Filosofia: Coneixement, Raó i Veritat

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,88 KB

La filosofia com a saber racional

La racionalitat és la característica específica que distingeix els humans de la resta d'éssers vius. Consisteix a fer possible que els humans coneguin i actuïn basant-se en raons apropiades, fermes i segures.

Nivells de racionalitat

  • Intencionalitat: els humans tenen la capacitat de fer plans i desenvolupar noves tècniques.
  • Adaptabilitat al medi: l'ésser humà no solament té la capacitat d'adaptar-se al medi, sinó que també ajusta el medi a les seves necessitats.
  • Capacitat de raonar: a través del raonament s'elaboren les hipòtesis i teories i es cerquen solucions als problemes que sorgeixen.
  • Previsió del futur: anticipa quan hi ocorreran els fets si es compleixen unes condicions determinades. Previsió científica, demostració empírica.

Al voltant del coneixement

Conèixer significa adonar-se d'alguna cosa interna o externa a nosaltres mateixos. En filosofia, conèixer implica establir una relació entre un subjecte i un objecte que és conegut. El subjecte és tota persona que té la capacitat d'advertir fenòmens externs a si mateixa; l'objecte és la totalitat de les coses de què es poden adonar els éssers humans.

El coneixement pot produir-se immediatament, quan ve directament dels sentits, o mediatament, quan es fan idees de les coses vistes anteriorment.

El coneixement que ens proporcionen directament els sentits s'anomena coneixement sensible, i el que no, racional.

La raó i els sentits en processos cognitius

Des dels inicis de la filosofia es discuteix no sols sobre quines funcions compleixen la raó i els sentits en els processos cognitius, sinó també si són fonts fiables i vàlides.

  • Plató: distingeix entre opinió i ciència. L'opinió és un coneixement superficial i relatiu, la font del qual són els sentits, i l'objecte de l'opinió són les aparences. La ciència és el coneixement de l'essència eterna i que només s'hi pot arribar mitjançant la raó.
  • Aristòtil: també distingeix entre coneixement sensible i coneixement racional. El coneixement sensible percep allò singular i concret, i el coneixement racional capta les essències universals de les coses concretes.
  • El racionalisme: Descartes afirma que els sentits no són fonts fiables de coneixement objectiu. La raó, en prescindir dels sentits i concentrar-se sobre si mateixa, pot arribar a descobrir en el seu interior veritats innates (absolutament segures i innegables). Es pot arribar al descobriment de la realitat autèntica.
  • Empirisme: Hume afirma que el coneixement humà no pot traspassar els límits de l'experiència sensible. Per als empiristes no hi ha idees innates. L'única realitat que es pot conèixer és la realitat empírica.
  • Kant: la seva teoria, denominada idealisme transcendental, distingeix dues fonts de coneixement, la sensibilitat i la raó o enteniment, que es complementen. Considera que la sensibilitat és passiva i es limita a rebre impressions de l'exterior; per contra, l'enteniment és actiu perquè produeix espontàniament certs conceptes sense derivar-los de l'experiència. La conjunció de la raó i els sentits és el que fa possible el coneixement objectiu.

Formes del pensament abstracte

És la capacitat de formar conceptes mitjançant judicis i raonaments.

  • Conceptes: representació mental d'una cosa que es forma a partir de l'abstracció de la informació que ens proporcionen els sentits. Tenen dues característiques fonamentals: universals i abstractes. Universals: es poden aplicar a tots i cadascun dels elements que pertanyen a una mateixa classe. Abstractes: representen les coses prescindint de les característiques individuals.

Comprensió: conjunt de característiques representades en un concepte. Extensió: conjunt d'elements a què es poden aplicar les característiques.

  • Judicis: són operacions mentals en què s'afirma o es nega alguna cosa d'algun subjecte. Tot judici consta de subjecte, verb i predicat. Els judicis indiquen relacions de convivència o no convivència entre conceptes.

Judicis vertaders: quan allò que s'ha enunciat es correspon amb la realitat dels fets.

