d'Aquino, que uneix Aristòtil i el cristianisme. Aquest es convertirà en la base dels ensenyaments universitaris.
• Etapa de decadència (segle XIV): es pensa que la religió no ha de buscar el seu suport en la filosofia, sinó basar-se en la creença. La filosofia té el camí obert per tenir la seva pròpia aventura (Ockham).

Existència de Déu

Hi ha dos tipus d'arguments per demostrar l'existència de Déu: a priori i a posteriori. L'argument de Sant Anselm és a priori. Es denomina argument ontològic perquè demostra l'existència de Déu des de la seva pròpia definició:

• Definició de Déu: Déu és el ser més perfecte imaginable, i una de les qualitats d'aquesta perfecció és l'existència.
• Un ser no seria perfecte si no existís.
• Si penso en un ser perfecte que no existeix, sempre puc pensar en aquest mateix ser perfecte però afegint-li l'existència.

Crítica

• 1r) Gaunilo hi presenta un contraargument: l'exemple de l'illa paradisíaca. No es pot pensar en una illa millor que aquesta, per tant aquella illa hauria d'existir. Sant Anselm respon que una illa no és millor per existir, o no ho seria si Déu no existís.
• Kant: l'existència no és una qualitat més de Déu, sinó alguna cosa necessària perquè puguin donar-se les característiques de Déu. Ha d'existir perquè en ell es puguin donar les característiques.

Demostració de Déu per Sant Tomàs

Per a ell, l'existència de Déu és una veritat demostrable mitjançant la raó. Per demostrar-ho, dona una sèrie d'arguments (les cinc vies):

1. El punt de partida és sempre un fet de l'experiència, una dada de la intuïció empírica.
2. Aplicar a aquest fet el principi de causalitat: es pregunta per la causa que ha produït aquest fet que apareix en l'existència.
3. La recerca de la causa es du a terme en el món natural, produint-se una cadena causal. Però es demostra que la primera causa no pot existir en aquest món i, per tant, cal postular la seva existència com a entitat transcendent al món.
4. Necessitat d'acceptar l'existència d'una causa última i transcendent que expliqui la possibilitat d'aquells fets empírics.
5. S'identifica aquesta causa amb el Déu cristià.

Descartes

Dubte metòdic

• Consisteix a no acceptar com a veritat allò que pugui ser posat en dubte fins a trobar un principi que no pugui ser posat en dubte: serà el principi buscat que servirà d'axioma per a la filosofia.
• És un dubte metòdic perquè forma part del mètode, i universal perquè s'aplica a tot.
• Descartes no vol dir que allò que sigui susceptible de dubte sigui fals, sinó que ha de ser demostrat.
• El procediment consisteix a anar exposant les veritats en què confiem per observar si hi ha raó per dubtar-ne.

Aplicació del dubte

1. Fal·làcia dels sentits: creiem que tot allò que veiem és veritat, però a vegades els sentits ens enganyen. No tenim un criteri que ens digui quan els sentits ens enganyen i quan no.
2. Impossibilitat de somni/vigília: hi ha percepcions que ens semblen molt reals i és impossible dubtar de la seva veritat, però a vegades ens sembla que quan somiem estem en llocs que, quan despertem, sabem que era fals. No hi ha criteris per distingir entre l'estat de somni i de vigília, per tant potser tot sigui producte dels nostres somnis.
3. Hipòtesi del geni maligne: Descartes també troba un motiu per dubtar de les matemàtiques: el geni maligne, el dubte que hi hagi un Déu malvat que ens hagi creat d'una manera perquè creguem que és veritat allò que no ho és, i que a més no ens puguem donar compte d'això; per això les veritats racionals tampoc serveixen com a principi de la filosofia.
4. Primer principi (cogito ergo sum): arribem a l'escepticisme: res no es pot afirmar amb certesa, excepte que apareix una veritat indubtable: jo existeixo. Si dubto dels sentits i de l'existència del món extern, he d'existir per poder dubtar-ne. Si existeix un geni maligne, he d'existir per poder ser enganyat. L'essència del jo és el primer principi de la filosofia: jo penso, per tant existeixo.

Existència de Déu: demostració

1. Entre les idees que tenim, algunes representen objectes i altres realitats. També tenim la idea d'un ser infinit que té en si totes les perfeccions possibles.
2. Analitzem aquestes idees buscant el seu origen o causa. La trobem en totes les idees excepte en les de perfecció i infinitud.
3. Origen de les idees: la idea d'un ser perfecte no pot provenir de mi, perquè jo dubto i jo no sóc perfecte.
4. Conclusió: ha d'existir un ser perfecte i infinit que hagi posat en mi la idea d'infinitud i perfecció.

Conseqüència: superació del solipsisme: no estic sol en el món, almenys hi ha un Déu.

Metafísica cartesiana

1. Substància: allò que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per existir, allò que existeix perquè sí. La defineix emprant el criteri d'independència.
   • L'única substància que existeix és Déu, perquè és l'únic que existeix sense necessitar cap altra cosa per existir: és la substància infinita, eterna, immutable i independent.
   • Descartes admet també com a substància allò que només depèn de Déu per existir, perquè és independent de tota la resta.
2. Substància infinita: és Déu, és l'única que compleix el criteri complet d'independència. Característiques: infinitud, perfecció...
3. Substàncies finites:
   • Subordinades a Déu: substància pensant (res cogitans) i substància extensa (res extensa). Les substàncies es defineixen per els atributs: propietats que expressen els trets essencials de la substància. Les substàncies finites tenen una sèrie de propietats no essencials: modes.
     • Res cogitans: el jo és una substància l'essència de la qual consisteix en pensar. És un ànima diferent del cos. Depèn de Déu perquè és independent de l'allò corpori. L'atribut del jo és el pensament, que es manifesta en un conjunt de modes: les diferents maneres en què el pensament pot aparèixer: dubtar, discórrer, imaginar...
     • Res extensa: el món és una substància imperfecta i finita, creada i dependent de Déu, però independent de la substància pensant. Es defineix per l'atribut de l'extensió en longitud, amplitud i profunditat. Posseeix modes: qualitats primàries, propietats objectives de les coses que Déu garanteix com a constitutives de la seva essència; i qualitats secundàries, més subjectives, que romanen en el meu pensament de manera obscura i confusa i s'ignora si són veritat o falsedat. El corporal és el matemàticament quantificable.

Mètode cartesià

• Intuïció: la raó capta els conceptes simples sense que hi hagi possibilitat de dubte o error. Són idees clares i distintes, i l'acte pel qual s'acceptaven és la intuïció: coneixement immediat pel qual coneixem allò evident.
• Deducció: la raó descobreix les connexions que es donen entre idees simples: obtenir una veritat a partir d'altres. La deducció és la connexió de les intuïcions: es passa d'una cadena evident a una altra fins a arribar a allò que es vol demostrar.
• Evidència: criteri de veritat: admetre com a certes les idees que són clares i distintes.
• Anàlisi: divisió de les parts simples d'una qüestió. Davant d'una dificultat és necessari dividir-la en tantes parts com sigui possible per ajudar els elements que puguin ser coneguts immediatament, que seran les idees clares i distintes.
• Síntesi: pas de allò simple a allò complex: reconstrucció de la qüestió des dels seus elements.
• Enumeració: no perdre de vista cap pas de la deducció i garantir que no hi ha salts ni fallades.