La Filosofia d'Aristòtil i el Pensament Hel·lenístic

La Metafísica d'Aristòtil

Aristòtil pensava que només hi ha un món, el que veiem, i que les idees són còpies d'aquest món. La realitat és el món que veiem i les nostres idees extreuen el que hi ha de veritat en ell.

Allò que existeix al món real s’anomena substància (allò que fa que la cosa sigui per si sola). Després trobem l’accident, que són les qualitats de les substàncies.

Per conèixer, hem de conèixer la realitat; com més s’assembli allò que dius a la realitat, vol dir que millor la coneixes.

La substància té matèria (allò que fa que la cosa existeixi) i forma (l'essència, el que fa que la cosa sigui allò que és, la idea):

• Substància primera: Coses que existeixen en la realitat (per exemple, una taula).
• Substància segona: Abstraccions que poden ser reals. És el coneixement autèntic del que són les coses (les idees de les coses).

Les quatre causes de la realitat

La finalitat d’Aristòtil és acabar donant una idea del món. La causa final de l’ésser humà és conèixer el millor possible. Aristòtil explicava la realitat a partir de quatre causes (per exemple, una copa d’or):

• Causa material: L’or (el material del qual està fet).
• Causa formal: Cosa còncava que pot tenir coses dins (la descripció de la seva forma).
• Causa eficient: L'orfebre (qui ha fet possible la seva existència, qui ha creat aquesta realitat).
• Causa final o teleològica: Per beure (la finalitat d’aquesta realitat. Per a Aristòtil, tot tenia una finalitat).

La Física: El canvi, la potència i l'acte

La física estudia el canvi en potència i acte:

• Potència: Té a veure amb l’essència i la capacitat que tenen les coses (allò que serà). L’ésser humà té la potència de fer-se avi o de ser mortal.
• Acte: L’actualització de la potència. És el procés d’arribar al que et determina la potència; és a dir, el camí a l’essència. És el moment en el qual la cosa és i no és. L’acte dels humans és la vida; si et mors abans, és a causa d’un accident.

Els quatre tipus de canvi

Parlant de canvi o moviment, podem distingir-ne quatre tipus:

1. Canvi quantitatiu: Canvia la quantitat (per exemple, de 2 a 3).
2. Canvi qualitatiu: Una poma canvia de color, de verd a vermell.
3. Canvi substancial: Quan la substància canvia (per exemple, cremar paper per convertir-lo en cendra).
4. Canvi local: El moviment que es fa al món (per exemple, caminant).

Cosmologia: El món sublunar i el motor immòbil

Món sublunar: La natura està formada de substàncies que es mouen i canvien. Aristòtil veia la Terra com el món sublunar, on tot era imperfecte i no matemàtic. En aquest món hi ha cossos i ànimes que es mouen; tot allò que és viu té moviment, però són moviments a l'atzar.

Per sobre de la Lluna, les coses són matemàtiques i perfectes. Els elements pels quals està format el món són: l’aigua (al mig, de forma neutra), la terra (que va cap avall), l’aire (per sobre de l’aigua) i el foc (que és el que puja més).

El món és predictible i caòtic alhora, i per aquest motiu no es pot fer ciència en el sentit estricte; el pots conèixer des del coneixement, però no científicament.

El Motor Immòbil

Aristòtil diu que hi ha un motor de l’esfera celeste que no podem veure. Aquest motor és immòbil; és a dir, està mancat de matèria i és forma o essència pura, ja que la matèria comporta canvi i moviment. Aquest motor és Déu, en el sentit que és una causa suprema de l’univers que fa que les coses es moguin.

L'Ètica d'Aristòtil

Aristòtil era eudemonista; deia que el que guia el nostre comportament és el desig de ser feliç. La seva filosofia era teleològica: totes les coses tenen una finalitat.

La felicitat és la finalitat i el bé suprem, el telos. Per aconseguir-la, has d’actuar bé. La virtut més important és la prudència, però n'hi ha d’altres. Les coses ideals no existeixen; existeix el món imperfecte on vivim. Hi ha d’haver unes lleis i uns jutges, però també cal tenir en compte les circumstàncies: tenir unes lleis morals és correcte, però tot depèn del context:

• Lleis: Per exemple, robar està malament.
• Jutge: Qui aplica la llei ha de tenir coneixement i ser prudent.
• Circumstàncies: Cada cas sobre el qual el jutge aplica diferents lleis.

Davant d’una realitat caòtica, el jutge, amb els seus coneixements, jutjarà el millor possible actuant amb prudència.

L'amistat

Un amic és un altre cos de la teva ànima. Si ets feliç, ho seràs encara més amb persones que hagin conegut la felicitat, que facin el bé i actuïn amb prudència. És bo relacionar-se amb amics iguals; l'amistat és fonamental per ser feliç.