Judicis falsos: es fan quan allò que s'enuncia no es correspon amb la realitat dels fets.

Judicis analítics: expressen la veritat o la falsedat, la qual es pot determinar sense recórrer a l'experiència.

Judicis sintètics: expressen continguts propis de l'àmbit de l'experiència; la seva veritat o falsedat es determina quan es comprova empíricament.

  • Raonaments: són processos on es parteix de judicis coneguts i es conclou amb un altre judici que es deriva dels anteriors. Raonaments deductius: consisteixen a inferir un judici denominat conclusió a partir d'uns altres. Raonaments inductius: consisteixen a arribar a una conclusió general d'un tipus de fenòmens partint de l'anàlisi concreta de fenòmens del mateix tipus.

Coneixement i veritat

Des d'un punt de vista moral, es parla de veritat quan es diu el que es pensa; des d'un punt de vista lògic, la veritat és la coherència dels judicis i els enunciats; i des d'un punt de vista ontològic, la veritat és el que és.

Interpretacions filosòfiques de la veritat

La veritat com a adequació

Es basa en la correspondència dels pensaments amb els fets.

3 principis bàsics: Hi ha una realitat objectiva externa al pensament; la veritat consisteix en la concordança pensament-realitat; el coneixement racional és la representació mental dels fets i processos de la veritat.

La veritat com a evidència

La raó té dues maneres de conèixer: la intuïció i la deducció. La intuïció és una facultat de la ment mitjançant la qual es poden captar idees simples, evidents per si mateixes, directament i immediatament. La deducció és la connexió i la successió ordenada d'idees simples.

L'evidència consisteix en la claredat i la distinció tan gran d'un judici que s'accepta com a vertader sense cap mena de dubte.

La veritat com a coherència

La veritat no és un concepte com a adequació del pensament i la realitat exterior, sinó com a absència de contradicció en els judicis o enunciats.

La veritat com a perspectiva

Perspectiva d'Ortega y Gasset: és una teoria intermèdia entre el racionalisme i el relativisme. Segons ell, cada ésser humà està immers en unes circumstàncies determinades que constitueixen la seva perspectiva vital o visió singular de la realitat.

El relativisme individualista defensa que la veritat depèn de la condició de cada subjecte, societat o cultura.

El racionalisme afirma que la raó per si sola pot captar la veritat per damunt del temps i de l'espai i per damunt de tota perspectiva i experiència.

Perspectiva de Nietzsche: aquest filòsof pretén destruir la creença que els conceptes representen essències i mostrar que sota els conceptes no s'amaga cap veritat eterna.

Teories entorn de la veritat

Escepticisme

És un corrent de pensament que posa en dubte o, si s'escau, nega la capacitat humana per a obtenir coneixements ferms i segurs. El més destacat és Pirró d'Elis.

Realisme

Es pot definir com el conjunt de teories que afirmen la distinció ontològica entre el subjecte cognoscent i l'objecte conegut. Té diferents corrents:

Realisme ingenu: afirma que percebem els objectes d'una manera directa (les coses són tal com les mostren els sentits).

Realisme absolut: afirma que la raó humana pot arribar a conèixer l'essència de les coses i, per tant, el coneixement pot abastar veritats absolutes i immutables.

Realisme crític: sosté que la veritat com a objectiu del coneixement científic és un ideal cap al qual caminem en modificar les hipòtesis, lleis i teories i, de vegades, substituir-les per unes altres de més versemblants.

Relativisme

És una actitud filosòfica que nega l'existència de coneixements universals, absolutament vertaders, perquè sempre depenen del punt de vista dels subjectes cognoscents. Tres corrents:

Relativisme subjectivista: com que no troba un criteri absolut de la veritat, recorre a la mateixa subjectivitat com a criteri.

Relativisme social: defensa que a l'individu el modela el seu entorn social; la veritat és relativa a cada societat.

Relativisme cultural: és una variant de l'anterior; defensa que cada cultura té la seva pròpia ànima, és a dir, la seva manera pròpia de sentir, jutjar i valorar.

Entradas relacionadas: