Filosofia de Descartes: El Mètode i les Tres Substàncies
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,78 KB
Descartes
Finalitat de la seva filosofia
Descartes va mostrar una gran inquietud per la recerca de la veritat. Va trencar amb la filosofia del seu temps i va projectar un nou sistema filosòfic. Es va trobar amb la seguretat que oferia la nova ciència renaixentista i el paper important que representaven les matemàtiques en el mètode de la ciència. Descartes es va proposar dotar la filosofia d'un nou mètode per descobrir les veritats clares, certes i demostrades racionalment. Un únic mètode, el matemàtic, que havia de constituir un sistema racional únic, és a dir, una única ciència universal. L'objectiu del projecte era pràctic, amb la finalitat de facilitar a l'ésser humà el domini de la naturalesa i l'assoliment d'una bona vida.
Mètode i dubte metòdic
La reflexió filosòfica exigeix unes condicions prèvies: a) establir el mètode més rigorós semblant a les matemàtiques, b) prescindir dels continguts de la fe, c) renunciar a les explicacions de la filosofia anterior i a l'experiència sensible. El mètode és l'instrument per guiar la raó i possibilitar-ne l'ús correcte. Un mètode digne ha de consistir en un conjunt de regles segures i senzilles.
- Evidència: Acceptar les idees que la nostra ment posseeix amb claredat i distinció. L'evidència fa referència a les representacions de la ment i es fonamenta en la raó. Hi ha tres tipus d'idees: adventicies (procedeixen de la percepció sensible), facticies (invecions de la nostra imaginació) i innates (emanen de la raó mateixa, no de l'experiència sensible). Descartes va sostenir que les idees clares i distintes s'obtenen amb la intuïció intel·lectual.
- Anàlisi: Dividir els problemes en tantes parts com calgui per reduir el que és complex a les seves parts més simples.
- Síntesi: Conduir els nostres pensaments començant pels més fàcils i simples fins als més complexos. Aquesta regla s'aplica a la deducció, que és qualsevol derivació necessària d'una idea a partir d'una altra que coneixem amb certesa. La deducció suposa un moviment o successió.
- Recompte: Fer sempre enumeracions detallades i revisions generals per tenir la certesa de no haver-nos equivocat en el desenvolupament del mètode.
El dubte metòdic. Quan va establir les regles del mètode, Descartes va considerar que per afrontar amb èxit la recerca de la certesa absoluta calia dubtar de tot. No és un dubte escèptic, sinó metòdic i provisional. Aquest dubte és universal i voluntari perquè suposa una actitud conscient i deliberada. Descartes va considerar que existien diversos motius per dubtar:
- Els sentits proporcionen un coneixement confús i enganyós.
- No és possible distingir amb absoluta certesa entre vigília i somni.
- Podríem suposar que existeix un geni maligne.
La primera certesa: l'existència del jo
Descartes es va adonar que, en dubtar de tot, sorgeix una veritat indubtable: l'existència d'un jo que dubta. "Jo penso" és una primera idea clara i distinta que expressa la unitat inseparable entre pensament i existència. L'innovador va ser la seva utilització. Descartes la va establir com a principi i fonament del seu sistema. Quan va aconseguir la certesa absoluta del "jo penso", es va preguntar "qui soc jo?". L'únic que podem saber amb seguretat és que el jo consisteix en pensament, una cosa o substància que pensa. El pensament procedeix de l'enteniment o raó, però en l'ànima cal distingir una altra facultat: la voluntat. La voluntat no té en si mateixa cap límit.
L'existència de Déu
Descartes va descobrir que posseïa una idea innata de Déu. Per a ell, la idea d'imperfecció pressuposava la de perfecció i infinitud, és a dir, la idea de Déu. Només si Déu existeix podem afirmar sense por que les nostres idees són veritablement clares i distintes, i que es corresponen amb quelcom real. Déu es constitueix en la filosofia cartesiana com la garantia i el fonament de l'ésser i el coneixement. Descartes va proposar tres tipus d'arguments:
- La idea de Déu no pot procedir del jo.
- Déu és causa no sols de la seva idea en mi, sinó de la meva existència.
- L'argument ontològic.
L'existència de les coses corpòries
La primera idea clara i distinta referida als objectes materials és la d'extensió en l'espai segons tres dimensions: longitud, amplada i profunditat. Descartes no semblava dubtar de l'existència real dels cossos, però el dubte metòdic l'obligava a buscar la manera d'assegurar-se'n. Déu és la garantia per la qual podem deduir que existeixen unes substàncies corpòries que causen en nosaltres idees sobre coses extenses.
Les tres substàncies
Descartes va arribar a la conclusió que hi ha tres idees clares i distintes: idea del jo, de Déu i del món. Quan va tractar l'existència real d'aquestes idees, va assegurar que són coses o substàncies: jo soc una substància que pensa, Déu és una substància infinita i perfecta, i el món dels cossos és una substància extensa. Aquestes realitats es coneixen amb claredat i distinció. Cosa o substància, per a Descartes, era allò que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per existir. Descartes va afirmar que el jo i el món poden denominar-se substàncies perquè, a excepció de Déu, no necessiten per existir cap altra cosa diferent d'ells mateixos. Per explicar les substàncies creades, va distingir entre atributs i modes. Els atributs són l'essència o naturalesa de cada substància. Els modes són propietats que no són essencials per a la substància i poden variar.
El mecanisme i el compost humà
Si els objectes materials són només extensió, s'han d'explicar en termes de quantitat i moviment local. Descartes va defensar l'objectivitat de les qualitats primàries dels cossos, que es refereixen a dos modes de la substància extensa: la figura i el moviment. Va considerar que les qualitats secundàries són subjectives. Una altra conseqüència de definir els objectes per la seva extensió en tres dimensions és que el concepte d'espai i el d'extensió no poden separar-se. La teoria cartesiana sobre el moviment difereix completament de l'aristotèlica. Per a Descartes es redueix a moviment local. El moviment és un mode de les coses. El moviment s'ha d'originar en una primera causa exterior, que Descartes va situar en Déu. L'univers és com una gran màquina perfectament dissenyada per Déu, en què tots els canvis es produeixen segons el que ha previst la voluntat divina. El moviment de les coses no s'ha d'indagar en cap finalitat. La impossibilitat de conèixer la causa final suposa que només es pugui recórrer a la causa eficient com a principi explicatiu dels objectes. Descartes va aplicar aquestes teories sobre el moviment mecànic als éssers vius. Descartes va deduir que l'ànima humana és immortal, ja que és independent del cos i no el necessita per existir.
La moral
Descartes va elaborar una moral provisional. La moral definitiva seria la conseqüència pràctica del desenvolupament racional de la ciència. La moral provisional va quedar formulada en el Discurs del mètode en quatre regles. Descartes va afirmar que hi ha tres veritats que ens ajuden a dirigir bé la nostra conducta: Déu existeix i tot depèn d'Ell, la naturalesa de l'ànima és més noble que la del cos, i l'univers reflecteix la grandesa de Déu. En el tractat sobre Les passions de l'ànima, Descartes va assenyalar que la raó ha d'evitar el mal ús de les passions, però no ha d'eliminar-les o menysprear-les, ja que en si mateixes són positives.