Filosofia del Renaixement: Context històric, Característiques i Revolució científica

Filosofia del Renaixement

1. Context històric: comença a Itàlia s. XIV i s’estén per Europa durant els s. XV i XVI. Humanisme: Corrent filosòfic que destaca i dignifica l’ésser humà, representa un retorn de l’antiguitat clàssica i consisteix en la recuperació de la literatura i el pensament grecollatí.

Característiques generals del Renaixement

Antropocentrisme: reivindicació del valor i la dignitat de l’ésser humà. Pas del teocentrisme a l’antropocentrisme. Ordre sociopolític renaixentista: ensorrament definitiu del sistema feudal. Burgesia es consolida com a classe social: revalorització del treball, impuls del comerç, augment de la riquesa i revitalització de la vida humana i creixement de les ciutats. A nivell polític, consolidació d’estats nacionals i monarquies autoritàries. Temps dels grans descobriments geogràfics: descobriment Amèrica. Societat oberta i no tancada. Importància del descobriment de l’impremta: reproducció de textos a gran escala, difusió d’obres i idees comporten un impuls en la cultura i coneixement. Individualisme: es potència i dignifica l’expressió de la pròpia subjectivitat. Ex: es valora molt la creativitat o originalitat. Curiositat i anhel de saber: període optimista que creu fermament en les capacitats humanes i en el progrés del saber. Paral·lelisme amb la il·lustració (s. XVIII). Ex: Leonardo da Vinci.

La revolució científica

s. XVI i XVII revolució científica en el camp de l’astronomia: Pas del geocentrisme a l’heliocentrisme: defensada per Aristòtil, Ptolemeu, Aristac de Samos, Copèrnic i Galileu. Representa un gran canvi de mentalitat, canvi radical, suposa l’aparició de la ciència moderna o actual. Costa acceptar aquest canvi per: 1) Vigència durant 20 segles del geocentrisme (s’oposava a l’església). 2) Orgull humà, implicava desplaçar l’home del centre de l’univers.

Copèrnic

Astrònom polonès, exposa la seva teoria cosmològica a De revolutionibus orbium caelestium: sobre la revolució dels orbes celestes o sobre el moviemnt de les esferes celestes, “De revolutionibus”. Volia trobar una solució més senzilla a la teoria geocèntrica, que era complexa, aplica el “principi d’economia d’Occam”. Conscient dels problemes de ser publicada la seva obra, el 1453 va veure-la escrita pocs mesos després de morir, que la va dedicar al Papa Pau III; al pròleg, que no havia estat escrit per ell, es presentava l’heliocentrisme com una simple hipòtesi matemàtica i no com una teoria física.

Galileu

Pisa, Itàlia. Va tenir un conflicte amb l’església i, després d’una llarg procés, a l’edat de 70 anys va ser obligat a rebutjar les seves tesis copernicanes. El van prohibir exercir la seva professió com a mestre i que fes publiques les seves teories. Segons la llegenda, una vegada acabat de llegir el text al judici, va pronunciar “eppur si move”: “malgrat tot, es mou” (la terra). Com a científic va construir un telescopi on va descobrir les imperfeccions de la lluna, les taques del sol, les fases de Venus... Com a filòsof de la ciència, les seves idees més importants són: 1) Unificació de la física terrestre i de la física celeste (refuta el món sublunar i supralunar). 2) Pas d’una física qualitativa a una física quantitativa o matemàtica. És el primer científic que aplica la matemàtica a la física, va donar lloc a la ciència moderna. 3) Importància dels experiments. 4) posa les bases del mètode científic experimental o mètode hipotètic-deductiu: 1) Observació: apurada, sistemàtica i quantificada. 2) Hipòtesi: explicació provisional d’un fenomen. 3) Experimentació: prova experimental/simulació per tal de comprovar si la hipòtesi és correcte o no. 4) Conclusió: formulació d’una teoria (sempre que es pugui, serà expressada a través d’una fórmula matemàtica). 5) Rebutja l’argument d’autoritat: acceptar una teoria com una argumentació vertadera degut al prestigi de l’autor que la defensa, sense contrastar-la amb l’experiència i els coneixements actuals. Fal·làcia “ad verecundium”.

Filosofia política

Línia utòpica

representada per Thomas More amb l’obra Utopia: illa imaginària, anomenada Utopia, en la que conviviu una societat perfecte o ideal; es situa en la línia del pensament platònic (societat ideal). Recupera la iniciativa platònica d’imaginar una societat millor, més justa i igualitària. Utopia: “u” (no) i “topos” (lloc), no e spot donar enlloc.

Línia realista

representada per Nicolau Maquiavel, pensador polític més destacat del renaixement. La seva obra principal és El Príncep. Va inicia la ciència política moderna. Maquiavel analitza la societat tal com és, no com hauria de ser (línia realista). És un teòric de l’absolutisme: monarca concentra tot el poder, cap d’estat. El Príncep o governant: ha de lluitar per l’interès de l’estat, per la seva supervivència i pel benestar de la societat/comunitat. Aquest és el fi de la política, aquest governant podrà utilitzar mitjans immorals: EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS. Es recorre a aquest mètode en situacions extraordinàries. Maquiavel considera que una passió humana molt forta és l’ambició, el que fa que sigui fàcil que hi hagi corrupció, per tant, el príncep podrà recórrer a la crueltat, engany... Autonomia de la política: l’ètica es separa de la política, n’hi ha situacions en que la política no ha de tenir en compte la moral, el governant no estarà sotmès a l’ètica i utilitza la Raó d’Estat: l’interès de l’Estat justifica qualsevol acció, pot actuar sense transparència; en nom del bé comú, realitza alguna acció contrària a la llei o al dret al que estan sotmesos tots els ciutadans. Maquiavel·lisme o maquiavèl·lic: qualsevol comportament que faci servir mitjans deshonestos per aconseguir els seus objectius (persona malvada).