Filosofia Grega i Patrística: Epicur, Estoics, Sant Agustí i Sant Tomàs

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,23 KB

Epicur (s. IV-III aC)

Epicur considera que la filosofia ha de curar els humans dels 4 grans mals.

1. Canònica o Teoria del coneixement

El coneixement prové de l’experiència sensible. A partir de la informació dels sentits, podem construir el món natural. Els sentits no enganyen; som nosaltres qui ens equivoquem en construir explicacions sobre la realitat. L’experiència sensible ens permet saber si aquestes explicacions són veritables o no. La ignorància és igual a malestar i por.

2. Física

Coneixement adequat de la naturalesa. Seguint l’atomisme de Demòcrit, però amb variacions com el clinamen (àtoms desviats sense saber per què). L'atomisme explica com funciona la naturalesa. Els déus, tot i que existeixen, no intervenen en l’esdevenir del món natural i no són responsables de res. L'atomisme explica que la mort és només una separació dels àtoms. Quan els àtoms es separen, l’individu no sent res, per tant, si mor, no sent res perquè els àtoms es separen.

Ètica d’Epicur (Hedonisme)

És la part més important perquè l’objectiu és la felicitat individual. L’humà és lliure per triar la seva vida i està dotat de raó (decideix i pensa). Felicitat = ataràxia (tranquil·litat de l’ànima o absència de dolor) lligat a un sentiment de plaer (hedoné) = hedonisme. El plaer és la finalitat de les accions i el criteri de valoració moral. Quelcom serà bo si ens provoca plaer i serà dolent si ens provoca dolor. Però, com a animals racionals, busquem un plaer del qual podem calcular les seves conseqüències: un plaer momentani pot provocar un dolor posterior, i un dolor momentani pot provocar un plaer molt gran = càlcul utilitari. El plaer segur és aquell que resulta de la satisfacció de les necessitats naturals = vida de serenitat i moderació que ve donada per una virtut, l'autarquia (la persona necessita poc per viure i no depèn dels béns exteriors). Per tant, l’ètica és individualista perquè, en formar-se els grans imperis, l’individu se sent “perdut” i busca la felicitat pròpia satisfent les seves necessitats en lloc de voler un bé comú.


Estoics

Teoria del coneixement

El coneixement s’inicia en els sentits (sensació) + prediccions (memòria). L'assentiment evident serveix per saber si els conceptes comuns als homes són veritables. Les sensacions s’imposen tan clares que no podem dubtar. El coneixement és capaç de representar i assentir un concepte comú.

Física

Materialista, però la realitat està constituïda per dos principis materials: el foc i la matèria. Les coses estan sotmeses a un procés etern i cíclic de transformació (tot passa i seguirà passant de la mateixa manera). El foc és el principi actiu que transforma la matèria. Tot el que passa ha de passar = fatalista.

Ètica estoica

L'home és producte de la fatalitat i el destí. Llibertat = adequació de la raó humana a la raó del món. Felicitat = acceptació tranquil·la i confiada del destí. Virtut = lliure del domini de les passions (apàtic). Saviesa = ser capaç de suportar les situacions més desesperades (prudència i autodomini). Virtuts socials = justícia i benevolència.


Filosofia i Religió Patrística

Moviment que es dóna durant els primers segles quan les idees cristianes topaven amb la mentalitat grega i romana. Aquestes adversitats obligaven els pares de l’Església a realitzar un esforç de formulació i clarificació dels continguts doctrinals. Al segle III dC, el cristianisme s’assenta en l'alta societat romana = integració de l’Església en la vida política, econòmica i militar. (380 dC, el cristianisme és la religió oficial de l’Imperi Romà).

Sant Agustí (354-433 dC)

313 dC, el cristianisme es fa edicte de Milà. 380 dC, el papa Teodosi fa el cristianisme religió oficial en l'edicte de Tessalònica. Tres llibres: Confessions (als 32 anys es fa cristià), Soliloquis (monòleg entre ell i Déu) i La ciutat de Déu (contraposició a la polis).

Funcions de l’ànima

  1. Opinar = error
  2. Entendre = racionalitat (discurs racional)
  3. Creure = la font de tota creença és la Bíblia. La saviesa total la té Déu, i l’home savi és aquell que segueix Déu.

Ètica de Sant Agustí

Religió i filosofia = felicitat. Però els filòsofs donen diversos camins per arribar-hi, i els cristians, gràcies a Jesús, sabem el veritable camí = filosofia subordinada a la religió. El camí cap a la raó el marca la Bíblia.

Autoconeixement

Procés d’interiorització que condueix a Déu. Canvia el significat del concepte convertir-se (guiar-se - Sòcrates a arribar - Déu). L’important per a l’home és sortir de la ciutat per interioritzar-se o, si es queda a la ciutat, evangelitzar-la.

Amor

Principi constructiu d’allò social, el perquè volem viure en societat. Amor polis: amor propi i menyspreu a Déu / preocupació pel món / mal = ciutat dels condemnats. Amor a Déu: amor a Déu i menyspreu d’un mateix / preocupació del món enllà / bé = ciutat dels salvats. Al principi, tots formen part de la ciutat terrenal, i només uns pocs poden arribar a la ciutat de Déu a causa del pecat original. Per això, l’Església sotmet l’Estat per prevaldre la teoria.

Sant Tomàs

Segle V = fi de la patrística i inici de la filosofia escolàstica + decadència cultural i econòmica d’intercanvi = feudalisme. Cau l’Imperi Romà d’Occident, però Roma és la capital cristiana durant tota l’Edat Mitjana. Segles V-XII = escoles als convents. Segle XII = escoles a les catedrals = escoles episcopals. Segle XIII = universitats. Segles IX-XII = escolàstica primitiva, es manté l’herència de Plató i Sant Agustí. Segle XII = Renaixement (liquidació del feudalisme) = època de plenitud de l’escolàstica on es revalora el món temporal respecte al món diví. Desapareix la creença en un únic sistema de saviesa, i fe i raó es consideren disciplines autònomes.

Humà

Coneix a partir dels sentits, però l’intel·lecte fa un procés ascendent cap a allò universal (essència).

Voluntat

Conducta o apetit intel·lectual del bé.

Ètica de Sant Tomàs

Com Aristòtil (teleològica) = tots els éssers tendeixen cap a un fi, la felicitat. Però afegeix una dimensió sobrenatural, la beatitud (contemplació de Déu).

Teoria del coneixement

Basada en la revelació divina i en la filosofia en l’exercici de la raó humana = camins no incompatibles perquè tots dos arriben a la mateixa veritat a través del discurs racional o de la revelació = conclusions diferents = mantenir la fe com a criteri últim de veritat i la raó ha de revisar els seus plantejaments.

Realitat i ésser

Demostració de l’existència de Déu. Religió d’Aristòtil = concepció més perfecta de Déu a la qual pot arribar la raó sense la revelació. Metafísica: essència = matèria + forma composta (potència de rebre l’existència). Existència = quan es rep l’essència (acte de l’essència = Déu).

Entradas relacionadas: