Filosofia del segle XX: existencialisme, estructuralisme i personalisme

Segle XX: la concepció de l'ésser humà

La concepció de l'ésser humà vigent des de la Il·lustració descansava en dos pilars: la seva essència racional i la idea de progrés. Nietzsche i Freud es van encarregar de soscavar el primer pilar en cridar l'atenció sobre la major importància de l'irracional respecte del racional. El segon pilar es va ensorrar de manera dramàtica amb el desenvolupament tecnològic, que es va convertir en una trampa. Per altra banda, el desenvolupament econòmic, que va permetre abastir tota la població dels béns necessaris, va desembocar en una gran crisi que va generar pobresa i exclusió social. Finalment, el desenvolupament polític i les aliances internacionals van provocar dues grans guerres mundials de conseqüències devastadores, de manera que el resultat va ser una crisi d'identitat.

Existencialisme

L'existencialisme concep l'ésser humà com a llibertat pura, cosa que el converteix en algú que existeix però que no té essència. L'ésser humà defineix la seva essència a través dels actes de la seva existència. Per altra banda, l'existencialisme es vincula amb l'ateisme: rebutja la transcendència, així com qualsevol codi moral o projecte de vida que es proposi com a referència que orienti l'acció. L'ésser humà està condemnat a ser lliure, no pot renunciar a la tasca de fer-se a si mateix, però, al mateix temps, fer-se a si mateix significa dotar-se d'una essència. Jean-Paul Sartre, el pensador més destacat de l'existencialisme, va descriure aquesta angoixa com una sensació de nàusees que s'experimenta en sentir-se surant enmig del no-res, lligat a la responsabilitat de tenir que triar.

Estructuralisme

L'estructuralisme se centra en la comprensió de l'ésser humà a través de l'anàlisi de la cultura. Entre els seus principals representants destaquen Claude Lévi-Strauss, Jacques Lacan i Louis Althusser. Aquest corrent parteix de l'estudi de l'univers simbòlic en què habita l'ésser humà per construir una teoria que s'oposa a l'existencialisme i a la seva reivindicació de la llibertat. Segons aquesta teoria, les estructures profundes i inconscients són determinants en l'elaboració dels sistemes simbòlics que sustenten qualsevol cultura. Per als defensors de l'estructuralisme, l'ésser humà, tal com l'descriuen els existencialistes, no és més que una ficció. Ara bé, el protagonisme en l'explicació de la realitat humana el tenen aquestes estructures inconscients i omnipresents.

Personalisme

El personalisme és un corrent filosòfic liderat pel pensador francès Emmanuel Mounier, que s'articula entorn del concepte de persona. Els personalistes acusen l'individualisme, ideologia dominant en la societat burgesa occidental, de ser responsable de la crisi que viu la humanitat, i acusen l'estructuralisme de conduir l'ésser humà cap a la ineficàcia i la resignació. Mounier distingeix tres dimensions: l'encarnació, la vocació i la comunió, i proposa tres exercicis perquè la humanitat es revitalitzi: el compromís, la meditació i la trobada.