La Política segons Aristòtil

Es necessita una ciutat, ja que l’humà no pot viure sense els altres. Aristòtil analitza diferents ciutats i les classifica per saber quins governs són bons i quins no, observant els seus errors i encerts.

Governs Virtuosos

• Monarquia: Govern d'una sola persona, la més llesta i millor. És difícil de trobar perquè el governador ha de ser ideal i mirar pel bé dels altres amb grandesa.
• Aristocràcia: El sistema preferit d’Aristòtil. El govern dels millors en tots els àmbits, uns pocs que miren pel bé de la societat (tot i que és més real, poden sorgir discussions).
• República: Tothom mana pensant en el bé comú (sovint es considera impossible perquè alguns se n'aprofitarien).

Governs Viciosos

• Democràcia: Una república que acaba on la majoria pensa en si mateixa i s’aprofita del govern. És el "millor dels pitjors" perquè molts en sortirien beneficiats, però no tots.
• Oligarquia: Govern d’uns pocs rics que es beneficien del poder i treuen tot el que poden d'on són.
• Tirania: Una sola persona al poder que només mira per ella mateixa. És el pitjor govern possible.

La Filosofia Hel·lenística

En aquesta etapa, importa conèixer per saber moure’s i viure bé, no només pel fet de conèixer. El coneixement ha de servir per estar bé, trobar el plaer vertader i saber viure. És una etapa hedonista.

Són filosofies que pretenen ser una guia per a l’individu; no busquen el coneixement pur, sinó que sapiguem anar per la vida i ser feliços. Aquí neix la individualitat.

L'Estoïcisme

L'estoïcisme tindrà més importància en l'època romana, tot i que apareix a Grècia. La seva forma de veure el món estarà molt d'acord amb el pensament cristià posterior. Va ser fundat per Zenó i hi destaquen figures com Sèneca i Marc Aureli.

Ètica Estoica

Consisteix a actuar de forma correcta, racional i virtuosa, seguint el teu deure sense aprofitar-te'n. No cal descentrar-se en coses que no pots canviar; cal acceptar el destí. No s'ha de ser avariciós i s'ha d'arribar a l’estat d’ataràxia.

Física Estoica

El cosmos és un tot regit per una llei universal que fa que tot estigui determinat; és a dir, una mena de destí que no es pot canviar. Sèneca deia que el món tenia un sentit i una lògica (logos). Com a humans mortals, no podem entendre-ho tot.

Consideren que el món és com un organisme panteista (tot és Déu i nosaltres en formem part). Som una part d'aquest organisme, no el tot. El tot té una finalitat i avança cap a una direcció bona. Encara que pensis que hi ha coses dolentes, en realitat no és així. No pots controlar el que passa, però pots ser lliure si acceptes el destí i et fiques d'acord amb l'organisme universal.

El savi (ciutadà del món) coneix tan bé la realitat que passa a formar part del món. Res el perturba, s’anticipa a les coses sense desesperar-se (ataràxia), no tem la mort ni és víctima d’il·lusions.

Epicur: Atomisme i Hedonisme

La finalitat d'Epicur és trobar el plaer. Les seves obres es van perdre en gran part perquè no interessaven al cristianisme (que advocava per renunciar als plaers). El coneixement ens serveix per obtenir plaer i evitar el dolor.

No tots els plaers valen; només aquells que t’allunyen del dolor. El plaer s'utilitza com a guia: la satisfacció d'un desig genera plaer, mentre que no satisfer-lo genera dolor. L'ataràxia és l'estat de no pertorbació de l’ànima, una vida en calma evitant el dolor.

Superar la por

L’ésser humà té por al destí, als déus i a la mort. Per evitar-ho, cal conèixer la realitat. La mort no ha de preocupar perquè, quan arriba, ja no sentim res. Tampoc cal témer els déus, perquè són massa perfectes per preocupar-se pels humans.

Tipus de plaers

Per arribar a l’ataràxia, cal gestionar els plaers:

1. Naturals i necessaris: El cos els demana per viure (menjar, dormir, respirar).
2. Naturals i no necessaris: Són naturals però no indispensables (sexe, menjar de luxe, amistat). Cal calcular si portaran més plaer que dolor; si provoquen dolor, cal eliminar-los.
3. Ni naturals ni necessaris: La fama, el mòbil o tenir un cotxe de luxe. Cal evitar-los perquè porten dolor i el cos no els necessita.

Epicur era atomista: la realitat està feta d’àtoms. Creia en el plaer, però defensava una vida calmada per assolir el veritable benestar.